Quan el cel s’obrí sobre Torroella
El dijous 9 de novembre del 1882, poc abans del migdia, alguna cosa extraordinària va esquinçar el cel damunt Torroella de Montgrí. Un xiulet llarg i pronunciat va travessar l’aire, un objecte fosc va creuar l’atmosfera i, en qüestió de segons, gairebé deu quilos de matèria extraterrestre es van estavellar a terra a tot just quaranta metres d’un artesà que treballava al camp. El Montgrí, aquell llom de pedra que sembla immòbil des de fa segles, fou testimoni d’un fenomen que aviat ompliria de preguntes, rumors, entusiasme científic i dubtes populars tota la vila.
La premsa catalana, madrilenya i fins i tot andalusa en recolliria el succés. La ciència el celebraria com una raresa digna d’estudi. El poble, primer fascinat, acabaria desconfiant de la seva pròpia experiència. I, amb el pas del temps, la història quedaria sepultada entre vells diaris fins a desaparèixer gairebé del tot de la memòria local.
Avui, 142 anys després, reconstruïm aquell instant en què l’univers va tocar la terra a Torroella.
Una pedra del cosmos
Era un dijous lluminós, fred i sec, típic d’un novembre empordanès. A les onze del matí, mentre feia les seves feines al camp, un artesà de Torroella va sentir un xiulet fort i prolongat que no s’assemblava a res conegut. Va alçar la mirada. En qüestió de segons, un cos fosc va descendir violentament i es va estavellar a terra a només quaranta metres d’on es trobava.
L’impacte va obrir un clot d’uns quaranta centímetres de profunditat. Al fons hi reposava una pedra d’aspecte estrany: més fosca que les roques del Montgrí, més densa que els còdols del riu, amb una superfície que semblava metàl·lica. L’artesà, sorprès i alarmat, va pensar primer que era un ocell de rapinya precipitant-se sobre una presa. Però aquell bloc de ferro estel·lar no era cap animal ni cap objecte conegut. Era alguna cosa que venia de les altures.
La notícia es va escampar ràpidament. En aquella Torroella agrícola, aïllada per camins difícils i encara sense pont sobre el Ter, qualsevol raresa es convertia en un esdeveniment. Però això no era una simple raresa: era una irrupció del cosmos.
La invasió a la finca del Sr. Coma
El Palafrugellense va publicar la primera crònica detallada sobre la reacció local. El seu corresponsal a Torroella escrivia el 15 de novembre una frase reveladora:
«La casa del Sr. Coma, posseïdor del planeta in partibus, fou visitada, o més ben dit, envaïda per assalt».
L’aeròlit havia caigut a la finca arrendada pel calderer Sr. Coma, una figura que seria recordada durant dies com el propietari accidental del “planeta”. A casa seva van arribar veïns, pagesos, incrèduls, criatures, curiosos d’arreu de la comarca i, de manera molt significativa, “les persones més pràctiques en les ciències naturals”, és a dir, afeccionats il·lustrats que volien examinar la pedra caiguda del cel amb aires d’erudició.
No hi havia gaires espectacles a la vila. El teatre, les missions religioses i la fira de Sant Andreu eren els principals punts de reunió. De cop, l’aeròlit es convertí en el tema del dia, de la setmana i del mes. Les tertúlies a les tavernes giraven al voltant del fenomen, els caminants feien marrades per veure el clot de l’impacte, i els veïns especulaven amb teories que anaven des de senyals divins fins a presagis de desgràcia.
Però la fascinació inicial no va durar gaire.
Torroella contra Torroella
Tot just una setmana després, el mateix corresponsal d’El Palafrugellense començava a mostrar dubtes:
«Són tantes les versions que corren i tan contradictòries, que ningú no sap del cert si va passar i com va passar». I, amb una frase que revela amb humor la psicologia local, rematava: «No gosaria donar fe de la caiguda d’aquesta petrificació atmosfèrica, tros de planeta o el que sigui».
Així va néixer un conflicte més humà que científic: la lluita entre la memòria del testimoni i el rumor del poble. Alguns asseguraven haver vist la pedra; d’altres afirmaven que era una broma o un canard, terme de l’època per dir notícia falsa. L’entusiasme inicial fou substituït pel “desencís i la indiferència”. La gent, deia el corresponsal, “va consultar el fet amb el coixí” i va decidir no creure-hi gaire.
