“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Recordo que aquells anys hi havia almenys tres llocs emblemàtics on la mainada de Torroella hi anàvem a fer la berenada: els Tres Pins, la Font dels Capellans i el Xifrer d’en Navarro.
Una berenada era una excursió de tarda a un lloc proper on hi arribàvem en un quart mitja hora, hi jugàvem una estona, sovint al mocador, per exemple, berenàvem, només faltaria, i cap a casa hi falta gent.
Per a la colla de nens petits que érem llavors, aquelles sortides suposaven una fita indiscutible, bàsicament perquè trencàvem amb la rutina de l’escola i era com si l’hora del pati s’hagués allargat tres hores més. Una mica d’esbarjo, festa i xerinola sempre va bé, és clar, sobretot si encara no fas cinc pams d’alçada i anar fins a paratges com els Tres Pins, la Font dels Capellans o al Xifrer d’en Navarro suposa descobrir indrets nous i apassionants, o així ens ho semblaven.
Els Tres Pins era això, una mica d’esplanada amb tres pins, ara n’hi ha uns quants més, situada a recer dels penya-segats que hi ha a la dreta del Pedrigolet. S’hi pujava pel camí de la Creu i després es seguia el nivell de la muntanya fins arribar a lloc. L’ombra i la singularitat de l’indret, amb magnífiques vistes sobre la plana el feien un lloc ideal per a una excursió de proximitat.
La Font dels Capellans, ara desangelada rere les instal·lacions de Grup Darnés, en l’antic camí vell de Torroella a l’Estartit, era popular com ho són d’altres fonts arreu del país. Arrecerada sota una paret de pedra i amb una bancada circular a tot voltant, tenia, té encara, una mica d’esplanada ideal perquè hi juguessin els infants. Malauradament, la font raja molt menys del que voldríem.
El xifrer d’en Navarro, fonèticament dit “ʃifɾé” i escrit “xifrer” a l’empordanesa i no el “xiprer” normatiu del DIEC, és una altra cosa. En paraules de l’amic Jaume Bassa “un far grandiós”. Un “referent obligat” en el camí del Coll d’en Garrigàs, com el va definir en Narcís Arbusé, segurament una de les persones que més coneix el Montgrí.
Al xifrer d’en Navarro hi anàvem també a fer la berenada, en una època en què la muntanya encara era treballada pels pagesos ben amunt i on no hi havia d’una centèsima part dels pins i d’altres arbres que hi ha actualment, com es pot comprovar en una de les fotografies que acompanyen aquest article. El xifrer d’en Navarro destaca perfectament en la falda de la muntanya, entre les altes feixes construïdes amb esforç a recer del castell. Ara, ben a prop, a més de molts arbres, malesa i plantes de ginesta, hi ha també tres cases que no s’hi haurien d’haver construït mai. Dir que fan lleig, en un indret declarat parc natural, és poc.
Les berenades sota el gran xifrer suposaven, com no, una gran tarda de jocs i esbarjo i també que els més agosarats s’enfilessin pel gran arbre amunt com si no en fessin prou amb l’esplèndida vista de la plana del Ter i de Torroella que s’albira des d’allà. En un article de l’any 2005, l’Arbusé recorda que “amb el temps, algun curiós havia anat modelant l’interior del xifrer amb les seves branques reforçades en una escala de cargol que la feia pràcticament irresistible a la temptació de pujar-hi un cop més”. I arriba a la mateixa conclusió que un servidor: “Era com si la vista des del seu balcó natural tingués quelcom de màgic, d’engrescador, i on petits i no tan petits, en un moment o altre, hi havíem sucumbit”.
El xifrer d’en Navarro era un gran xifrer, que s’alçava en un lloc on n’hi creixen gaires de xifrers. A diferència dels que hi ha a la plana, plantats un al costat de l’altre per fer de grans tanques que protegeixin horts i camps de la tramuntana, el nostre xifrer va créixer allà a l’aspre, solitari i alterós. Tot i que als anys noranta va patir els efectes d’un llamp que li va escapçar la part de dalt, s’havia refet prou bé i amb una alçada de prop de 14 metres i una amplada de 2,5 metres continuava sent un far imponent a la falda del Montgrí. Fins que va arribar el fatídic 26 de setembre del 2004 quan el gran incendi del Montgrí el va deixar reduït a un “esquelet orfe de vida”, en paraules també de Narcís Arbusé.
De fet, així continua actualment. Gràcies, sobretot, a la feina d’en Joan Vinyes, que en va treure tota l’escorça per evitar que la fusta es podrís i hi va passar un oli de llinassa branca per branca perquè es conservés en condicions. En Joan també va recollir un tros del tronc, segurament la part que el llamp havia escapçat feia anys, i que, com la vella escorça, guarda com un tresor a casa.
Fa patxoca veure actualment l’estructura lliure de fulles i recordar-ne l’esplendorositat passada del gran xifrer. Això sí, costa molt arribar fins al seu peu, els pins que hi han crescut a la vora ho dificulten, també les altes feixes, amagades sota la vegetació. Tot plegat fa que quedi molt amagat també el nou xifrer que, a iniciativa de la revista “Emporion” s’hi va plantar el novembre de l’any 2008 per recuperar així “un símbol de tots els torroellencs”.
I el nom? Per què se’n diu el “Xifrer d’en Navarro”? Qui era aquesta Navarro? Ningú, malauradament, en sap donar resposta. La família Bofill-Garangou, propietària del terreny on hi havia el gran arbre, tampoc ho sap del cert. Recorden, això sí que a casa es deia que el xifrer l’havia plantat un home originari de Navarra, un navarrès, per tant. Si això fos cert, cosa que no hem pogut comprovar de cap manera, estaríem no davant del “Xifrer d’en Navarro”, sinó davant del “Xifrer del Navarrès”. Però, encara que això fos veritat, algun torroellenc li voldria canviar el nom a un dels símbols de la vila? Em fa l’efecte que no.
I un apunt final amb l’article ja tancat:
Em fan saber que al llibre “Torroella de Montgrí, una vila singular” de Marcel·lí Audivert, s’hi esmenta una relació de clients del doctor Duran, un metge torroellenc de finals del segle XVIII, en la qual hi figura un home, en Francisco Planas, de qui s’hi diu que se’l coneixia amb el motiu de Nabarro. Podria tenir, doncs, aquest tal Planas, amb qui comparteixo cognom matern i qui sap una possible relació de llunyà parentiu, alguna relació amb el gran xifrer del Montgrí? I és que encara que faci més de dos segles llargs de la llista del doctor torroellenc, podria ser perfectament que, en aquella època, el nostre estimat xifrer ja cresqués alt i ufanós a recer del Montgrí, sobretot perquè l’espècie de conífera, Cupressus sempervirens, a la qual pertanyia, pot arribar a viure fins a mil anys! El filòsof, poeta i pensador alemany Friedrich Schiller afirmava que les casualitats no existeixen. Temps al temps…
