Reconec que per a vostè mateix, dins seu, vostè no és tal com jo, des de fora, el veig.
LUIGI PIRANDELLO “Un, ningú i cent mil”
Un ganivet de color de gos com fuig, usat, lleig com una mala cosa. Una eina llarga i prima. Una arma perfecta indicada per especejar un pollastre d’una manera neta. El vam comprar a la fira de mostres, tu i jo, habituals, esperàvem davant el mostrador de l’envelat que entrés en acció el mateix venedor d’andròmines de l’any anterior. Va fer una demostració fascinant, quasi teatral, per un públic ociós. Hem de reconèixer que en la nostra condició de privilegi col·laborem poc en les activitats del poble i, per això, quan arriba Sant Andreu gastem el doble, per fer callar el remordiment. Vam pagar al daguer i vas esclafir a riure cínicament. Quan vam arribar a casa el vas abandonar al calaix de les rampoines perquè tu i jo, a la cuina, només hi tenim pols. Vas aprofitar el gest per rescatar del caixó el souvenir del Big Ben, com fas sempre. Una bola de vidre omplerta d’aigua que si capgires caps per avall i tornes a posar del dret fa que nevi sobre l’Elizabeth Tower. Quantes hores, estimada, t’has arribat a passar asseguda a la cadira badant observant aquest record farsant, aquesta enganyifa esperpèntica. Un floc de neu es desenganxa, vola i cau lentament sobre la campana, i això, sempre dius, distreu el pensament de cometre temeritats.
El cas és que l’altre dia em vaig voler fer el progre i et vaig preguntar, confesso, amb certa curiositat de true crime, a quines temeritats et referies. He d’admetre que, en els temps que vivim, la meva condició d’home blanc, heterosexual i omnívor de sobte m’ofèn, com un retret constant, però em consolo dient —ves, què hi puc fer, no ho he pas triat.
—Trenta-sis anys de casat- vas dir mentre em miraves estranyada de fit a fit, i jo, et seguia la veta. – Que ja se sap que quan et cases els anys es compten triple, en les orelles dels homes i, en les dones —vas afegir—, en la pell. Trenta-sis anys compartint els mitjons, desmanegats com hem estat sempre tu i jo amb els rituals domèstics. Trenta-sis anys de peripècies econòmiques, de discussions estèrils i de bregues matinals, tossuts com som, més que els virus i els antibiòtics. Roda món i torna al Born, hem passat lentament per totes les fases, com a les novel·les barates —vaig assentir humilment per no interrompre’t mentre tu vas començar desgranant, no se ben bé per què, per ordre cronològic, la nostra història. -Els primers sis mesos no es poden explicar, van ser un idil·li —vas dir amb els ulls quasi negats—, i el viatge a Londres, un somni. Amb el temps, els petons amb llengua i una feina a temps complet van venir els fills, les cangurs, el pis nou, els viatges per agència i el gos: estúpid, deforme, manipulat genèticament. Hem anat complint de cap a cap tots els cànons de família nuclear, tradicional. Trenta-sis anys de casats —vas sentenciar amb els ulls ja muts mentre agafaves aire per continuar. M’he plantejat el divorci centenars de vegades: un tauler d’escacs i dos colors contraposats, aquest és el retrat d’un divorci amb fills, i també el motiu pel qual, tants cops, ho he refusat. No només per la mandra que em faria embrancar-me en una negociació eterna de blancs i negres amb tu, sinó sobretot pensant en tu, en el teu tarannà d’home solemne, discret, escandalosament vergonyós. Quan hi penso, en tu divorciat, em ve al cap una pietat desmesurada, malaltissa. Quina vergonya em faria veure’t apuntat per primer cop al gimnàs per la primària necessitat de guspirejar de nou la teva pròpia vanitat, als teus anys. També les classes de ball són plenes de parelles en segones núpcies on les dones alegres, xiroies, salades, radiants dansen alliberades amb homes-pals-d’escombra totalment trastornats. Tot això, goso dir-t’ho —vas remarcar—, perquè sé que, en el fons, ens estimem. Sobretot quan anem a sopar a fora, de restaurant, i ens guarnim amb robes cares, nets i polits, divertidíssims. I demanem un vi gran reserva: pausat, equilibrat, harmònic. I el tastem, i ens encantem amb la seva bellesa, i riem quan el comparem, erròniament, amb la nostra relació. No som un bon vi amistat amb el temps, estimat. Convisc amb les cremes com enmig d’una guerra: contra les arrugues, contra la flacciditat, contra la cel·lulitis, contra les broques de les hores, dels minuts i dels segons. La vida és massa curta! Quantes vegades, estimat, m’ha passat pel cap el pervers pensament de com es treuen anys de sobre les vídues, més que no pas les divorciades. T’ho juro que no exagero! A vegades hi penso en què som, uns desequilibrats civilitzats. Una balança polsosa carregada d’afecte al plat dret i de tírria a l’esquerra amb el funcional objectiu d’evitar l’anivellació, la gran por, l’hegemonia de l’apatia. El sexe, estimat, és una altra cosa. El sexe és massa simple i tu no saps, i dubto si sabràs mai el que em passa. Se sap prou que la menopausa no és casual però ningú no en fa el cas que caldria—. I amb aquest final d’autèntica desgraciada vas callar de cop i jo vaig començar, lentament, a digerir.
Aquest vespre, quan he arribat a casa i t’he trobat escarxofada a la cadira amb el vano, abstreta amb la falsa neu emblanquint el fals paisatge anglès, he començat a sentir certa angoixa, una mena de còlera inexplicable al recordar el dia que ens vam conèixer a Palamós, fa trenta-vuit anys, en una festa carnavalesca. Jo anava disfressat de pollastre i tu, de ganivet. Et vas apropar enjogassada i en un to seductor, estarrufant totes les plomes, em vas dir a cau d’orella “Carnaval, del llatí Carnem levare, literalment, treure la carn”. M’han agafat unes ganes boges d’agafar la poltrona per les anses i defenestrar-te. Plaf! El teu cos estès a terra i el vidre de la bola fet miques, incrustat com lluentons a la teva pell. Em puc imaginar els titulars de l’endemà als diaris i sento certa salivera. Llavors he encès maquinalment la televisió, una smart tv oled 4K de cinquanta-cinc polzades i pantalla corba que discretament m’ha dit: no pensis. I m’he adormit dòcilment.