Aquesta tensió entre entusiasme i escepticisme és, potser, un dels aspectes més rics del cas: una comunitat rural intentant processar un fenomen que no encaixava en el seu marc mental.
La ciència respon
Mentre a Torroella creixien els dubtes, a Barcelona la revista El Mundo Ilustrado publicava la crònica científica més completa mai escrita sobre l’aeròlit. I és aquí on la història adquireix un to gairebé novel·lesc.
La revista descrivia amb precisió el xiulet característic dels bòlids meteòrics, el clot de quaranta centímetres, el pes de vint-i-una lliures —uns 9,5 quilos—, la densitat semblant al ferro i marques evidents d’haver estat unit a un altre fragment. L’anàlisi química general dels aeròlits que es cita inclou ferro, magnesi, silici, níquel, oxigen i cobalt, elements característics dels meteorits metàl·lics.
Això convertia l’objecte trobat a Torroella en alguna cosa molt valuosa científicament. La revista contextualitzava el fenomen mencionant aeròlits cèlebres al Brasil, la Xina, Austràlia, Tucumán i altres llocs, i recordava casos en què meteorits havien causat morts o destruït edificis. Per contrast, concloïa amb una frase brillant:
«La visita d’aquests hostes no és sempre tan inofensiva com la que hem relatat de Torroella de Montgrí».
D’aquesta manera, un succés local es convertia en una lliçó científica internacional.
Tota Espanya amb els ulls posats en Torroella
Un detall sorprenent: l’aeròlit torroellenc no fou només notícia catalana. A Madrid, el succés aparegué gairebé simultàniament a El Día i La Época, que replicaven el mateix text enviat des de Girona. El relat era quasi idèntic: un pagès, un xiulet, un cos caient de l’espai. Però la difusió no acabava aquí. El Diario de Córdoba, el 25 de novembre, publicava la notícia amb un toc d’humor: «De teules enllà passa alguna cosa. I la pitjor part ens la guarden a nosaltres».
Aquest detall demostra que la història de Torroella transcendí àmpliament. Era, per a la premsa de l’època, un d’aquells “successos particulars” que donaven color als diaris i recordaven que la natura encara guardava misteris.
El gran misteri
Aquí apareix la pregunta que fa que el cas sigui tan fascinant: On és avui el meteorit de Torroella de Montgrí?
Sabem que fou vist i examinat. Que era pesant, metàl·lic i singular. Que la gent el va tenir entre les mans. Que la finca del Sr. Coma fou visitada en massa. Que El Mundo Ilustrado el descrigué amb precisió. Però després del desembre del 1882… el rastre desapareix completament.
Pel que se sap, no fou enviat a Madrid, no apareix als gabinets d’Història Natural, no es cita en actes d’acadèmies ni en museus. Tampoc hi ha registre que fos venut, subhastat o conservat per cap família local.
El meteorit de Torroella és, per tant, un objecte històric desaparegut, una peça de ciència perduda, potser oblidada en algun despatx, traster o masia de la comarca, o confosa amb un simple pedrot. I és precisament aquest buit el que fa que la història sigui tan evocadora: la idea que una pedra caiguda del cosmos va passar per les mans del poble, per esvair-se després com un secret que Torroella compartí breument amb l’univers.
Avui, caminant pels camps on potser va caure l’aeròlit, el vent del Montgrí sembla xiuxiuejar una història que pocs recorden. L’artesà que va sentir el xiulet, la terra que es va obrir per un instant, la multitud que va córrer a veure un tros de cel, els diaris que van portar el succés arreu d’Espanya, i la pedra que es va esvair sense deixar rastre.
Torroella de Montgrí ha viscut guerres, inundacions, epidèmies, indústries, catàstrofes i festes. Però poques vegades, com aquell 9 de novembre del 1882, va estar tan a prop d’un misteri vingut del cosmos. El cel s’obrí un instant. El poble mirà. I l’univers continuà el seu camí.
Fonts consultades:
- El Mundo Ilustrado (Barcelona), nº 149 — 1882–1883
- El Demócrata de Gerona — 13 noviembre 1882
- La Época (Madrid) — 14 noviembre 1882 (n.º 10.902)
- El Día (Madrid) — 14 noviembre 1882
- La Vanguardia — 14 noviembre 1882
- El Palafrugellense — 15 noviembre 1882
- Diario de Córdoba — 25 noviembre 1882
