En Joan Calabús i la Maria Casas varen tenir dues filles, la Ma. Teresa i la Cati. Després del pas habitual per l’escola i l’institut, una i altra varen completar la seva formació d’acord amb les preferències i oportunitats respectives, i finalment es varen posar a treballar.
La Ma. Teresa com a administrativa i després secretària de direcció d’una empresa que progressava i comptava amb ella per als seus plans d’expansió; la seva germana feia de perruquera. Però diverses circumstàncies es van aliar i totes dues es varen llançar a una arriscada aventura cultural i empresarial, el fruit de la qual ha estat El Cucut, la llibreria del carrer del Roser que acaba de complir trenta anys. En parlo amb la Ma. Teresa.
Us va impulsar a l’aventura una vocació innata pels llibres?
No, el que ens hi va portar va ser un cúmul de fets coincidents, perquè jo en acabar COU més aviat m’havia plantejat ser advocada o periodista. Potser hi havia vocació, però en tot cas no en tenia pas consciència. Hi penses després, al cap d’un temps, quan uns records remots et fan adonar que potser hi havia una tendència encoberta. Em veig de petita, entrant a la Biblioteca de la Caixa, contemplant amb respecte aquelles taules solemnes, les lleixes plenes de llibres, la bibliotecària –la Ramoneta Garriga- tota menuda, vigilant i aconsellant, tot plegat envoltat d’un silenci litúrgic. I em veig a casa, devorant llibres, llegint a la nit, al llit, fins a altes hores. És discorrent sobre tot això que arribes a la conclusió que tu no et tries pas la vida sinó que, davant les oportunitats, vas prenent decisions d’acord amb com ets, sense saber tu mateixa com ets. Un xip et diu “aquest és el teu camí” però en aquell moment no n’ets conscient.
Quines van ser, doncs, les circumstàncies que us van portar a l’aventura?
L’any 1987 hi havia al carrer del Roser, una mica més amunt d’on som ara, una botiga que es deia “Llanes i paper Montgrí” que es traspassava. Era una mena de quiosc que venia diaris, revistes i papereria escolar, amb una secció de llanes a l’altell. Nosaltres teníem 29 i 27 anys, totes dues amb nadons, el meu de dos anys, el de la Cati d’un any. Vam pensar que podríem tirar endavant aquella botiga si érem capaces de redreçar-la. No era fàcil, tan lluny, al carrer del Roser, en competència amb una altra llibreria cèntrica i arrelada a la vila, però ens hi vam llançar. Vam capitalitzar l’atur de la meva germana, vam racionalitzar l’oferta substituint la secció de llanes per joguines de fusta, que anàvem a cercar directament a Torelló, anàvem a la Fira de València, dormint a l’aparcament, no teníem un duro. I vam anar ampliant l’oferta de llibres.
Llegint i aconsellant lectures, com ho feu ara, suposo
Recomanàvem llibres i sabíem el que ens fèiem, la gent ens començà a conèixer i a valorar, el creixement de la llibreria es va fer exponencial. Amb la meva germana i amb l’ajuda del meu cunyat, anàvem creant una “catedral dels llibres”, però tot això exigia un considerable esforç. Vam treballar tres anys seguits, 62 hores a la setmana, sense festes ni diumenges ni vacances, pensa que veníem diaris i revistes, havíem de tenir sempre obert. No ens venia pas de nou, ho havíem viscut sempre a casa amb la dedicació del pare a les vaques. Vacances? Al contrari, molta feina, comandes, encàrrecs.
Per fer bé aquest servei cal llegir molt, és clar, jo ho he fet tota la vida, unes tres hores diàries, per mi és natural. Primer les novel·letes de criatura, després Pla i altres autors, no n’ets conscient però va quedant un pòsit, i així anys i anys, al final sembla que les coses vénen per casualitat, però no és així, es porta a dins.
Pel que fa al sistema de venda, des del principi vam fer una opció: rebre les novetats i tornar els llibres no venuts al cap d’un temps. Rebíem carretades de llibres, calia fer-ne fitxa, col·locar-los en un lloc limitat, apostar amb encert. La nostra missió era -i ara ho segueix sent- estar a disposició del client, atendre els seus gustos, no fer-li perdre temps esperant un llibre. Fa anys no existia internet ni els nous sistemes de comandes. Anàvem tot el dia amb el telèfon a l’orella buscant informació i reclamant bon servei als editors.
Després, El Cucut es fa conèixer fora de Torroella
Ara deu fer uns vint anys, un representant de llibres em va convidar a anar, juntament amb altres cinc llibreters de la província de Girona, a dinar amb Baltasar Porcel. Quan vaig ser presentada com a “llibretera”, em va sorprendre molt. Feia temps que, quan em demanaven la professió, jo deia “empresària”. Al principi del dinar em vaig sentir intrusa, però a mesura que avançava l’àpat i les converses, vaig veure que encaixava amb ells. Llibreters que admirava i un escriptor català de primera línia em varen donar el títol de llibretera.
