A l’escrit anterior mostrava que una tecnologia com ara la construcció de tubs i els transvasaments pels quals estan concebuts no resolen, per sí mateixos, el problema de la sequera, sinó que poden arribar a exacerbar la inseguretat hídrica del territori si no se saben fer servir adequadament, amb seny. L’altra gran “solució” que s’està posant damunt la taula per fer front a un suposat dèficit estructural d’aigua a Catalunya és la construcció de dessaladores. De fet, segons la consellera responsable tant de Territori com de Transició Ecològica, Sílvia Paneque, tots els àmbits tècnics a qui ha consultat li confirmen que, a l’Alt Empordà, la construcció d’una nova dessaladora seria “la solució definitiva a la falta d’aigua”. Com passava amb els tubs, però, la realitat és una mica més complexa, i l’acompliment (o no) d’aquesta profecia dependrà de com es faci servir l’eventual infraestructura a partir de, presumiblement, l’any 2032.
Un sistema d’aprovisionament d’aigua que sigui resilient es beneficia d’una diversificació de les fonts d’extracció o generadores. És allò de no posar tots els ous a la mateixa cistella. En aquest sentit, la construcció d’una nova dessaladora seria una bona notícia per a la garantia de servei: en cas d’una eventual sequera o un episodi de contaminació de les fonts superficials o subterrànies convencionals, es podria recórrer a la producció d’aigua. Aquesta opció, però, té dos inconvenients obvis. El primer és que sí, permet guanyar seguretat hídrica, però la independència guanyada de la pluja passa a ser dependència de la fiabilitat de la tecnologia i dels recursos que necessita per a funcionar, com un subministrament elèctric regular i la disponibilitat de membranes i reactius. En l’actualitat, les dessaladores catalanes ja són el segon consumidor d’energia del país, mentre que episodis com l’apagada general recent ens adverteixen: poca broma. La segona contrapartida de la seguretat hídrica addicional és que, tot i que cada cop és més assequible, no surt barata. Segons els plans de l’actual govern català, d’aquí a 2040 s’invertiran més de 2.000 milions d’euros en infraestructures hídriques, 200 dels quals anirien destinats a la construcció de la dessaladora de l’Alt Empordà. A aquests costos fixos (i segurament subestimats), cal sumar-hi els de funcionament, en funció de la intensitat d’ús que es faci de les instal·lacions. Com a valor de referència, la dessaladora flotant que s’havia previst ubicar davant la costa de Barcelona si la sequera d’aquests últims anys empitjorava, hauria deixat una factura operativa de 240.000 euros per cada dia de funcionament. I és que cada metre cúbic d’aigua dessalada té un cost equivalent al de 6 metres cúbics d’aigua potabilitzada des de fonts naturals. La ciutadania ja tenim experiència en això que la sequera encareixi el rebut de l’aigua a causa de la major dependència de la dessalació.
Fins aquí, el full de ruta és clar, se sosté molt bé i pot generar un gran consens: un país ric com ara Catalunya assumeix conscientment els costos fixos, operatius i la major dependència tecnològica que comportaria la construcció de dessaladores per diversificar les seves fonts d’abastament d’aigua i augmentar, així, la resiliència i seguretat hídrica de la seva població i de les activitats econòmiques anticipant-se a un futur més sec. Estem veient, però, com aquest relat ja trontolla abans d’agafar forma en la realitat.
