Estem en un temps ancestral. Els humans som engendrats encara per rius, déus i muntanyes. Del fang del seu aiguabarreig ens hem fet carn. Estem en una illa remota del nord de l’Egeu. Allà, una nimfa. Una mare. Electra. Pareix un infant fruit d’una infidelitat. No la seva. Sinó la d’un déu. El pare. Zeus qui, un cop perpetrat l’adulteri, continua vivint a l’Olimp. Tampoc s’hi quedarà el fill, a l’illa. Un desastre natural l’aboca a la mar. Amb una barcassa, creua la Mediterrània, en busca d’un refugi físic i espiritual. El troba a les costes d’Anatòlia. Allà, un rei l’acull com a pare adoptiu. Després, com a sogre. De la unió entre un europeu i una asiàtica -la filla del rei- en neix la primera troiana. Tot neix amb un part. El seu nom és Sibil·la.
Sibil·la significa «consell de Zeus». És a dir, la facultat de comunicar-se amb el déu dels déus. Dit d’una altra manera, amb el seu avi patern. La connexió que no va poder tenir el pare, el tindrà ella. Sanació verbal del trauma. De l’absència. Pont entre dos mons. És d’aquesta manera, catàrtica i reveladora, que la primera troiana funda un casta de profetesses mediterrànies. Hereves d’una saviesa connectada, no per la sang, sinó pel món dels déus. Unides pel misteri. Dones santuari. Dones ermita. En definitiva, dones oracle. Inhòspites, però acollidores, com les coves on habiten.
El món clàssic en descriu desenes, repartides per tots els temps i costes d’aquest mar nostre. Dones amb olor de llorer. De sal. A mediterrània. Dones àvies, mares, filles d’una mar. Amfitriones de tothom qui s’atreveix a acostar-se al desmai extàtic, sovint enigmàtic, de la revelació. Un art primitiu escrit amb poesia. Amb metàfora. Tot neix amb un part de paraules. Enigmàtiques. Sanadores. Dones paraula, que connectades al present, per sort, sí són escoltades. I ho són tant, que les seves revelacions -els seus oracles- encara ressonaran quan caiguin tots els imperis erigits pels homes. Pervivència de la revelació del misteri. És a dir, practiquen l’apocalipsi. Literalment, desvetllar el vel. Per tant, l’apocalipsi no significa ni final ni caos. És l’acte de revelar un món nou que estava ocult. Un món il·luminat pels déus. Així ho advertí Sibil·la Tiburtina a l’emperador August: «Aquell nounat que veus és més gran que tu. Per aquest motiu, l’hauràs d’adorar». L’emperador rep, sense perfum, la profecia de la fi d’un món. D’un imperi. El seu. Però l’adveniment d’un nou regne. El nounat que s’amaga rere l’oracle és el fill d’un fuster. També fill d’un déu. El seu nom és Jesús, fill de Maria.
Ara aquells qui neixen pagans, moren cristians. També les sibil·les es transfiguren i segueixen teixint un camí de saviesa i misteri. Amb la caiguda de l’Olimp, les sibil·les ascendeixen al panteó cristià, juntament amb els profetes majors. Ezequiel, Jeremies, Isaïes i Daniel. També transfigurats d’una tradició antiga. El seu eco, provinent de temps remots, persisteix en l’adveniment d’un nou món. Ens segueixen construint ponts al regne diví. La mort és el renaixement d’un món nou. O, millor dit: dins d’un món nou. Per això, el culte al naixement, el de Jesús, el déu fet carn, es trasllada a la festivitat atàvica del solstici d’hivern. On tot s’acaba… I torna a començar. Una nativitat que és l’anunci del final d’un món. I el naixement d’un altre. Un part doble. D’un nen, d’un món. Les sibil·les canten la destrucció de tot imperi, poder i trauma. Canten tot el que vindrà després de la gran sanació. Del gran judici, que separa allò bo, d’allò dolent. L’apocalipsi és un missatge d’alegria. De joia. De renaixement. De transformació. Rere aquest món mundà, hi batega un territori ignot que se’ns revela. Se’ns intueix. Tot comença amb un part, però les sibil·les ens canten, avui, aquí, des d’una veu i saviesa ancestral, que la mort, com el solstici d’hivern, no és el final. Només un nou (re)naixement. Dit d’una altra manera, una llum nova està sempre per engendrar-se.
