Apareix caminant suaument pel vestíbul emmoquetat de l’hotel Carlemany, duu una americana negra i una brusa blanca estampada amb cercles fantasiosos,   un mocador de seda llarg i un somriure encuriosit.   Maria Mercè Roca senyoreja en les formes, quan camina, quan parla i quan escriu. Coneix bé la gramàtica del gest, però gosaria dir que en dissimula l’ús. Una mica com fa la seva literatura, en la qual, rere l’aparença de diafanitat, l’autora amaga una gran saviesa constructiva. Saviesa que es posa al servei d’un dels retrats literaris més potents, complexos i commovedors de la societat catalana dels darrers quaranta anys. 

LA LITERATURA

Maria Mercè, comencem parlant de La casa gran, aquest bellíssim i duríssim llibre biogràfic que abraça la teva infantesa fins a disset anys.

El raonament que va precedir aquest llibre fou el següent: jo ja m’havia convençut que era capaç d’escriure ficció, ara em volia convèncer que era capaç d’escriure sobre mi, sobre la meva infantesa, sobre el meu món perdut, sobre Portbou, aquest poble tan estrany, que fa frontera i que viu d’esquena a França. Vaig ser molt ingènua, perquè pensava que seria fàcil, que només caldria recordar i transcriure, però no va ser així. Ja ho diuen que quan més et vols mostrar, més t amagues, i em va costar molt d’escriure’l. Em va costar trobar el to, l’estructura. Al final em vaig decidir per aquesta mena de llarga carta al pare.

També té alguna cosa d’exorcisme el llibre, en el sentit de voler airejar els fantasmes o dimonis familiars.

Sí, i és una cosa que et fa patir, perquè parlava de persones molt properes, algunes de les quals ja no hi són. De tota manera, com a escriptora, crec que és important fer aquest tipus d’exercici.

Una cosa que em va sobtar d’aquest llibre és que no parlessis de les lectures que feies o dels llibres que descobries…

Bé, és que la meva infantesa va ser molt pobra en lectures, llegíem En Patufet, alguna cosa del Reader’s digest , i, sobretot, ens feien llegir llibres d’iniciació cristiana, terribles! En aquest sentit, la literatura va venir després.

Tornem als inicis, després d’escriure els contes recollits en Ben estret, t’atreveixes amb la novel·la Els arbres vençuts.

Sí, i és una cosa que sembla que t’empenyen a fer. Ja has escrit contes, i la gent et diu que escriguis una novel·la. Mira, Els arbres vençuts neix d’un fracàs. Jo volia escriure tan sols el dietari de la protagonista femenina, però em vaig adonar que no podia omplir una novel·la només amb aquest material. Així és que vaig anar arrodonint la novel·la amb la idea d’una filla que troba el dietari i que l’envia a l’antic amant de la mare.

Penso que és molt complicat fer el que has fet tu a la segona part del teu llibre: demorar el temps mentre conversen, retardar la situació final. I això sense que se t’escapi la màgia, en un final a cara o creu.

Sí, a vegades és difícil que no se t’escapi el que vols explicar. Escriure sovint és saber mantenir les brides del relat. I sí, el que explico al final no és altra cosa que el desig que neix entre els dos, i que al final no es concreta, perquè els supera el moment. Em sembla que això passa sovint: o és en aquell moment o ja no pot ser.

El tema del desig és recurrent en la teva obra. En alguns contes de L’escrivent com Precipicis, Barri Vell o Aniversari escrius sobre el brot insospitat del desig.

Sí, és veritat. D’aquest recull-i no té res a veure amb el desig-, estic força contenta d’un relat que es diu Por, aquella nena que fa un metre vint i que espera els seus pares a l’escola, i que els pares no vénen.

I tant, molt bo! Després t’atreveixes amb la literatura juvenil, amb una obra, que també trobo excel·lent, que és Com un miratge.

Bé, Com un miratge fou una obra d’encàrrec. El tema és l’amor primer , perquè és allò que tots els joves o bé viuen, o bé viuran, o bé ja han viscut. I pel que fa al paisatge, jo aleshores ja estiuejava als Pirineus. Volia explicar el contrast entre poble i ciutat, i volia exemplificar algunes virtuts del poble, representades en el noi, i també assenyalar que els dos mons viuen d’esquena l’un de l’altre. En aquest sentit el personatge femení abusa dels bons sentiments del noi i hi juga amb malícia, una prepotència que potser ve de ciutat.

Com neixen els teus personatges?

Els intueixes i arrisques a donar-los vida. Vaig intuir que la Valèria de Bones Intencions havia de ser farmacèutica; i en Narcís, sabater d’una botiga exclusiva. Un cop en saps l’ofici, cal cercar informació i crear-los dins teu.

Del Narcís, el pedòfil de Delictes d’amor, en fas un retrat exacte, versembladíssim. Suposo que no devia ser fàcil escriure’l.

No, és clar, ara no la podria escriure, aquesta novel·la, i és que em va demanar molt. A més a la gent no li agrada aquest llibre, perquè la fa patir. Un efecte paradoxal, però, és que els lectors pensen que comprenen el personatge, perquè en Narcís no és el típic depravat.

