Si vaig a París sóc en Joan, no en Jean; a Madrid segueixo amb el meu nom de Joan i no Juan, i a Washington no em diuen John, sinó Joan. A mi m’agradaria que les ciutats conservessin els seus noms, independentment dels idiomes amb què són anomenades. Per què no dir New York arreu? Per què canviar de London a Londres? Ja sé que els especialistes troben raons per traduir-les, simplement exposo les meves preferències. Quan vaig a Conca no hauria d’estar puntualitzant contínuament que vull dir que viatjo a Cuenca. Fa set anys que passo la Setmana Santa en aquesta ciutat coneguda per les casas colgadas (Castellfollit en té més), per les processons (són la meva veritable creu) o la ciutat encantada. La meva anada a Conca és per assistir a un dels millors festivals de música europeus. Està dedicat a música religiosa i porta quaranta-vuit edicions, una llarga història que s’ha consolidat d’ençà que la ciutat compta amb auditori, el meu lloc preferit per escoltar música entre tots els que conec.
Durant una setmana es poden sentir els millors concerts imaginables interpretats pels especialistes més competents. El resultat és màgic i allà, cada any, tinc vivències més celestials que terrenals, perquè la música té aquest poder evocador incomparable per elevar-nos a allò que estem cridats a ser, sense que mai aconseguim esdevenir. El violinista italià Fabio Biondi, abans de repetir el sublim Adagio de la Sonata núm. 4, BWV 1017 de Bach, amb Kenneth Weiss al clave, va pronunciar unes paraules en record de les víctimes del recent terratrèmol de la ciutat de L’Aquila, població agermanada precisament amb Conca. No van ser unes paraules de compromís, ni solament anaven destinades exclusivament a la gent del seu país que ha quedat sense res. Ell manifestava la necessitat de la solidaritat humana i de fer front a la soledat de tantes persones que no se senten estimades. La música ho pot tot, la música permet el que res més aconsegueix.
Conca té una quantitat d’esglésies i monestirs solament comparable amb ciutats eminentment religioses, Assís per exemple. Dues terceres parts de la trentena de concerts que s’ofereixen durant la setmana tenen lloc a esglésies ben restaurades i de sonoritat perfecta. Sant Miquel i la Merced són habituals. Altres concerts es fan en el marc de museus i cada any hi ha oportunitat de descobrir un parell de llocs inèdits. L’església romànica del poble veí d’Arcas també és un escenari impressionant i, enguany, fins i tot un dels concerts l’hem escoltat en el sorprenent monestir d’Uclés, a 70 quilòmetres de Conca. A més, s’organitzen seminaris interessants per aprofundir sobre una temàtica concreta amb la participació de bons especialistes. El d’aquest any versava sobre “Literatura, mística, música”.
La ciutat de Conca té una densitat artística fabulosa gràcies al fenomen de la trobada d’artistes en un determinat moment. És el cas de Tossa de Mar, de Ceret, etc. A Conca va fer-hi estada Fernando Zóbel (1924-1984), un artista inquiet d’origen filipí que es va convertir, juntament amb Gustavo Torner i Gerardo Rueda, en el motor de l’increïble Museo de Arte Abstracto Español i que enguany li dedica una exposició amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. Anar a Conca vol dir, a més, tenir oportunitat de visitar altres centres d’art de primer ordre, com la Fundació Antonio Pérez, la Fundació Antonio Saura i l’Espacio Torner. Conca és igual a espiritualitat, a art, a màgia… i com que les dones i els homes no solament vivim dels aires del cel, el millor que es pot fer per acabar la jornada és visitar la tasca amb els menjars més gustosos que mai cap paladar ha tastat: La Pondorosa. Espàrrecs, revoltillos, formatges, bolets… amb una copa de vi negre, us prometo que ho cura tot: les penes de l’ànima i les nafres del cos.
