El mes passat, moltes entitats socials del país van organitzar en diferents punts del nostre litoral actes, com ara nedades populars, per reivindicar la protecció de la vida marina. El detonant de les accions va ser l’anunci, per part del Govern Espanyol, de concessió d’una dotzena de llicències per a l’extracció de corall vermell en una extensa franja entre Arenys de Mar i Begur.
El que comercialment es coneix com a corall és l’esquelet, de color vermell intens, que formen els individus de l’espècie animal corallium rubrum. En altres temps abundant als substrats rocosos de la Mediterrània occidental i central. Les colònies d’aquesta espècie experimentaren una notable regressió al llarg del segle passat, sobretot a causa de la intensificació de l’activitat extractiva i de l’agressivitat dels mètodes usats per dur-la a terme. A partir de la dècada de 1980, alguns governs van designar àrees de protecció natural on l’explotació del corall va quedar prohibida. A la majoria d’aquestes reserves, com ara al golf de Lleó francès o a les costes de Còrsega, les poblacions es van anar recuperant, molt a poc a poc, perquè el creixement del corall és d’uns pocs centímetres per dècada. En altres espais protegits, com ara les illes Medes, la freqüentació de visitants és tan gran que les colònies en prou feines es poden desenvolupar. A la gran majoria d’espais litorals l’extracció de corall s’ha anat regulant, però no eliminant. El resultat és que, segons indiquen diversos treballs de seguiment científic i organitzacions internacionals de protecció de la natura, pràcticament el 90 % de les colònies presenten condicions de degradació evidents, i tan sols un 4 % presenta un bon estat de conservació.
Espanya és un dels països que regula, però permet, l’extracció de corall. A les aigües sobre les quals té jurisdicció en regula directament l’activitat, mentre que a les aigües interiors la regulació correspon a cadascuna de les comunitats. Així, a la zona d’aquest tipus que hi ha delimitada entre Begur i el cap de Creus, la Generalitat de Catalunya va imposar-hi l’any passat una moratòria d’extracció de 10 anys, per donar temps a les colònies per recuperar-se. El pas del Govern Espanyol d’obrir ara el sud de Begur a l’explotació trenca una estratègia de protecció completa al litoral català i obre vies per al manteniment del mercat negre.
Quan grups polítics i mitjans de comunicació es fan ressò d’aquest conflicte cometen, des del meu punt de vista, dos errors. El primer d’ells és fer una lectura política d’aquests esdeveniments i les tensions entre els governs català i espanyol. Quan el que està en joc és la supervivència d’una espècie clau per al funcionament dels ecosistemes litorals no sembla que introduir-hi el conflicte polític com a variable sigui el més productiu. En segon lloc, la majoria de veus incorporen al seu relat la visió del corall vermell com un “recurs natural”, sovint batejant-lo com a “or vermell”. Evidentment, or i corall difereixen en molts aspectes. El més decisiu potser sigui que l’or té un ús pràctic (gairebé tots els productes d’electrònica n’utilitzen en els seus components en petites quantitats), mentre que el corall només compleix una funció estètica, i per tant, banal i prescindible. A un nivell més profund, la catalogació que fan d’un ésser viu com un “recurs natural” és perversa. Aquesta etiqueta el converteix en un mer objecte, en una mercaderia de la qual les nostres societats poden disposar lliurement. Nega al corall entitat pròpia i reconeixement com a peça fonamental de la salut dels nostres ecosistemes. Indica una predisposició a sacrificar una part del medi natural amb l’únic objectiu de convertir-lo en una joia o peça d’exhibició.
Davant aquestes concepcions explotadores del medi natural és desitjable contraposar-hi una visió del corall com a patrimoni natural comú. Cal comprendre que, com a patrimoni, el corall no és un recurs que està llest per a ser explotat, sinó que és una herència que hem rebut de generacions anteriors i que, amb tot l’ecosistema que sustenta, és un llegat que val la pena cuidar per deixar a les generacions que venen. L’explotació de la vida marina no és el nostre dret, sinó que la seva conservació és la nostra responsabilitat. Ni tan sols és cert que renunciar a l’extracció del corall sigui equivalent a perdre rendes. El poder d’atracció i activitat de busseig que generaria la contemplació de colònies de corall com les que es trobaven comunament durant les primeres immersions del segle passat de ben segur que superaria, en escreix, el que en poden treure una dotzena de submarinistes professionals amb la seva sobreexplotació. El corall té molt més valor viu i dins l’aigua, que mort i convertit en joc de collaret i arracades.
A diferència del que passaria si el corall fos realment un “or vermell”, per a aquest patrimoni viu encara hi ha esperança. D’una banda, perquè de la mateixa manera que s’han posat normes per maximitzar la seva explotació, també se’n poden posar per garantir la seva conservació. Veurem si el recent canvi al govern central facilita aquesta correcció. D’altra banda perquè, a diferència de l’or, el corall creix i es reprodueix de manera natural. L’únic que necessita és temps, i per tant novament és a les nostres mans concedir-li aquest requisit.
