Crec que aquest article, el primer amb què començo l’any 2016, ha de representar l’esperança en la materialització d’un somni que ha de deixar de ser-ho per convertir-se en un objectiu comú i real després d’unes eleccions que tingueren lloc el 9 de novembre de 2014, el 27 de setembre i el 20 de desembre de 2015. Segons els resultats del 20D, hi ha hagut una baixa de 63 escons del PP, que en té 33 per sobre del PSOE , el qual en perd 20. Uns resultats no previstos de PODEM deixen uns temps complicats per a la política espanyola i també per a la catalana.
Possiblement, des del 1714, es podien donar ara les circumstàncies i condicions mínimes necessàries per reconstruir de nou un país amb història i cultura pròpies i envejables. De donar forma real, corpòria, amb contingut físic, posats en fer realitat l’esperança que fa més de cent anys la Mancomunitat de Catalunya va preveure i que va enunciar Prat de la Riba quan deia el 6 d’abril de 1914: “Som en una girada fonamental decisiva, de la vida catalana: Es clou un període i se n’obre, n’inicia un altre”.
I només hem de treballar en la política a seguir: De paraules poques, només les suportades pel nostre treball i dedicació “Redreçament cultural i general, i treball amb un objectiu comú, que ha d’afectar positivament en benefici de tots els que viuen a Catalunya, sigui la que sigui la seva procedència u origen, sense cap desig d’imposició!”. Només amb el desig de defensar la nostra cultura amb el nostre treball de cada dia i que el lloc on visquem sigui el millor a què puguen aspirar i aconseguir. Repeteixo, pel nostre propi treball i esforç de tots, i subratllo “de tots els que hi vivim”. “Res es dóna o s’obté gratuïtament, però sí pel nostre esforç en comú i el nostre treball”.
La nostra economia no ha d’estar sotmesa a condicionaments externs sinó al millorament de la nostra instrucció i cultura, afavorint la tasca dels que treballen, inventen, milloren i enriqueixen amb noves aportacions al nostre patrimoni, tant econòmic com cultural. Però una guerra fratricida i una dictadura que no podem oblidar, van esclafar tota l’esperança que hi teníem dipositada. Però aquest ha de ser el nostre objectiu, recuperar-la i renovar-la per fer la nostra vida millor!
Però no podem defugir aquesta realitat i avui encara menys. Estic acabant aquest article, amb els resultats de les eleccions espanyoles, d’una votació que és tant o més un deure. I si que tinc una certesa, no vull haver hagut de lamentar, diumenge al vespre, el fet de no haver anat a votar!
Els resultats bé podrien significar un moviment regeneracionista d’esquerres, eixamplant el vot independentista i augurar un inici polític de negociació acordada com sembla per les declaracions de Pablo Iglesias quan diu que avui ha nascut una nova Espanya i parla d’un referent per Catalunya, o bé una situació ja viscuda d’un PP encara poderós i poc desitjable per la seva ineficàcia a llarg termini i indubtable complexitat i enduriment fins i tot anul·lant qualsevol possibilitat de negociació, que res té a veure, normalment amb les promeses fetes en èpoques electorals i si amb increment d’impostos o de regulacions, o distribució dels recursos que impedeix un bon funcionament de l’autonomia corresponent.
No obstant això, sempre ens resta un problema, i no petit: el de la participació que hauria de ser molt més àmplia. Potser per un costat els que creuen que aquestes eleccions no eren les seves han deixat els seients en litigi als partits més centralistes com el PP, que es vanta de la seva majoria que podria fàcilment ser superada per una de les possibles solucions: PSOE més Podem més …?
I a nivell català el que es planteja entre els que volen assegurar primer l’objectiu futur d’una Catalunya independent i després els interns de la política de cada dia dins d’una nació pròpia, i de l’altre costat els que volen només donar prioritat avui a aquests problemes interns, propis d’un nou estat, que en cas d’assolir un futur govern propi, serien problemes “dels electors” en una confrontació interna, no “internacional” sinó de les polítiques dels diferents partits i electors, d’un nou país. Però que, per mi inexplicablement, no s’han presentat a aquestes eleccions.
La pregunta es clara: Quin serà el resultat d’aquestes eleccions? Enfrontament entre el govern espanyol i els catalans? Entre els primers hi figuren Mariano Rajoy del PP, Pedro Sánchez del PSOE, i Albert Rivera de C’s. Només Pablo Iglesias ha parlat i ho ha ratificat després de les eleccions, la possibilitat d’un referèndum de la nació catalana. El govern espanyol abandonarà el centralisme absolut en favor d’una “diversitat indesitjada” d’una Espanya que creu única i indivisa. Crec que el PP guanyarà, sense majoria absoluta, però guanyarà.
I amb aquestes eleccions, que en conjunt per Catalunya podríem qualificar de millora substancial a Madrid, hem sobrepassat ja el 20 de desembre. No obstant voldria senyalar que fins el dia 27 no tindrem notícies sobre el futur immediat de Catalunya i de la seva presidència, en funció dels resultats de l’Assemblea de la CUP –sense comentaris- de la que només coneixem quatre escenaris o possibilitats de resolució. Esperarem doncs aquest dia 27 per mirar d’esbrinar un futur, no ja futur sinó immediat, que podria portar o no a noves eleccions.
