Donar allotjament als pelegrins és una de les set obres de misericòrdia corporal de la doctrina catòlica; les altres són donar menjar al qui té fam, donar beguda al qui té set, vestir els despullats, visitar els malalts, assistir els presos i sepultar els morts.
De petit les aprenia de memòria, seguides de les set obres de misericòrdia espirituals: ensenyar el qui no sap, donar bon consell a qui el necessita, etc. Durant segles, aquestes bones obres van anar penetrant a les consciències de la gent, es van transmetre de generació en generació i feien la funció de mapa per caminar per la vida. No entro aquí en el debat de si aquesta eina era la més adequada o n’hi ha de més apropiades per distingir el bé del mal. Del que no tinc cap mena de dubte, tot i que sóc més propens al dubte que a la certesa, és que sense mapa ens perdem.
Tots sabem el significat d’hospitalitat dels xifrers prop dels portals de les cases. Obrir la llar als pelegrins, caminants i rodamons sortia del cor perquè la vida estava pensada per compartir-la més que no pas per satisfer l’ego insaciable. El tarannà era de calma i es contemplava l’horitzó perquè les pantalles encara no havien obligat a baixar els caps. Ens falta temps per entendre la mirada de l’altre, per escoltar la seva preocupació i per donar la mà a qui reclama acompanyament.
Un dels temes que els mitjans de comunicació està tractant més abastament és el dels refugiats que truquen a la porta d’Europa. Considero que hi ha analistes competents que aporten les diferents cares d’un problema complex i, qui vol, arriba a les seves conclusions. Des d’aquesta pàgina només convido a la reflexió honesta de cadascú de nosaltres i a revisar si tenim un estil de vida acollidor o només pensem en nosaltres mateixos, la nostra família, el nostre clan, etc.
Sense una consciència col·lectiva formada a partir d’un llarg procés educatiu i de consens social, és inútil cercar respostes satisfactòries a casos concrets com és ara el dels refugiats. Algú ha plantejat la pregunta clau: “I tu què feies quan passava tot això?” Som més capaços d’escandalitzar-nos d’aquells que miraven cap a un altre costat en temps dels inferns dels camps nazis que no pas de debatre les causes de l’èxode massiu del segle XXI. Estem més ben disposats a pontificar sobre drames llunyans que no pas interpel·lar-nos de si atenem els nostres convilatans necessitats d’estima i consideració. Sé prou bé el treball ingent i lloable que s’està fent perquè tothom tingui un sostre i un plat a taula. La meva inquietud és l’estima i la consideració, tan necessàries com atendre el cos.
En el nostre col·lectiu torroellenc no tinc gaires motius d’alegria quan valoro els esforços dedicats a apropar-nos al diferent. Si hi ha autoritats que es neguen a visitar una mesquita per por de no ser votats, no ens ha de sorprendre que hi hagi governants europeus que es tanquen al drama dels refugiats. Ells saben prou bé que, en cas contrari, la xenofòbia els passaria factura. Tornant a la meva tesi: amb valors xenòfobs, racistes i classistes no hi ha salvació europea. Les coses canviaran quan la ciutadania aprengui d’una vegada que l’única manera d’experimentar el goig de viure és emfatitzant l’empatia. Lao Tse ho va dir molt bé: “La raó per la qual l’univers és etern és perquè no viu per a si mateix.”
