“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Dilluns és dia de mercat a Torroella de Montgrí. Dia assenyalat, més abans, quan els pagesos ho aprofitaven per trobar-se a Fora Portal per fer petar la xerrada i comentar com els anava amb el blat o l’ordi, les pomeres o l’hort, si havia plogut massa o si, malauradament, feia massa dies que no ho feia, si havien tingut problemes per regar perquè els de més amunt havien tallat l’aigua de la branca més hores de les que els hi tocava, o si calia plantar gira-sols o sorgo, que donen molt bona rendibilitat, diu que deien al mercat de Girona. També per posar a la venda la vinya o l’olivar o aquelles quatre vessanes de les Miseres, que potser calen diners per pagar alguna operació de la nena acabada de néixer o, simplement, perquè no els acaba d’agradar aquell camp i, després de dir-li, el veí del costat els ha fet una bona oferta. Així mateix, per comprar algunes vessanes més de regadiu, cap allà a la Barraca, que el noi, diu l’avi, hi vol plantar més pomeres, que l’any passat la collita va anar molt bé i a la cooperativa asseguren que són el futur, que ja n’hi ha prou de compaginar-ho tot plegat, que si la vinya, l’olivar, el bestiar de carn i les vaques de llet, millor especialitzar-se, insisteix la joventut.
En fi, ja us podeu imaginar les converses dels pagesos aquest dilluns assoleiat de juliol quan, malgrat que no s’acaben la feina, anar a Fora Portal un dia de mercat és qüestió gairebé de vida o mort. No només pel que dirà la gent, “no pensessin pas que no acabo d’estar fi o que tinc algun problema”, que també, sinó perquè en la dura vida rural, on els dies festius brillen per la seva absència, i més a l’estiu, doncs, un parell o tres d’hores fent-la petar amb els amics i coneguts és una cosa que no es pot ni s’ha de menystenir. Només faltaria!
Hi ha un cert contrast entre les nombroses rotllanes de pagesos, cap a dues-centes persones mal comptades, que ocupen gairebé tot Fora Portal amb els turistes que baden pel mercat, ben embadalits per qualsevol cosa i que s’aturen, per exemple, en una parada on els ofereixen posar el seu nom en un cartell de toros de la Monumental de Barcelona. I té èxit: just fa un moment, un tal Markus Schmidt s’hi acaba de fer imprimir el seu nom al costat d’algun cèlebre torero com el Cordobés.
Fa anys que aquesta parada no ve a Torroella, suposo que ha desaparegut de la faç de la terra, sortosament, o els seus propietaris se n’han anat cap a les Espanyes on encara hi ha certa tirada cap als toros. Parades com aquesta a banda, l’aspecte del mercat dels dilluns tampoc ha canviat tant amb el pas dels anys des que érem petits i fèiem camí agafats de la mare entre la gentada del carrer d’Ullà o, ja més grans, quan preníem un vermut a plaça amb l’Àngel i en Xavier abans d’anar a veure el senyor Vidal al Cinema per negociar quines pel·lícules faríem al Cine-Club Torroellenc les setmanes i mesos a venir.
Ai, la plaça de la Vila! El centre neuràlgic del mercat i de la vida torroellenca, abans i ara. Potser és per això que l’estampa actual continua sent tan pintoresca com quan un dia de l’any 1935 la va pintar el gran Joaquim Mir (1873-1940), amb els tendals de les parades, la capella de Sant Antoni i una venedora d’aviram amb primer terme. Traç gruixut i colors vius i una estampa perfecta. Com la que també va plasmar el torroellenc Josep Maria Mascort (1890-1947), amb el castell al fons presidint una plaça en plena ebullició. És la postguerra, però, malgrat les penúries i la repressió, encara hi ha color.
Sabies que era dilluns i que hi havia mercat, no només perquè el pare després de munyir i d’esmorzar s’arreglava i enfilava cap a la vila, sinó perquè, a cap hora, el carrer de Figueres ja quedava ple de cotxes aparcats. Ens hi entreteníem amb les matrícules, aquesta és alemanya, aquesta francesa i aquesta holandesa. “I, goita! Una de Suècia! Si que han vingut de lluny!”, dèiem, mentre també tiràvem cap a Fora Portal a acompanyar la mare a comprar alguns queviures a ca l’Antònia, al carrer d’Ullà, o fins a ca la Josefina, a buscar un parell de barres de mig. En passar per plaça, la mare recorda, amb enyor, que la baba Maria, la seva mare, desapareguda massa jove, hi havia tingut parada de fruita i verdura uns quants anys, també els dies de cada dia.
Cap a les dues, abans fins i tot si som a l’hivern i fa mal dia, el mercat pateix com una transfiguració, els marxants comencen a desparar i els pagesos desfilen cap a casa. Sembla que, de cop i volta, tothom té molta feina pendent, i els turistes, mig incrèduls, veuen també que és l’hora d’anar cap al càmping o cap a l’hotel que la calor encara és forta i els nens es volen banyar a mar o a la piscina. També fan via les mestresses de casa tocatardanes. Pensen que potser s’han entretingut massa en aquella parada o amb aquella amiga i que ara l’home rondinarà perquè el dinar no estarà a punt a l’hora de sempre. “Que s’esperi!”, espeta la Pepita, mentre deixa enrere el carrer d’Ullà, encara una mica atapeït de gent, malgrat l’hora, i tira avall. Com si elles no tinguessin dret, tant o més que els homes, a fer-la petar amb amigues, conegudes i saludades un dilluns de mercat, rondina.
A mitja tarda, un cop els escombraires ja han recollit caixes de cartró, plàstics i brossa deixades pels marxats, la vila recupera la tranquil·litat. Fins el proper dilluns, com gairebé cada primer dia de la setmana des de fa més de set-cents anys. No ha plogut ni res. I més que ho farà.
