Sovint, quan es parla d’Egipte, de la seva història, la seva evolució i la influència que la cultura d’aquesta civilització ha llegat a la humanitat, s’obliden alguns aspectes que són crucials per conèixer l’Egipte faraònic.
Egipte no comença amb les piràmides, l’Esfinx. Tampoc la recerca arqueològica queda representada per la troballa de la tomba de Tutankamon, i encara molt menys és Cleopatra el paradigma de les reines faraó que han fet trànsit pels tres mil·lennis que precedeixen el que s’anomena, amb més o menys encert, l’any zero.
A la vegada, decantar-se pel recurs fàcil d’uns orígens mítics (l’Atlàntida), extraterrestres (OVNIS), màgics o d’esoterisme, que indefectiblement ens portaria als segles XVIII i XIX, quan una pseudoteràpia va convertir milers de mòmies en pols per crear impossibles fórmules que ho curaven tot, ens faria dissenyar un Egipte de circ i festa major que malauradament -encara avui- promouen moltes actituds comercials.
Per això és un deure irrenunciable per a tots els que estimem el fet que va existir en la humanitat aportar el gra de sorra que contribueixi a destruir mites per crear realitats.
Quan les piràmides de Guiza foren construïdes, altres les havien precedit.
Quan Tutankamon ve a asseure’s al tron de Kemet (Egipte), disset dinasties i més de tres-cents reis no eren res més que un record. En l’època de la construcció de l’Esfinx (IV dinastia, 2.550 anys aC) l’escriptura jeroglífica ja havia evolucionat fins a la forma hieràtica (cursiva).
A la mort de Cleopatra (dinastia làgida, any 30 aC) hi ha almenys cinc reines autènticament egípcies que ja havien accedit a regnar com a faraons: MERNEIT -1 dinastia-, NITOCRIS –VI din.-, ESCEMIOFRIS –XII din.-, HATSHEPSUT -XVIII din.- i TAUSERT -XIX din.-
La limitació d’un resum no fa permissible la descripció detallada de tots els fets que han construït el mosaic històric egipci. Potser veuríem més necessari -i així ho farem- establir fites i cronologia per intentar demostrar els autèntics orígens d’Egipte. Uns 10.000 anys aC, un procés de desertització del Sàhara s’està produint, amb absència de pluges i la consegüent sequera. Al marge dels canvis que la climatologia provoca en la flora i la fauna d’aquest àmbit geogràfic, l’hàbitat humà inicia una migració d’oest cap a l’est a la recerca de mitjans que permetin sobreviure.
En el seu itinerari transhumant arriben a les vores d’un riu que encara no és el que uns mil·lennis després serà el pare Hapi, la columna vertebral d’Egipte: el NIL. El riu més llarg del món, amb 7.035 km, que neix al llac Victòria (avui Turkana) per anar a engreixar les aigües de la Mediterrània; per als egipcis Wadj-ur (el gran Verd). És llavors quan aquests col·lectius coincideixen amb la població autòctona que, des d?un punt de vista idiomàtic, s’ha denominat substrat nilòtic.
Aleshores es produeix una munió de fets: en el 6è. mil·lenni comença un període de pluges que farà grans tres rius: a Egipte, el Nil; a Mesopotàmia (Fèrtil Creixent), l’Eufrates i el Tigris, i a les seves rodalies es configuraran uns nuclis de població amb característiques diferencials; també, però, amb l’establiment de tres factors bàsics per al sedentarisme: l’agricultura, la ramaderia i la pesca.
Una conseqüència important de tot això: la comunicació, que passarà de la parla a l’escriptura, jeroglífica a Egipte o cuneïforme al Fèrtil Creixent, i d’aquí a les primeres restes arqueològiques que tenen la seva representació zenital en una peça que, simbòlicament, s’ha denominat el primer egipci, la màscara de Merimbde. Des d’aquest punt inicial, la mitologia, els enterraments, l’estructura social, en definitiva, el naixement de la primera nació de la història ja no és res més que una qüestió de temps.
Trenta segles i XXX dinasties reials estan a punt de sortir a escena per interpretar el seu paper (potser millor dir PAPIR) en la gran obra de la humanitat.
