“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
El gran penya-segat és imponent. Des de baix, sobretot, però també des de dalt. Més de setanta metres de paret vertical de roca esberlada. Per moments, sembla com si només fa dos dies que la terra s’hagués enfonsat de cop en el poc més d’un quilòmetre que el separa de les Medes, continuació lògica de la muntanya. Però encara que la idea d’un gran terrabastall instantani ens captivi, sabem que ha estat la força del mar la que, al llarg de mil·lennis, ha anat modelant la costa. En vam tenir la prova el maig de l’any 2004, quan un gran despreniment de terra va afectar la Meda Gran. Així ha estat al llarg dels temps.
El gran penya-segat ens ha atret des de petits. Metres i metres de pedra calcària que semblen aguantar-se de miracle. De fet, en algun punt, per exemple, just sobre la petita cova que hi ha al final de la cala pedregosa que s’estén sota la gran paret, aquesta resta inclinada. El mar ha anat erosionat la part de baix i la de dalt és, de moment, dempeus contravenint, semblaria, les lleis de la física.
Les grans parets naturals verticals sempre han captivat els homes i el cas del Cap de la Barra, així s’anomena el nostre estimat penya-segat, no n’és una excepció. Molts anys enrere només era visible des del mar, però quan, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, es van fer les obres del port de l’Estartit i es van extreure tones i tones de pedra de la zona, l’accés va ser possible a peu. Anar fins a la plaça al final del passeig del Molinet i contemplar l’enorme mur de pedra és tota una tradició a l’Estartit. Un espectacle fabulós, sobretot quan hi ha temporal.
També pujar fins dalt del penya-segat. El camí és costerut, però la vista és invencible un cop s’ha arribat a dalt. El terreny s’acaba de manera abrupta i, al davant, apareixen el mar i les estimades Illes Medes. A la matinada s’hi poden veure majestuoses sortides de sol i, al capvespre, l’aigua i els penyals es tenyeixen de colors ataronjats i lilosos. Ja us ho podeu imaginar com n’és de bonic tot plegat.
Ser dalt de la gran paret i a prop de l’enorme estimball impressiona. Pocs s’atreveixen a acostar-se massa fins al límit, però sempre n’hi ha que no en tenen prou i, amb els peus gairebé en l’aire, s’inclinen endavant i treuen el cap per veure el mar, picant les roques, allà a baix de tot. Des de fa temps hi ha unes tanques que ofereixen una mica de protecció, com una mà que ens aferma i ens impedeix caure fins al mar.
A mi no trobareu mai prop del límit. No és pas que no m’atregui el fet de provar-ho i d’intentar mirar cap a baix, però sempre he estat poruc de mena i les cames ja em fan mal només de pensar-hi. A més, el pare sovint ens explicava la història d’un jove que caçava conills allà dalt i que, perseguint-ne un, va perdre el món de vista i no es va adonar que la terra s’acabava de cop. Va patir una caiguda fatal. Un final terrible. Prudents, doncs, sempre que hi pugem, ens estem a un metre i dos d’allà on fineix el terreny i ens limitem a contemplar el paisatge del mar i les Medes, que no és poca cosa.
A dalt del penya-segat hi ha també el Pou de la Calella, un avenc profund i força extens, també molt espectacular, expliquen els que hi han baixat. La brama diu que comunica amb el mar perquè es veu, més històries terribles del Cap de la Barra la veracitat de les quals no hem pogut comprovar, que algú hi va caure i no se’n va trobar el cos, perdut en la immensitat marina. Però això no és cert i l’avenc no acaba a tocar l’aigua. Fa anys que una reixa amb un cadenat en protegeix l’accés. Abans, però, aquest quedava al descobert i era també una de les nostres grans pors de petits: que caiguéssim a aquell pou infinit i d’allà al mar i que no ens trobessin mai més.
A baix del penya-segat hi ha una cala, bé, més aviat, una extensió de grans blocs de pedra que la mar ha modelat. Un lloc fantàstic on banyar-se a l’estiu si no fa tramuntana, tot i que, per arribar-hi, s’ha de fer una mica de saltimbanqui damunt les grans pedres. I una mica perillós també pels despreniments constants. Tothom anomena el lloc del Molinet, però, de fet, la pedra anomenada El Molinet és a l’altra banda de la Bleda, l’imponent plomall de roca de forma punxeguda de més trenta metres d’altura, que presideix l’indret.
El Molinet era l’indret de trobada i de bany els nostres estius de joventut. Arribàvem amb el cotxe fins l’actual plaça mirador, llavors no era per a vianants, l’aparcàvem com podíem i baixàvem fins arran d’aigua. Entràvem a mar capbussant-nos per un petit passadís entre dues grans roques mig submergides i, assaborint l’aigua fresca, nedàvem fins la Roca d’en Boni. Ens hi enfilàvem aprofitant l’empenta de les onades i ens estàvem una bona estona a dalt parant el sol o fent-la petar amb els amics. També veient com els més atrevits havien pujat per la part del darrere de la Bleda i es llençaven al mar des de vuit o deu metres d’alçada, no sense fer-se pregar una mica abans. Una temeritat ho trobàvem.
De tornada a terra ferma ens aturàvem en la que anomenàvem la “pedra que rellisca”, un bloc arran d’aigua cobert d’algues retallades i que l’aigua ha treballat fins a fer-la ben fina. A vegades, si hi havia una mica de mala mar, la força de l’aigua ens feia passar per damunt de la gran roca i acabàvem a l’altra banda on, si badaves, te’n podies endur alguna petita esgarrinxada. Res de l’altre món.
I d’allà, a les pedres, a seure i xerrar una estona, parar el sol i tornar-hi, fins cap a les dues, quan fèiem camí de nou cap a casa, on ens esperava un dinar deliciós d’estiu que havia preparat la mare: musclos acabats de fer pel pare i l’oncle Mero a la Pedrosa, braç de patata i tonyina i esbargínies arrebossa
