“El Carnaval que havia vingut feble i desmaiat en anys anteriors s’ha deixondit enguany amb una braó admirable i ens ha divertit amb ses rialles estrepitoses”.
Així començava la notícia a l’Emporion del 25 de febrer del 1923. Fa un segle. Val la pena recuperar-lo, de veritat. Cal però, entendre que eren altres temps i es feien i s’escrivien coses que avui serien censurables, potser. Tot i que per Carnaval, tot s’hi val.
L’article explica la reactivació d’aquesta festa gràcies a Empresa Popular, un col·lectiu de l’època (que algú m’hauria d’explicar qui varen ser) que van organitzar una sèrie d’actes durant tot aquell Carnaval.
Començava la festa amb la Cavalcada del dissabte a la nit, tot un seguici de disfressats espontanis més alegres que unes castanyoles: gentilíssimes damisel·les entre elles la Caterina Bofill, la Pepeta Negra, l’Elvira Huguet, la Maria Pericai, l’Agna Riembau i la Pepeta Isern, també una colla de morassos terribles, com en Ben-Carbó Arnau, en Mahomed-Rubau i l’Ali-Ferrand Pujol. Pagaria per veure aquella desfilada pels carrers de la Vila!
L’article també parla d’un parell de carrosses que acompanyaven les comparses fins a l’envelat, instal·lat al pati d’en Llapart (que algú també m’hauria d’explicar on era): l’envelat resultà insuficient per la gran munió de gent que hi acudí. Els balls del diumenge i del dimarts sobretot foren concorreguts gairebé en desmasia.
Tot un èxit, vaja.
No hi va faltar el ball infantil, el contrapàs (capítol a part per les solemnes sardanes) i un final de festa apoteòsic: Els Jocs Florals Humorístics, celebrats el dimarts a la nit al Saló Jou (aquest sí que sé on era) i que van sortir-ne premiats l’Eduard Viñas, en Pere Vert, l’Alvar Geli, en Rafel Bou i en Jaume Rossell. D’aquesta farra l’article en destaca el senyor Rossellini, que interpretava magistralment una balada macarrònica i fou molt aplaudit, el senyor Arnau Ramon, esperança de les lletres, i la reina. ¿Oh, la magnífica sobirana dels Jocs Florals! Una dama plena de carns, fresquívola, elegant, majestuosa (…) una tal Francisqueta Batlle, que sospito que podria ser el meu besavi disfressat (l’avi Batlle). L’article acaba amb un dels textos escrit i recitat per un tal Pierre de la Cullera.
Passen cent anys i després d’una pandèmia i un parell de febrers amb un Carnaval un xic desangelat a Torroella, el Club de Rugbi Els Senglars, amb l’ajuda de l’Ajuntament, s’inventa una festa que feia falta. Després del cercavila i del tradicional ball de Carnaval a Plaça, arribava el Senglastoltes, un ball de disfresses com els que es feien abans. La pluja (molt benvinguda en l’època de sequera que estem vivint) ens va fer canviar una mica els plans a tots plegats i el ball de Plaça es va passar a l’Espai Ter, així que tota la festa es va centrar allà mateix.
A quarts de sis ens obrien les portes i els grallers disfressats de bascos, una colla disfressades de Barbies (és l’any de la Barbie), uns altres que anaven de tempesta, una colla de mims, els comerciants de Torroella que aquest any anaven de vikings, uns altres que deien que anaven de garotes i tota la resta amb disfresses vàries i d’altres sense disfressa, tots cap a dins.
(Nota de l’autor: aquestes persones que no anaven disfressades, si els preguntes per què no es disfressen, sempre et contesten que ja van disfressades tot l’any). En fi…
Dins l’Espai Ter ens hi esperava un exèrcit de Senglars disfressats de Wally’s. Barra de begudes, entrepans, concurs de disfresses, música amb els Verbena’m, els Akoblats i Costa Brava Dj’s i un ambient de festa i disbauxa general fins a quarts de tres, quan es va decidir que ja n’hi havia prou. Tothom a dormir!
A mi, tot plegat em fa estar content. Veure que la gent fa coses, que s’organitza, que ho prova i, el més important, que el poble respon, és motiu d’orgull i de pertinença.
Segur que mai tindrem el Carnaval de Palamós o el de Palafrugell o Platja d’Aro, tampoc els volem, però això de tenir festa, la nostra festa i saber que fa cent anys, unes persones del poble, que alguns, fins i tot, porten els nostres mateixos cognoms, ja s’organitzaven i ho celebraven, mira, que per molts més anys, no?