Potser va ser a partir d’aquest moment que ens atrevim a confiar en el nostre criteri, a aconsellar les obres que trobem bones, però també a donar la nostra opinió si un llibre no ens agrada gaire. És en aquesta època que es va fer famosa una pregunta del meu cunyat a la parada de Sant Jordi: Cunyada, quin llibre ens vindran a comprar, aquest any? I quin vendrem, nosaltres?
I comenceu a fer presentacions
Després del dinar que em va “batejar”, en varen venir d’altres. Vam conèixer -a vegades hi podíem anar totes dues, amb la Cati- altres escriptors. Propers, atents, disposats a venir fins a Torroella per parlar de les seves obres i trobar-se amb els seus lectors. Llavors vam ser conscients que la llibreria té la missió de ser el punt de trobada entre els autors i els lectors. Era el moment de començar l’etapa més llibretera, la d’organitzar actes culturals.
La primera presentació va ser, com no podia ser d’altra manera, la de “Carta a la reina d’Anglaterra” de Vicenç Pagès. El Cucut tenia 10 anys, era el 1997. Després en van venir moltes d’altres autors: Jesús Moncada, Jaume Cabré, Josep Ma. Espinàs, Montserrat Abelló, Javier Cercas, Jorge Bucay… Per a cadascuna escollim el marc que considerem més adient, pel to, per l’època, per l’audiència esperada, per l’equip de so requerit: El Cucut, La Sala, Fundació Mascort, Auditori de can Quintana… en el cas de Jorge Bucay l’editorial ens imposà algunes condicions, entre elles, que l’aforament del local fos de 500 persones, vam fer temptejos de possibles assistents, vam captar que l’afluència seria gran, no podia ser al Cinema, i es va acabar omplint el Poliesportiu, fins i tot van venir autocars de fora.
Fa uns deu anys vàreu fer canvis importants
Sí, ja feia 12 anys que havíem canviat de local, havíem anat a un de més gran, molt a prop del primer. La secció de llibres havia crescut molt. La papereria estava molt ben gestionada per la Cati, però el quiosc duia una feinada que no l’atrapàvem. Continuàvem obrint 62 hores setmanals, havíem de tenir molt de personal.
Va arribar un moment, l’any 2006, que la Cati volia fer un canvi important a la seva vida, atrevit, tot s’ha de dir, i va vendre la seva part del negoci a la meva filla Magda. La Magda, amb la carrera de psicòloga acabada, treballava de llibretera a Barcelona. La seva incorporació a la llibreria va millorar la catalogació dels llibres, la seva distribució i, sobretot, l’agilitat fent comandes.
Al cap d’un parell d’anys es va incorporar a l’equip el meu fill Joan. Ell és dibuixant però el món laboral dels artistes és un drama. Espero que més endavant pugui combinar la feina a la llibreria amb dibuixar professionalment, però ara mateix el tenim ben segrestat. A part de la feina davant el públic, es dedica molt a la projecció de la llibreria a la xarxa.
Traspassar la secció de quiosc va ser una bona decisió. Creiem, en canvi, que la llibreria no seria negoci sense la papereria. El model que és ara la Llibreria El Cucut és el que necessita la nostra població. En tot cas, estarem pendents de les demandes dels clients i intentarem evolucionar amb ells.
A on us porta el vostre procés evolutiu?
El nostre ideari, la nostra forma d’entendre la llibreria, ens exigeix estar informats, servir ràpid els encàrrecs, tenir bon assortiment, ser culturalment actius. Som a Torroella, una població culturalment preparada, tenim en rotació uns 12.000 llibres, en aquest moment som una de les primeres llibreries de la província de Girona i només les més grans, situades a la capital, tenen més fons que nosaltres.
Ens hem esforçat per estar ben informatitzats. Treballem amb un programa específic per llibreries, estem agremiats al Gremi de Llibreters i som un dels membres d’un grup de llibreteries independents, “Bestiari”, que ens ajuda a ser més professionals. Sempre hem estat a favor del gremialisme, del suport mutu entre companys.
Com us afecten les noves tecnologies?: Amazon, llibre electrònic, etc…
No puc evitar demanar, en aquesta oportunitat que m’ofereix Emporion, que els consumidors intentin reflexionar sobre les compres a Amazon. No parlo de llibres. Parlo de tot el comerç. Quan Amazon tingui els consumidors enganxats, començarà a carregar-se els proveïdors. D’aquí a un temps, ningú podrà triar en res entre l’oferta que hi ha ara. Ells decidiran què podem comprar i només hi haurà disponible el gènere dels fabricants que s’hagin encadenat a les seves condicions. En el món dels llibres, Amazon ha creat un suport propi, on ningú s’hi pot descarregar cap llibre que no sigui comprat a la seva web.
