“Set segles de la mort de Dante, i la Divina Commedia es llegeix molt arreu i s’estudia encara més”.
Josep Valls (1944)
“Hauríem d’estar més pendents de les persones sàvies que ens envolten de manera discreta i no deixar-nos impressionar tant per la cridòria del tertulià, per la novetat editorial oportunista, ni per la simplicitat del titular en forma de tuit”
Ada Castells (1968)
“Cada dia ens descobrim neòfits en alguna cosa” (aforisme 409)
Joan Fuster (1922-1992)
“És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat enorme de llibres inútils que es troben en el comerç”
Josep Pla (1897-1981)
«Homer, Sòfocles, Dante, Cervantes, Shakespeare, són ara tan vius com fa segles».
Joan F. Mira (1939)
Aquest 2021 s’han commemorat els set segles de la mort de Dante Alighieri (Florència, 1265 – Ravenna, 1321), un dels escriptors més influents de les lletres universals, pare de la literatura italiana i figura que encapçalà el pas de l’edat mitjana al Renaixement.
L’aniversari ha coincidit, en part, amb la finalització dels actes commemoratius del bimil·lenari de la mort del poeta romà Ovidi (43 aC-17dC).
Recentment s’ha remarcat que fou precisament Ovidi el principal referent per a la composició de la Commedia -l’ obra mestra de Dante, un monument de la poesia de tots els temps, una de les obres bàsiques de la literatura occidental i una de les creacions escrites més altes de l’esperit humà, segons el professor Joan F. Mira-, a més de tenir altres tradicionals fonts d’inspiració: Virgili, Lucà, Horaci i Homer, que constituirien el cànon dantià dels autors antics, recorda l’escriptor Josep Valls.
Valls afirma també que la Commedia és obra d’un escriptor polític compromès que a través del discurs d’un viatge i d’una ficció literària, ataca de forma dramàtica i tenebrosa els vicis i defectes, les corrupcions i enganys dels condemnats a l’Inferno, exalça de forma pictòrica i melangiosa la lleialtat, l’amistat i els sentiments nobles dels qui són al Purgatori, i deixa per al Paradiso de forma lluminosa i musical l’excel·lència de l’ésser humà, la bondat, la rectitud i la generositat.
Coincidint amb aquest aniversari, l’editorial Adesiara hi ha contribuït amb la publicació d’ una actualització de l’obra Vida Nova en versió bilingüe en italià i català, ja que Dante va ser precursor en la defensa i en la igualtat entre poetes llatins i poetes vernacles. Reivindicà la llengua vulgar per escriure sobre qualsevol qüestió, fins i tot de caire elevat. “Perquè dir en rimes vernacles és igual que fer-ho en vers llatí, amb les oportunes distincions” remarcava el poeta.
L’obra que comentem, considerada un antecedent decisiu de la Commedia, és un “prosímetre” o text que conté la combinació de prosa amb 31 poesies, i que representa una de les grans novetats literàries estructurals introduïdes per Dante, ja que en el seu temps era un poeta experimental. La traducció ens arriba amb una pulcra i meritòria versió de Rossend Arqués (1953) un dels més grans coneixedors europeus del poeta florentí.
En aquest prosímetre de difícil classificació temàtica (cançoner, comentari, novel·la, hagiografia mística) la prosa sempre va davant i desenvolupa la història i revela el significat simbòlic i ocult dels poemes escrits posteriorment i les connexions entre ells. Vida Nova fou una obra avantguardista extraordinària en el seu temps.
La història de l’enamorament de Beatriu, una noieta florentina quan tots dos tenien a penes nou anys, va sacsejar la vida del poeta i va inspirar Dante a escriure “Vida Nova”.
Cal remarcar que hi ha en l’obra una distribució peculiar basada en dues parts clarament diferenciades, dedicades la primera a la vida i la segona, a la mort de Beatriu. En conseqüència, Dante situa intencionadament la mort de la dona estimada al bell mig de la narració i no al final, com era habitual fins aleshores.
Per tant, per primera vegada en la literatura occidental, la mort de la dona estimada -remarca Arqués- estructura un llibre cançoner en dues parts: en vida i després de la seva mort. Perquè Dante parla de l’amor que li té, que continua més enllà de la mort. Abans de Dante no hi havia una veritable tradició de poesies en honor de la dona morta. Per tant, cal considerar el poeta florentí com el creador d’aquesta nova mena de textos poètics.