A mi m’agrada com acompanyes el personatge fins al final del llibre, perquè com a narradora no actues moralment, tan sols el descrius per dins i per fora. Tot i que és cert que al final el deixes caure dins la seva misèria personal.

Sí, faig això, i hi ha la mare d’en Narcís en el centre del conflicte.

Pel que fa als teus contes, crec que alguns participen de la tècnica del “dirtyrealism”, és a dir, tot és context, pocs adjectius, mínim estil. Una mica a la manera de RaymondCarver.

Potser sí, a RaymondCarver l’he llegit i m’agrada; i pel que fa a la llengua, deixa’m que et digui que és curiós que les primeres versions dels meus llibres són molt més barroques; i el que faig després, quan els reviso, és alleugerir, alleugerir, alleugerir fins a cercar la transparència. De tota manera, els contes, quan surten, em surten a raig, però hi ha un treball previ de recerca, que de vegades és fotut perquè no en surt res.

Una mica més tard, escrius Cames de seda, premi Sant Jordi de 1992.

Home, és un llibre trist, la protagonista sempre busca i es passa tota la novel·la trucant a portes. A més hi ha una contrafigura que és la dona de fer feines, davant la qual l’Adriana una mica s’avergonyeix, segurament perquè ella té diners i no treballa. Mira, el truc d’aquest llibre, em sembla, és el tractament del temps. A les poques pàgines mor el noi, i la protagonista sap que té quatre dies fins que no torni el seu marit. I això fa que tot s’acceleri, que ella es mogui i que passin coses.

Més tard escrius Temps de perdre

És la història de la Laura, una mica ingènua, però plena de grans somnis.

Com les crees, les novel·les?

Jo normalment treballo per passos, a partir d’un esbós de quatre línies, començo a completar la història. I amb els personatges passa una cosa similar, quan tinc el personatge, li faig un arbre genealògic, i això ja et dóna un munt d’informació. En aquesta fase també hi ha la investigació. Quan tinc això miro de pensar en les parts, en l’estructura que prendrà el llibre, i penso si vull fer una novel·la de dues-centes pàgines o vull encabir aquella història en una de més curta. Tot això òbviament es canvia constantment, és un pla previ. Mira, en gran part, Bones intencions la vaig pensar mentre anava amb cotxe al Parlament.

Doncs parlem de Bones intencions,

Has de pensar que té un aire diferent, perquè jo havia passat set anys, sense publicar novel·les, que és el període que he estat en el Parlament.

Té un aire cinematogràfic,

És possible, i si el té, ha de ser del cinema francès dels anys seixanta i setanta, que és el cinema que li agrada a en Joan, el marit de la Valèria dins la narració. En aquest cinema els personatges beuen vi, s’estimen, s’ajuden… I aquest és l’esperit de Bones Intencions . És la novel·la de les segones oportunitats, i no tan sols dels personatges, sinó també de les cases, can Valeri, per exemple, o del mur de pedra seca, tan important pel pare de la Valèria. És la novel·la de l’ajut, de la col·laboració. Una altra idea que m’agrada de la novel·la és la idea de la dignitat, les persones són dignes, i fan el que poden. I, compte, que el mateix fet d’ajudar és important, però el fet d’acceptar l’ajuda també és molt meritori, ja que no és gens fàcil; i els dos homes de la novel·la es deixen ajudar amb certa facilitat i qui recela més és la dona, la Susi Echenique.

Parlant de dones, vas escriure El món era fora, que és un llibre d’entrevistes.

És un encàrrec em van demanar això, que fes un llibre de dones que haguessin viscut el franquisme. I van afegir que no fos una novel·la, i que fos tipus assaig; i bé, jo vaig acceptar l’encàrrec i m’ho vaig passar molt bé fent aquest llibre. La primera dificultat era transformar les entrevistes orals, que eren gravades, al registre escrit, perquè depèn com componies la frase podia dir una cosa o una altra. Aleshores t’adones de com és de fàcil manipular una conversa, perquè sovint havia de completar frases que quedaven tallades pel mateix impuls de l’oralitat. Un altre tema era la tria dels personatges, jo no volia que les dones fossin intel·lectuals ni gent coneguda, perquè si ho haguessin estat, haurien esmentat les idees dels llibres o d’altres persones, i, per tant, no eren les seves, i jo això ho volia evitar.

LA POLÍTICA

Hi ha un llibre teu, L’àngel del vespre, que explica la candidatura a l’alcaldia de Girona de l’Andreu. Curiosament, ara, l’autora que va crear aquell personatge de ficcióes disposa a seguir les mateixes passes: l’aparició en els mitjans públics, els debats, la campanya electoral…En aquest cas particular, si més no, la vida segueix a la literatura.

La literatura i la vida, com es troben!, i tant! Casualitats, en el meu discurs de candidatura vaig dir que els meus pares em van fer anar a estudiar a Girona, si haguessin decidit enviar-me a Barcelona, per exemple, és molt probable que no estaria avui lluitant per una Girona republicana. Això ho té la vida.

Digue’ns alguna cosa sobre

Oriol Junqueras: Un nou estil de fer política. Contundent i clar. Molt bona persona. 

El president Mas: Obligat a fer equilibris. L’hem d’ajudar en el procés de transició nacional. 

David Fernàndez: Seriós i voluntariós.

Gràcies, Maria Mercè.