En aquest moment no hi ha discussió possible: cal preparar-nos per a futures sequeres. I estic convençut que la tecnologia pot exercir -i ha d’exercir- un rol molt important en la millora de la gestió de l’aigua al nostre país. Però cal tenir molt present que la tecnologia, més veterana o més innovadora, per si sola no resol res. Tot depèn de com es governi, de com es faci servir.
Una de les solucions que s’està impulsant des de determinats sectors especialitzats en executar obres d’enginyeria és executar una gran obra d’enginyeria per interconnectar les conques catalanes i poder fer transvasaments entre elles quan una tingui problemes de disponibilitat. L’evidència històrica ens ha de servir per comprendre els perills d’aquestes “solucions” aparentment tan lògiques i senzilles. A l’Amèrica del Nord n’hi ha un gran exemple. I és gran tant per les seves magnituds (de població, diners i volums d’aigua moguts) com per la força il·lustrativa que té. El riu Colorado és el sisè amb més recursos hídrics dels Estats Units. Però només arriba a desembocar al Golf de Califòrnia quan les autoritats decideixen que es pot fer un desembassament controlat perquè hi ha prou aigua acumulada als seus múltiples reservoris per garantir l’abastament humà de més de 40 milions de persones i la irrigació d’uns 2,3 milions d’hectàrees de conreu. Aquesta és una circumstància que tot just acaba donant-se un parell de cops per decenni, amb sort. El Colorado és, en trams de centenars de quilòmetres i al seu antic estuari, un riu mort.
Com s’ha arribat a aquesta situació extrema? Durant la dècada del 1920, el volum d’aigua que s’extreia del riu (línia groga a la gràfica) era tot just una quarta part de tota l’aigua disponible (línia blava), una situació del tot sostenible. L’aigua semblava un recurs infinit i, amb noves tecnologies a punt per aportar solucions i riquesa, els governs van anar donant més i més permisos per connectar aqüeductes d’abastiment urbà i canals de regadiu amb el sistema del Colorado. Unes dècades després, al tombant d’aquest segle, la demanda d’aigua ja excedia l’oferta. Des de llavors, la situació no ha fet més que agreujar-se, per la disminució d’oferta del voltant del 20% vinculada al canvi climàtic i l’augment continuat de les demandes. L’agricultura representa el 80% de tota aquesta demanda, i gairebé la meitat de tota la superfície irrigada està ubicada en conques diferents a la del Colorado, alimentades per transvasaments, sovint en entorns desèrtics. El que havia de ser una garantia d’aigua per als territoris receptors ha acabat representant una trampa per a la seva pagesia, que depèn regularment d’uns recursos externs i insuficients per a satisfer tanta demanda conjunta, veient-se abocada a la incertesa permanent, quan no a la misèria; i per al propi riu, que no pot sostenir els ecosistemes i serveis ambientals que li haurien de ser propis.
A Catalunya, una interconnexió entre les relativament petites conques internes corre el risc de ser inoperativa en un escenari de sequera generalitzada, com la que hem viscut aquests últims anys. Una interconnexió amb l’Ebre -el nostre Colorado- pot aportar moltes més garanties, sens dubte, però també els mateixos riscos que hem repassat en el cas nord-americà (els casos més propers del Segura i, fins i tot, del Ter, també en presenten paral·lelismes!). Una interconnexió entre conques només augmenta la resiliència del conjunt, aportant redundància i, per tant, seguretat hídrica, si no existeix un transvasament regular d’aigua. En altres paraules, si es manté com una opció d’últim recurs per afrontar una eventual situació d’excepcionalitat. En canvi, si es considera o concep com una font addicional d’aigua, no tinguem cap dubte que, a mig termini, l’augment de les demandes a satisfer amb la nova oferta acabarà atrapant la disponibilitat màxima de recursos. I què passarà llavors en cas de crisi hídrica? El mateix que al Colorado, que molta més gent i teixit econòmic dependent de l’aigua estarà exposada a una escassetat que, entre tots i totes, hauran contribuït a construir a través de males decisions.
Si a Catalunya es fes aquesta inversió estimada en 600 milions d’euros en interconnexions (que n’acabarien essent, com sol passar, molts més), em pregunto: tindríem la disciplina, a nivell de governança col·lectiva, de no fer passar aigua per la canonada i evitar alimentar, d’aquesta manera, processos de creixement agrari, industrial i urbà que ens farien encara més dependents i vulnerables durant una sequera? O, per contra, seria excessivament temptador, un cop feta la inversió, no aprofitar tot l’excedent d’aigua de l’Ebre (o qui diu l’Ebre diu el Roina) per portar la prosperitat allà on es podria rendibilitzar? Seria irracional no fer-ho, diria algú. Al principi, és clar, hi hauria bona predisposició a manifestar que el transvasament només es mantindria mentre hi hagués un excedent d’aigua que no posés en perill espais com el Delta de l’Ebre. Amb el temps, però, aquell ús de sobrants s’aniria convertint en un dret de concessió pel qual caldria, com a mínim, compensar les titulars que hi renunciessin en cas d’haver de satisfer usos prioritaris. Ben aviat, si seguim el que ha passat històricament, arreu, el govern de torn es trobaria amb el dilema d’haver de “garantir la disponibilitat sostinguda” d’aigua (reproduint paraules, en un acte públic, d’una responsable política en matèria de medi ambient de les nostres comarques).
Com a societat, el nostre problema amb l’aigua no deriva ni de la falta de pluges ni del canvi climàtic (tot i que no hi ajuden). Tampoc de la falta de tecnologia, car el nostre enginy i la fortuna de viure en una part rica del món ens permeten fer tantes interconnexions i transvasaments com ens vingui de gust. Prové, sobretot, de la gestió que fem del territori i de les seves conques, de l’ordenació de les activitats econòmiques que exploten els recursos i, en darrera instància, d’un ús encara molt primitiu de les magnífiques tecnologies que tenim a l’abast, i que no aprofitem per construir seguretat. El repte de present i futur amb l’aigua no és tècnic, econòmic, ni ambiental; és polític, de govern i de justícia.
