Ens trobem a Can Pou, a Calonge, a la casa dels pares, sota una bella porxada, a tocar d’una piscina amb suaus esglaons.
Suposo que és el necessari regressus ad originem d’aquest home encuriosit pel món i per les seves complexes relacions globals. En Víctor mestreja en les formes quan parla. I parla molt, amb una energia prodigiosa, sobre els temes que l’absorbeixen: Europa, les relacions internacionals, la geopolítica mundial, l’economia, la política local. Coneix molt bé els passadissos del poder de Brussel·les i els seus tempos. No em sorprendria que en alguna estança vaticana s’hi trobés, mig perdut, un quadre signat per Giotto o Paolo Uccello amb el seu rostre; tampoc m’estranyaria que en alguna altra vida hagués participat de les tertúlies apassionades que mantenien Maquiavel, Da Vinci i Cèsar Borgia en la turbulenta Roma del començament del setze. Celebrem que en Víctor hagi tret al mercat un nou llibre, Relaciones Internacionales, geopolítica y economia mundial, perquè ens dóna algunes de les claus imprescindibles per pensar el segle XXI.
Víctor, què t’empeny a escriure aquest llibre?
Aquest llibre neix de les notes que he anat preparant, especialment les que he anat elaborant al llarg dels anys fent les classes d’Economia mundial i Relacions internacionals a la Universitat Internacional de Catalunya. També aquelles que he anat acumulant a l’hora de preparar xerrades o cursos en altres universitats. Si m’ho permets, ara, per exemple, estem preparant un curs que es dirà Catalunya, Espanya, la Unió Europea: independència versus interdependència,i òbviament continuo prenent notes.
Un dels valors d’aquest llibre és que expliques coses d’una extraordinària complexitat amb una gran senzillesa i claredat, fuges de l’estèril pedanteria.
Mira, jo sóc acadèmic i practitioner alhora, és a dir, sóc professor perquè naturalment faig classes, però la meva vida professional no ha estat únicament acadèmica, sinó que ha tingut un vessant molt pràctic: he estat directiu d’empreses, he participat en la política catalana, he estat funcionari internacional, sóc consultor… Per tant, la meva formació és molt polièdrica. I la meva idea sempre és captar inputs (informació) per generar outputs (llibres, conferències, articles, etc.); per això, una de les ciutats més interessants en aquest sentit és Brussel·les. Allà es couen moltes coses. I aquest llibre s’amara d’aquesta llarga experiència.
Explicar com interpretar el segle XXI no és pas fàcil.
Exacte! Però fixa’t que jo he dividit el llibre en tres grans apartats, que són tres grans models interpretatius de la realitat: les relacions internacionals, la geopolítica i l’economia mundial.
Què hem d’entendre per relacions internacionals, geopolítica i economia mundial?
Bé, les relacions internacionals és una mena de saber miscel·lani, no és una disciplina científica; a més és molt jove, va néixer arran de la commoció que va provocar la primera guerra mundial, i és un compendi d’història, dret, antropologia, filosofia, economia i de psicologia que ajuden a entendre què mou les relacions entre països. La geopolítica, disciplina que m’entusiasma, estudia les actuacions i estratègies que pren el Poder, ja sigui el dels estats, el de les grans organitzacions internacionals o el de qualsevol altra forma de poder, en l’àmbit geogràfic. I deixa’m que et recomani un llibre: La venjança de la geografia, de Kaplan, que és una bona aportació a aquesta disciplina. I, finalment, l’economia mundial. Jo sóc un economista que s’interessa per l’economia com a ciència social amb un vessant humanista, més que no pas com a seguidor dels models matemàtics aplicats a l’economia, que són summament sofisticats i allunyats de la realitat. L’economia que defenso ofereix claus que expliquen comportaments individuals i col·lectius
Per què sostens que són tan importants els anys 1914 i 1989?
Un punt d’inflexió fonamental de la història d’Europa és l’any 1989, perquè és la caiguda del mur de Berlín, i el començament del segle XXI; i l’altre, per descomptat, és 1914 perquè és alhora el començament i el final d’Europa des de molts punts de vista. Per tant, el segle XX ha estat un segle curt, que es veu marcat per la decadència d’Europa i l’ascens dels Estats Units. Però alhora no hauríem d’oblidar un parell de dates més: el 1978, quan la Xina, de la mà de Deng Xiaoping, canvia el seu model econòmic, i el 1991, quan l’Índia també el canvia.
De tota manera, davant les dues grans guerres que han trinxat Europa, aquesta ha sabut respondre amb una construcció política d’un gran abast, perquè és un model centrat en la pau i la reconciliació, en la prosperitat econòmica. És un model on es preserven sobretot els drets dels ciutadans, un model pragmàtic d’integració regional. Recorda que la Unió Europea significa unió i diversitat.
Quan parles d’Europa, en fas una mirada històrica.
Sí, descric succintament els fets pels quals Europa va esdevenir hegemònica, entre d’altres raons per la superioritat tecnològica, des del segle XV fins al 1914. Això passava mentre la Xina dormia; però alerta, que només ha dormit uns dos-cents anys, el segle XIX i el XX, al llarg de la seva mil·lenària història la Xina sempre ha estat una primera potència.
(Acabarà al pròxim número d’EMPORION.)