Hores després de l’anunci del Govern de la Generalitat amb la intenció d’impulsar una dessaladora a l’Alt Empordà, algunes entitats agràries de la comarca ja ho estaven celebrant i anunciant plans, en paral·lel, sobre nous projectes de regadiu on pensaven destinar el volum d’aigua de l’embassament de Darnius-Boadella que els usos urbans ja no demandarien i que, per tant, s’alliberaria per destinar al seu sector. No incloïen en l’equació ni l’impacte del canvi climàtic sobre la minvant disponibilitat natural d’aigua superficial, ni els requeriments ambientals. El més cridaner del cas, però, és que donaven per fet que la dessaladora no es gestionaria com un recurs per afrontar situacions d’emergència per sequera, sinó que treballaria de manera regular per satisfer les demandes domèstiques, industrials i turístiques. Assumien que la dessaladora treballaria, en el fons, per al seu sector: produint aigua cara que pagarien les llars i empreses que es poden permetre pujades del rebut, per tal de reservar el volum equivalent d’aigua barata als embassaments, per ser abocada als conreus. Dessalar aigua de regadiu, a càrrec dels pressupostos públics i la factura urbana. Més enllà de la manifesta insostenibilitat econòmica d’aquest model de subvenció més o menys encoberta, de fer-se realitat significaria l’anul·lació dels beneficis en matèria de resiliència i seguretat hídrica que havia d’aportar el fet de poder recórrer a dessaladores en cas de necessitar un extra d’aportació. A més, en la mesura que les dessaladores funcionessin amb constància a alt rendiment, el comportament de les demandes seria reaccionar-hi a l’alça, com bé il·lustra la reacció de la pagesia a partir d’un simple anunci d’intencions. A més oferta, més demanda, i tornem al punt d’inici en el qual, davant qualsevol sequera o disrupció d’altre índole, la població (i més que cap altra, la que depèn de l’activitat agrària) pateix la inseguretat. I caldrà una altra dessaladora, que es planificarà per fer servir en cas d’estricta necessitat, com l’anterior, però que resultarà massa temptador no amortitzar, com amb l’anterior. Si una dessaladora, o qualsevol altra infraestructura, per la manera com es gestiona acaba conduint a un augment de la demanda, llavors no és una mesura anti-sequera, és una mesura pro-sequera.
Potser la pagesia va començar prematurament a fer plans per gastar una aigua que tot just era una promesa i el Govern, en realitat, es compromet a ser molt cautelós en l’ús de la dessaladora, per tal que l’aigua produïda reforci la redundància de fonts, la resiliència del sistema i no acabi contribuint a l’augment de la demanda ni es destini a usos amb poc valor afegit. De moment, però, el que veiem és que ja ara, abans de col·locar la primera pedra de cap nova dessaladora, amb els embassaments de les conques internes catalanes per sobre del 65% des del mes d’abril, el Govern ha decidit mantenir la intensitat de producció de les dessaladores actuals en un 90% de la seva capacitat, mentre la planificació indica que, amb aquest nivell de reserves, haurien d’estar funcionant tot just al 30%. Amb aquest precedent, la pagesia no sembla que anés desencaminada en intuir que la nova dessaladora, en realitat, serviria per esprémer rendiment econòmic i rèdit polític més que no pas per a reforçar la garantia d’abastament en cas de futures sequeres, com diu el relat políticament correcte. A pagès, però, que no facin volar coloms, encara: ja hi ha veus que defensen la necessitat de construir més dessaladores, no pas per portar més aigua als camps, sinó per derivar-ne cap als circuits de refrigeració dels nous centres de dades i intel·ligència artificial que la nova economia digital ens exigeix instal·lar al territori “per no quedar enrere en la cursa pel progrés”. Irònicament, la calor residual que caldria dissipar dels equips informàtics, bé podria ser la derivada del consum d’energia elèctrica renovable generada en un o diversos parcs eòlics que s’impulsen actualment a la Badia de Roses i que havien de contribuir a fer la transició energètica.
Tecnologies consolidades com canonades i transvasaments, o la innovació més puntera en matèria de dessalació i regeneració d’aigües residuals obren un prometedor espectre de possibilitats per fer una millor gestió de l’aigua a Catalunya i afrontar amb més garanties, resiliència i seguretat el repte climàtic i territorial que ja tenim aquí. Per desgràcia, molts dels indicis aportats en aquesta sèrie de dos escrits apunten que seguirem fent servir aquests magnífics recursos per reincidir en promeses i apuntalar la vella cultura de l’aigua, pròpia dels segles XIX i XX, cara i poc efectiva, en un bucle cada cop més perillós, en comptes d’invertir en polítiques innovadores i disruptives, que assumeixin la necessitat de fer una transició hídrica orientada a reforçar la seguretat hídrica del país. Tenim la tecnologia per fer-ho, la sabrem governar?
