El febrer de 2023, una tal Anna Forné va publicar un article a les pàgines (digitals) d’Emporion dedicat al polèmic parc eòlic marí projectat davant del golf de Roses. Sentint-me afí als temes de territori i medi ambient, un cop llegit, vaig pensar que aquell article, tot i la seva correcció formal, aportava ben poca cosa al debat: cap dada concreta i una extremadament prudent equidistància entre els posicionaments a favor i en contra dels aerogeneradors. Això feia el text poc mereixedor de l’etiqueta “opinió” amb la qual havia estat classificat a la revista, i podia ser ben qüestionable, fins i tot, el mèrit que el feia publicable. Pocs dies després, Ona Vilà i Colomer desvelava que l’Anna Forné era un personatge fictici, creat amb un model d’allò que la indústria que la promou ha anomenat “intel·ligència artificial” (IA). El text original també era una composició de la màquina, ideat com un experiment per avaluar-ne les capacitats i obrir la porta a les reflexions de l’autora sobre l’impacte d’aquesta tecnologia en la pràctica del periodisme.
Eren els primers mesos d’irrupció d’aquesta tecnologia i l’excitació amb les seves possibilitats era palpable. Esperonat per aquest experiment de l’Anna Forné, pel xup-xup del meu entorn i per tota la fanfàrria mediàtica, vaig dedicar alguna estona a fer els meus propis experiments amb la IA. El resultat va ser consistentment decebedor: més enllà de certa habilitat en la composició de textos a priori coherents, el seu contingut s’allunyava molt, en aquell moment, de la qualitat i l’esperit crític que són segell de la intel·ligència humana. Havia comprovat, de primera mà, com el desplegament de la IA patiria del que es coneix com a “cicle de sobreexpectació de Gartner”. És una tesi que descriu com les noves tecnologies passen de generar un entusiasme desmesurat a un abisme de desil·lusió quan no compleixen les promeses mediàtiques i les expectatives generades. Superada aquesta fase, se suposa que la innovació madura fins a trobar aplicacions reals i productives, allunyades de la inflació inicial i basades en el seu valor pràctic. En el cas de la IA, aquesta millora dels models s’ha delegat, en gran part, en la població, a la qual s’ha donat accés “gratuït” a uns models pendents de polir. Hi ha, però, un cost amagat en aquesta generositat: les interaccions de milers de milions de persones amb els bots de conversa de les empreses d’IA han regalat a la indústria un immens corpus de dades i la dedicació d’ingents quantitats de temps de treball —assaig i error, supervisió i correcció— que han permès entrenar i anar refinant els algorismes.
Arribats al 2026, ja han passat tres anys des d’aquells primers resultats tan prometedors com obtusos, i seria d’esperar que els models d’IA ja haguessin adquirit la capacitat de resoldre tasques avançades amb certa solvència. Al capdavall, el fet que moltes plataformes ja intentin capitalitzar les inversions oferint versions de pagament dels seus models més avançats seria indicatiu que la població ja hi identifica prou capacitats per acceptar obrir la cartera a canvi d’accedir a unes funcionalitats que ha ajudat a crear. Per comprovar-ho, en els últims mesos he reprès la meva relació amb la IA. No ha estat un rampell passional com en l’anterior trobada, ara fa tres anys, sinó que ha estat una cita formal, ben cuidada: he completat tres cursos en línia sobre diferents aspectes de la IA organitzats per la UdG, he llegit força textos sobre aquest tema que han arribat a les meves mans (o a la pantalla del meu ordinador) i he provat i comparat diferents models per escometre tasques diverses, des de la resolució de problemes de gestió domèstica i financera fins a encàrrecs professionals. Aquesta pràctica ha estat, de les tres activitats, la que m’ha ajudat més a tenir una comprensió aproximada de com funcionen i què es pot esperar de les converses amb els algorismes. En l’altre extrem, no puc recomanar cap dels cursos en els quals em vaig matricular. Tots ells estaven impartits per persones especialitzades en la matèria, però encegades per una evident infatuació amb una tecnologia que, se suposa, hauria de ser el seu objecte d’estudi, de crítica i, finalment, d’exercici educatiu. Només s’escapen d’aquesta impressió —i necessito subratllar-ho— les ponderades reflexions del professor emèrit de filosofia de la UdG Joan Manuel del Pozo (co-autor, amb l’enginyer Ulises Cortés, del llibre “La intel·ligència (artificial), a la butaca”).
A aquesta formació i experimentació intencionades cal afegir-hi que, com a docent, he rebut i avaluat en els últims tres anys una ingent quantitat de treballs signats pel meu alumnat i, en una porció pertorbadorament elevada, la IA hi havia tingut un rol manifestament destacat. De la mateixa manera que la màquina se serveix de la curiositat i la ingenuïtat de la població —àvida d’una nova ideologia que promet millorar-li la vida— per perfeccionar-se, aquests centenars de treballs m’han entrenat i m’han convertit, a força de veure repetits una vegada i una altra els mateixos patrons, vicis i indefinicions, en un artefacte de detecció instantània (tot i que no sempre infal·lible) d’IA.
En el pròxim escrit miraré d’ubicar-me en el cicle de sobreexpectació de Gartner, desgranant alguns dels aprenentatges, reflexions i determinacions als quals m’ha dut la formació i l’experimentació amb la IA d’aquests últims mesos.
