“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Per a en Josep Muriscot i l’Enric Ruiz, in memoriam.
Fins a l’hora d’escriure aquest article no ens hi havíem fixat mai que People’s Club, així es deia la popular discoteca que als anys setanta hi va haver en l’actual Sala de Ball del Cinema Montgrí, volia dir, en realitat, “El Club de la Gent”. Si ho pensem bé, “People’s Club” deuria sonar infinitament més modern que no pas “El Club de la gent” o, en el castellà imperant del moment, El club de la gente, en aquella Torroella del darrer franquisme que mirava enlluernada cap a Europa i cap als turistes que arribaven a cabassos i que tantes coses canviarien del país. I què més modern que utilitzar l’anglès, que gairebé ningú parlava ni entenia a la vila, per batejar una discoteca! “People’s Club”. Sonava bé, sí.
Es veu que el nom de “People’s Club” el va proposar, en un concurs que va guanyar, el jove torroellenc i futur cantant Carles Camps, després que l’empresa Capellà, que és qui en tenia la propietat del local, i la família Muriscot, que gestionava el Cafè del Cinema i es va fer càrrec de la discoteca, el convoquessin. Érem l’any 1970 o a primers del 1971, no n’hem pogut precisar la data exacta.
Del People’s, personalment, no en tenim massa records. Ens va agafar massa joves. Tot i això, algunes coses al calaix de la memòria personal sí que hi són ben presents. Com la fascinació que ens provocava quan, en sortir de la sessió de tarda del Cinema i passar per davant de la porta d’entrada de la discoteca, tancada amb una gran cortina vermella després d’un petit rebedor, sentíem la música que venia de dins i també vèiem el jovent que hi entrava després de comprar-ne l’entrada en una petita taquilla que s’obria en un dels finestrals de l’antiga sala de ball que, sortosament, es van conservar.
O aquelles enganxines ovalades amb la cara d’un home amb el cap esberlat, els ulls totalment fora d’òrbita, agafant-se la seva llarga llengua amb la mà i un parell de mosques volant per damunt seu. “People’s Club. Discoteca. Torroella de Montgrí” hi posava, amb el “People’s Club” en un tipus de lletra molt de moda a l’època, amb influències hippies, psicodèliques i contraculturals. El disseny del logo és d’en Josep Muriscot que, malauradament, ens va deixar fa uns anys, massa jove. El dibuix, segons confirmen fonts de la família, és obra del també desaparegut Joaquim Vidal, el senyor Vidal o, simplement, en Vidal, gerent de l’empresa Capellà. Una bona sorpresa.
Algun cop, mig badant, havíem tret el cap per la porta i entrellucat la gàbia de les gogós que hi havia a la dreta només d’entrar; la cabina del disc-jòquei, rere un petit escenari, en les escales que, anys enrere, havien permès a àvies i mares enfilar-se fins a les llotges de dalt i poder controlar, des d’allà, que les filles fessin bondat; la barra corbada amb gent demanant combinats de licors de dubtosa qualitat servits en aquells gots llargs de tub, o les bancades en diferents nivells, també amb formes arrodonides, on algunes parelles s’iniciaven en l’art de l’amor amb passió. I, és clar, gent ballant a la pista, amb estranys moviments que ens havien fet riure. Tot mig a les fosques o amb llums vermelloses que donaven al local l’ambient perfecte de discoteca internacional sense haver de sortir de Torroella. Hi havia la típica bola de miralls que rodava? No ho recordo. Molt lluny, però, tot plegat, de l’ambient de grans discoteques de la Costa Brava, com Tyffany’s o Palladium, de Platja d’Aro o la mítica Skopas, d’Empúriabrava.
Qui sí que guarda més records de People’s, sobretot perquè els va apuntar en un diari d’adolescent, el desembre de 1971, quan tenia catorze anys, és la Margarita Massot. Traduïda de l’obligat castellà de l’època, la Margarita va escriure’n aquesta perfecta descripció: “En sortir del cinema a les 8,50h, cadascú se’n va a casa a sopar per després poder anar a la discoteca People’s, que vol dir gent jove. És una discoteca molt pop, a mi m’agrada molt i ara la descriuré. S’hi entra i, a la dreta, de seguida s’hi veu la gàbia i després més a la dreta hi ha un raconet amb unes taules rodones amb els forats per poder-hi posar els gots de beguda. Després hi ha unes grans butaques, tot seguit hi ha el lloc on es posen els conjunts venen, més enllà hi ha els lavabos i uns bancs per a les parelletes, i seguidament hi ha la barra per anar a buscar la consumició. Nosaltres sempre ens posem en els bancs de l’entrada”. Tal qual. Ho podeu confirmar amb les diferents fotos que acompanyen aquest article i que en Gabriel Bosch va fer la tardor del 1985, poc després que l’Ajuntament comprés el Cinema Montgrí.
Situem-nos ara a l’agost del 1973. Tenim dotze anys a punt dels tretze, però ja ens hem passat tot solets mig juliol a França, en un mas a la Vendée, a casa del company francès que primer havíem rebut a Torroella, juntament amb una quinzena de nois i noies més, en un intercanvi promogut pels “Hermanus”. Tota una experiència! Ha arribat la festa major, amb la mateixa programació repetitiva i anodina d’aquells últims anys foscos del règim, just abans de la revolució que, poc temps després, va suposar Torroella Ciutat Pubilla. Les atraccions, els autos de xoc, les sardanes a plaça de cada tarda, un festival infantil ben estrany, la missa i la processó solemnes, l’exposició d’art local, els partits de futbol del Torroella, les tardes de cinema amb el James Bond de torn i, en comptes de les populoses i tradicionals vetllades de ball dels anys 50 amb grans orquestres al Cinema o a Can Coll, “grandes sesiones de baile” al People’s Club! Hi actuaran els artistes Eddie Lee Mattison i Max-B i el conjunt Juventud 70. L’últim dia, “discoteca”.