Els llibreters venem continguts, creacions dels autors, i els lectors ho poden llegir en paper o digitalment. Qui vulgui comprar un suport digital per llegir hauria d’assegurar-se que té llibertat per descarregar-se llibres des de qualsevol web de qualsevol llibreria. Entrant a la web de la llibreria El Cucut, els nostres clients poden comprar un llibre digital.
Així, els llibreters podem continuar fent la nostra feina: ajudar a no perdre temps, recomanar segons el moment vital del lector, aconsellar un llibre per regalar…
Les noves tecnologies no haurien de ser problema, sempre que el comprador sàpiga què està comprant i a qui ho compra.
També pensem que els bons lectors llegeixen amb tots els sistemes existents i que les llibreries han de continuar sent el lloc on convergeixin els autors i els lectors. Hem entrat en el món digital i ho hem fet tots, nosaltres també.
En algunes iniciatives El Cucut ha estat capdavanter. Parla’m dels Berenars Literaris
La llibreria és un negoci i s’han de fer números, però la llibreria té un objectiu cultural, és el “punt de trobada de l’autor amb el lector”. Aquest any farem el “7è Berenar Literari”, la millor demostració d’aquest acostament.
La primera idea dels berenars va sorgir a la cuina de casa, pensant una proposta atractiva. L’any 2010, el dia de Sant Jordi coincidia amb el dissabte de Setmana Santa. Els editors de Catalunya temien una catàstrofe, a Barcelona podia no haver-hi ningú, la diàspora podia ensorrar la venda, els editors havien d’acceptar els retorns, calia cercar alguna solució. El gremi d’editors, el gremi de llibreters i la Cambra del Llibre de Catalunya es van moure i van fer saber que, si algú organitzava una activitat destacable, hi portarien els autors amb autocar i també TV3.
La nostra idea va ser de lligar autors i lectors per mitjà de la gastronomia. Va ser la proposta més simpàtica i des de llavors ja s’ha mantingut com una tradició. Cada Dijous Sant fem la festa a la llibreria i al carrer, hi ha música i recitals, i si l’any 2010 van venir 17 autors, l’any passat en van ser 83, hi van col·laborar tota classe de botigues, fleques, carnisseries, tothom menjant brunyols i bevent bon vi, i tot gravat i retransmès per TV3. Tothom es troba amb tothom i tots se senten iguals amb els altres.
Ara, tot s’ha de dir, organitzar nosaltres tres sols aquesta festa cultural és una mica dur i comporta no solament esforç personal sinó també econòmic, crec que bé mereixeria ajuda municipal.
El Berenar s’ha convertit en una diada prèvia al Sant Jordi i, amb la seva organització, hem aconseguit que El Cucut sigui conegut a tot Catalunya.
També teniu un bon reconeixement del Ministeri de Cultura espanyol
Sí, ens van atorgar el Segell de Qualitat de Llibreries. Només el tenim dues llibreries a Catalunya. Ara, el nostre lema és no deixar-nos portar per la vanitat de pensar que ho estem fent bé. Sempre s’han de fer passos endavant. Hem de mantenir aquest repte amb dignitat.
Encara una pregunta: com se us va acudir dir-ne El Cucut?
Evidentment, canviar el nom de “Llanes i paper Montgrí” era urgent. Quan tot va començar, la meva família (marit, dos fills i jo) vivíem a l’Escala i dúiem cada matí els nens a l’escola a Torroella. Buscàvem, gairebé com a entreteniment, noms per a la llibreria cada dia durant els 15 minuts de trajecte. Teníem clar que volíem que fos un nom curt, que gairebé tingués la mateixa fonètica en català que en castellà, que no hi hagués cap lletra de les que la gent a vegades li costa de pronunciar: r, l, ll, etc.
Un dia, travessant Bellcaire, ens va semblar sentir el cant de la puput. El meu marit va reduir la marxa i va baixar els vidres del cotxe. Efectivament, podíem escoltar el simpàtic cant de l’animal. La resta ja t’ho pots imaginar puput, pu-put: cucut.
Cucut és més bonic fonèticament que puput i no dóna peu a bromes. També era un homenatge a la revista Cu-Cut!, però separar les síl·labes segurament hauria comportat problemes de registre de nom, per això la llibreria es diu El Cucut.
La conversa, mantinguda dins de la llibreria, s’ha anat allargant i no acabaríem, perquè la Ma. Teresa porta molt endins la vocació de llibretera i l’esperit empresarial. Em cal destacar aquest últim aspecte abans de cloure aquestes ratlles perquè, en sortir al carrer, em parla dels projectes que, ara amb el suport dels seus fills, estan tirant endavant. Em mostra el local del costat, amb el qual em diu que ampliaran considerablement l’actual, hi volen un magatzem ordenat, una sala de presentacions, un espai per poder-hi fer activitats, explicar contes, club de lectura, tallers… Si diu que ho faran, no en dubteu, ho faran.
