La maduresa. A partir de 1960 -jo tenia 30 anys-, el desenvolupament econòmic continuava imparable. Moltes famílies havien aconseguit un benestar notable en molts aspectes com per poder aspirar a tenir, a més de l’aparell de ràdio que ja feia anys que sonava, una televisió (en aquell moment en blanc i negre), una bicicleta o una motocicleta i, fins i tot, un cotxe, un 600! Era petit, sí, però ben apretats, hi cabia tota la família.
Valia de setanta a vuitanta mil pessetes, segons el model, i s’havia de pagar per endavant. Calia esperar uns mesos per obtenir-lo. I quina il·lusió poder estrenar el 600!
I a partir d’aquí va ser un mai no parar… No conec res de mercats financers, comerços, indústries, però és evident que aquests van fer-nos conèixer els seus productes, les seves ofertes, amb les quals, ens deien, podríem tenir una vida més còmoda, més agradable: la màquina de rentar, la cuina de gas butà, el forn elèctric… i tot el que ara ja coneixem amb escreix fins a arribar a sofisticacions impensables. Compreu! Compreu! Compreu! I costava tant resistir-se a tanta seducció i a les facilitats que ens donaven per pagar! Era com una vigília de Reis permanent en què es podia demanar de tot. Segur que, en el decurs dels anys, ens hem passat, i molt, de mida!
Tot i els inconvenients de la dictadura, per a mi va ser una etapa de la vida ben bonica. Bona part de la gent que coneixia podia viure tranquil·la i relativament bé. Vam perdre el neguit i la por, teníem una feina i una esperança en el nostre devenir. Vam ajudar els pares a cuidar els avis en la seva vellesa. Vam cuidar els fills i els vam donar una educació millor que la que vam poder tenir nosaltres, ens vam fer càrrec dels pares i vam portar una vida activa dins la nostra comunitat. Vam travessar importants canvis polítics i religiosos, però aquí no hi entraré, només diré que en cadascun dels canvis polítics que hi va haver vaig quedar prou decebuda.
La jubilació i la vellesa. Quan va arribar el moment, em vaig jubilar. Vaig descobrir un altre món: tenia temps! Per primera vegada vaig trobar-me de tu a tu amb la meva persona. No estava prou contenta del que havia fet per a ella, del poc que li havia donat, del poc temps que li havia dedicat. Què és el que podia fer? Ja era molt gran, havien passat molts anys, havia fet tard… Però alguna cosa havia de fer! Sempre mirant cap en fora, la feina, la família, els que tant estimo, els amics, els companys… I eus aquí la descoberta, havia passat de llarg de mi mateixa. M’havia deixat de banda. No és egoisme, no, però no havia après allò de “per poder donar als altres, primer has de posseir alguna cosa”. Tard, però ho vaig entendre.
Així que vaig dedicar-me a totes aquelles coses que m’hauria agradat de fer abans. Vaig apuntar-me a les oportunitats culturals i recreatives que l’Ajuntament de Torroella i altres organismes i entitats ens van oferir (cursos de català, informàtica, IMSERSO, viatges culturals, concerts, col·loquis, etc.), i vaig fer realitat totes aquelles aficions de les quals, fins llavors, tot i agradar-me, m’havia privat. Per mitjà de lectures, conferències i xerrades, vaig saber entendre que hi havia valors molt preuats dins de cada un de nosaltres, i que jo els tenia adormits. M’havia capficat en altres coses a les quals ara no dono tanta importància, i em vaig adonar que, tot i les limitacions físiques i les xacres que et van sorgint en arribar a la vellesa (és el preu obligat que hem de pagar els que volem fer anys), tenim encara un munt de coses per descobrir i de les quals podem gaudir.
Aquesta etapa de la meva vida, tot i els inconvenients de salut, que els tinc, ha estat, i és encara, una de les millors que he viscut. Sempre havia buscat alguna cosa que em faltava i no sabia què era, però avui puc dir que sé estar contenta amb el que sóc, el que tinc, el que penso, el que sento… Com serà l’última etapa de la meva vida? Doncs no ho sé. Com tothom, sé que tota vida s’acaba amb la mort, però com diu Francesc Torralba al seu llibre Plantar cara a la mort (el recomano a les persones grans): “Quan s’està en plena estació hivernal cal confiar en què la primavera brotarà de nou”.