El segon dia de la festa, el 26 d’agost a les sis de la tarda, quan a la Plaça de la Vila s’hi celebra la sonada restauració del ball del Contrapàs “por un grupo de típicos dansaires”, segons s’anuncia en el programa oficial, al People’s hi fa la primera actuació del dia en Max B. Hi tornarà a les 11 de la nit i, curiosament, nosaltres hi serem. Vull dir, tota la meva colla de barbamecs, als quals encara ens faltarà un any per tenir-ne catorze i la Carmen del Cinema ens vulgui vendre entrades per veure pel·lícules de grans, no ja les de 3R (mayores con reparos), que et portaven directament a l’infern, sinó les d’una qualificació anterior, no sé si la 3 o la 2 , tant li fa.
En Max-B era un negre monumental, amb barba poblada, que semblava tret d’una pel·lícula americana d’aquelles protagonitzades per gàngsters de Harlem. O així és ho va semblar. Cantava i ballava sense parar, acompanyat per unes gogós espectaculars. El seu gran èxit era una cançó que es deia “Bananaticocó”, una barreja de ritmes africans i funky, amb tambors i guitarres a tot drap. Altres cançons seves són Superbwana o Sex-revolution que, evidentment, vam ballar com vam poder aquella nit que, amb els ulls esbatanats com taronges, no tant com l’home del logo, no vam parar de repassar aquell nou món que s’obria davant nostre, amb música a tot drap, gogós ballant sensualment, llums cap aquí i cap allà i gent, molta gent. El Club de la Gent.
En realitat, en Max-B es deia Max-Henri Boulois (Martinica, 1936-París, 2023), cantant, actor, director de cinema, periodista i escriptor. Va viure durant els anys 70 a l’Estat Espanyol on va triomfar com a cantant, però també dirigint pel·lícules com Asalto al casino (1980), on hi ha una memorable actuació seva que, ben bé, podria ser com la que ens va oferir a People’s, aquell agost del 1973.
Vam retornar a People’s l’estiu següent, a la festa major del 74, per veure l’actuació de l’encara més mític cantant Mike Kennedy, gran veu de Los Bravos, i, no recordo quan, dels famosíssims, en aquella època, Los Diablos, de qui ens sabíem totes les cançons. “Un rayo de sol… Oh, oh, oh!…”, “Oh, oh July… te quiero cantar, tú has sido principio y final”, “Acalorado estoy, tengo todo el cuerpo malo…”.
Però, sobretot, vam tornar a People’s l’any 1985, just després que l’Ajuntament comprés el Cinema. La vella discoteca mostrava, a la llum escassa d’una bombeta blanca, totes les seves costures. Murs i diferents nivells construïts de qualsevol manera sobre el meravellós mosaic hidràulic de l’antic saló de ball (i encara sort que no el van treure!), una gàbia per a les gogós que havia perdut tot l’encant que ens havia semblat que tenia, si el tenia, un fals sostre per limitar l’alçada a l’altura de les antigues llotges, uns bancs plens de pols… Tot un món que feia anys que s’havia ensorrat i que se’ns mostrava tal i com havia estat sempre en realitat, un simple decorat per als somnis de centenars d’adolescents i joves torroellencs. La Gent del Club. I prou bé que s’ho havien, ens ho havíem, passat tots plegats.
I un apunt final. Cercant material per aquest article, l’Empar Clausell ens ha passat diferents fotos, guardades durant anys amb cura en un àlbum de records. Van ser fetes per la fotògrafa Carme Bosch durant una vetllada a la discoteca, el setembre del 1972, que va presentar en Jaume Teixidor, l’incombustible locutor de La Voz de Gerona. Aquella nit, a la discoteca, hi van escollir la “Lady People’s 72”, tot i que, curiosament, al diari “Los Sitios”, en una petita crònica de la mateixa Bosch, s’hi deia que havien triat la Pubilla de Torroella del 1972. En tot cas, la Lady People’s 72 va ser la Roser Coll i les dues dames d’honor, la mateix Empar i la Montse Miró, de 17, 16 i 17 anys, segons s’especifica al diari.
A les fotos, a més de les noies i d’en Jaume “Tex”, també hi apareixen en Carles Camps, amb una americana dues talles més gran, molt a la moda llavors, l’Enric Ruiz, mort, malauradament, fa uns anys, i que col·laborava sovint amb People’s, a més d’un noi i d’un home que no hem pogut identificar. També s’hi veu la cabina del disc-jòquei, amb discos penjats a la paret i un jovenet Miquel Puig Marsal que hi treu el cap. Records d’èpoques passades de les quals, a diferència d’ara en què tothom fa fotos a tort i a dret, cada imatge sí que valia més de mil paraules.
Nota: Gràcies a n’en Jordi Llenas per la seva ajuda inestimable en l’obtenció d’informació per a l’elaboració d’aquest article.