És precisament per això que «l’amada morta», la mort de la seva musa, separa Dante de tota la tradició anterior i enceta una nova actitud elegíaca o invenció poètica, inaugurant la poesia moderna, que tindrà una gran fortuna sobretot amb el posterior cançoner de Petrarca. A partir d’aquestes obres es nodriran tant el romanticisme europeu com molts textos del segle XX, remarca Arqués.
Sembla que Vida nova va ser escrita entre 1293 i 1294, i Dante reelabora dades reals de la vida i la mort de Beatriu per bastir un mite escrit en poesia vernacla, caracteritzat per presentar-se com una autobiografia on narra en primera persona experiències personals ja viscudes però amb una volguda indeterminació temporal i espacial.
Vida nova suposa l’abandó i ruptura del model poètic d’amor cortès del seu amic i referent literari fins aleshores, l’escriptor Guido Cavalcanti -en l’obra del qual predominaven els efectes asfixiants que el desig amorós comporta (la “malaltia d’amor”)-, pel canvi a un nou estil o una nova manera més noble que l’anterior, centrada en la poesia de lloança de Beatriu, plena de virtuts i encants amb la seva dolçor interior, però subratllant el seu caràcter alhora humà i transcendent.
Malgrat que les paraules són insuficients per expressar la gràcia de Beatriu -segons el poeta-, amb un salt qualitatiu i innovador, la “Vida Nova” narra el procés de teologització de Beatriu i la seva natura miraculosa, la seva essència celestial, un dels mites més importants i difosos de la literatura europea moderna. Perquè la terra no és el lloc escaient per a aquesta dona, ja que ella pertany al cel, el qual és incomplet a causa de la seva absència, segons el poeta.
Dante arriba a imaginar-se un cel imperfecte perquè no hi és Beatriu. És un àngel que ha baixat del cel per mostrar-ne el miracle i ha de tornar-hi, descrit tot amb una dolcesa lingüística adequada al contingut, segons Arqués. I el nou estil d’aquesta poesia ha de ser dolç i suau. “No és una dona, sinó un dels àngels més bells del cel” escriu textualment Dante. Una figura incomparable, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat, assenyala Joan F. Mira.
Amb Dante, Beatriu deixa de ser poesia per esdevenir natura angelical, figura de la teologia, i s’inicia el mite de la dona beatífica. La genialitat d’aquest poeta universal la podem copsar i gaudir en aquesta nova versió en català d’aquest clàssic immortal, d’aquest imprescindible referent literari.
Referències bibliogràfiques
- DANTE ALIGHIERI. Vida Nova. Traducció de Rossend Arqués. Adesiara Ed., Martorell, 2021
- VALLS, Josep. “Set segles divins”. El PuntAvui, 7 de març del 2021.
- CASTELLS, Ada. “El luxe de la conversa”. La República. De l’1 al 7 de febrer del 2020, pàg. 34.
- DANTE ALIGHIERI. La Divina Comèdia. Traducció de Josep Maria de Sagarra. Quaderns Crema. Barcelona, 2000.
- MIRA, Joan F. «Una versió de la Divina Comèdia» A: Dante Alighieri. Divina Comèdia. Infern. Versió de Joan F. Mira. Edicions 62. La butxaca, Barcelona, 2010.
- SERRA, Montserrat. “Avançament editorial: Vida nova de Dante Alighieri”. VilaWeb 27-11-2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-vida-nova-de-dante-alighieri/
Tan honesta i tan gentil apareix
la dona meva quan a algú saluda,
que, trement, tota llengua esdevé muda,
i els ulls no la gosen ni contemplar.
Ella avança, sentint-se arreu lloar,
benignament d’humilitat ornada,
i sembla com si fos cosa vinguda
del cel per a un portent al món mostrar.
Es mostra tan plaent a qui la mira
que pels ulls dóna tanta dolçor al cor
que entendre-la no pot qui no la prova;
i sembla que dels seus llavis aflori
un esperit suau i ple d’amor,
que va dient a l’ànima: “Sospira!”.
Dante Alighieri (Vida Nova,17 -fragment-, versió de Rossend Arqués)
A mig camí de la vida /em vaig tro-
bar perdut en una selva fosca / perquè
em vaig allunyar del camí correcte.
Dante Alighieri, Commedia I, 1-3
