Quan es viu en masos, les relacions de veïnatge adquireixen sovint matisos únics, moltes vegades marcades per la distància, que pot ésser considerable. La meva família, resident a la Torre Bagura, sempre va considerar com a veí el Mas de les Voladeres, conegut també com Can Galló, tot i que entre ambdós hi ha una distància superior als cinc-cents metres. Aquest últim és una construcció senzilla, ubicada a l’indret conegut des d’antic com les Voladeres o Boladeres, que li dona el seu nom. És una zona de terrenys d’aspre de secà, amb una fertilitat modesta, on els olivars, les vinyes, els cereals d’hivern i els farratges són els protagonistes. Situat a l’est del nucli urbà de Torroella de Montgrí, prop del Camí Vell que porta a l’Estartit, es troba a la part baixa del vessant sud-oest del Montplà. Amb una alçada que li atorga una perspectiva privilegiada, gaudeix d’una vista espectacular sobre la plana agrícola del Baix Ter.
El mas és una edificació relativament moderna, bastida l’any 1960. El fa construir Josep Galló Anguila, un pagès que per exercir la seva professió prefereix residir al medi rural, més a prop dels seus terrenys, que en una casa de dimensions massa reduïdes al nucli urbà. El lligam indissoluble entre l’edifici i l’activitat agrícola i la seva ubicació dins l’espai agrari li confereix l’autèntic caràcter d’un mas, tot i la seva construcció bastant recent. Hi va a viure amb la seva esposa Joana Solés Payet i la seva filla Matilde, que en aquell moment tenia 13 anys. Poc després d’instal·lar-se, ell mateix amplia el conjunt, afegint-hi un garatge, unes quadres pels animals i una pallissa. Hi ha dos pous: el més important, situat a la vinya, és el que subministra la major part de l’aigua per al consum, mentre que un segon, davant de la casa, també recull les aigües pluvials com una cisterna. Com és costum en moltes cases de pagès, no hi falta un assecador per a les panotxes de blat de moro ni un galliner.
En Josep va néixer l’any 1919 al Mas Galló de Fontanilles, una masia també coneguda com a Cal Frare. Als 15 anys es trasllada a Torroella de Montgrí per viure amb la seva tia i padrina, Matilde Galló Borrell, amb l’objectiu d’ajudar-la a treballar les terres que ella té al municipi. Matilde, casada amb Josep Simon Caritg -l’últim hereu d’una família de masovers de la Torre Bagura, on havien viscut durant generacions-, feia poc que havia quedat viuda. Junts viuen en una casa del carrer Montgrí, fins que, més endavant, en Josep es casa i es trasllada amb la seva dona a un habitatge del carrer Figueres.
L’accés al mas es fa per un camí que, en direcció nord, condueix a la carretera asfaltada que uneix Torroella de Montgrí amb l’Estartit. Com que no té connexió amb la plana agrícola, situada més al sud, en Josep arriba a un acord amb diversos veïns de parcel·les properes perquè li permetin passar per la vora dels seus terrenys, facilitant així l’arribada als seus camps. El recordo travessant aquests camins, amb l’euga Estrella i el carro, rumb a les seves propietats situades cap al Molí del Mig i el Mas Nou i als paratges de la Bassa Molina i les Misseres. Té una fixació per impedir que els vehicles motoritzats circulin per aquests, per preservar la seva integritat i evitar que es malmenin.
És un mas molt autosuficient, en el qual es produeixen la major part dels aliments que es consumeixen. De l’olivar obtenen l’oli, de la vinya el vi, de l’hort les verdures i dels terrenys de secà els cigrons i els fesols de l’ull ros. També cuiden animals de granja que els proveeixen de carn: engreixen porcs i, en tot moment, hi ha presència d’aviram, principalment pollastres i gallines. El gendre d’en Josep, Francesc Batlle Lloret, recorda que als dinars de diumenge sempre es menjaven productes de la finca i moltes vegades rostit.
Tot i això, el cultius més importants de l’explotació són els cereals i els farratges de regadiu, principalment el blat de moro i la userda. Les panotxes de blat de moro es deixen assecar en un assecador situat al costat del mas, i un cop seques, s’engrunen amb una desgranadora manual, a la qual més tard s’hi afegeix un motor per millorar el procés.
El veí més proper és el Mas Bellavista, de construcció encara més recent, amb qui comparteixen l’ús d’una olla d’aram. A més col·laboren amb les tasques del camp amb els masovers del Mas Deu, establint una relació d’ajuda mútua.
Tinc alguns records de les col·laboracions amb la meva família de la Torre Bagura:
Un altre any, amb la mateixa recol·lectora Epple, es van recollir els cigrons cultivats prop del mas. Acabada la feina, jo, encara nen, em vaig entretenir a aprofitar els grans que quedaven en alguns racons de la màquina i vaig aconseguir fer més d’una menjada.
Encara veig en Josep, rampinant la userda en una parcel·la situada davant de casa meva, amb la seva euga i el rampí. Era una imatge poc habitual en aquella època, perquè quasi totes les feines ja es feien amb el tractor.
Un dels fets que sovint em comentava el meu pare, Feliu Serra Bret, és l’ajuda que va rebre per a la recol·lecció d’una parcel·la de deu vessanes de blat Littorio. Aquesta varietat d’origen italià, molt productiva en aquell moment, tenia el defecte que s’expulsava el gra a terra si un vent fort bufava poc abans de batre. En ple període de collita, una nit de tramuntana forta, el meu pare intranquil, té la llum del mas encesa. En Josep, des de casa seva, ho veu, interpreta el seu neguit i es dirigeix a la Torre Bagura. Tots dos agafen una recol·lectora Epple que hi havia al mas, que permetia ensacar el gra, i durant aquella nit van recollir tot el camp. A l’albada, la feina estava acabada i s’havia salvat l’anyada.
La Matilde deixa el mas el 1971, a l’edat de 24 anys, quan es casa. En el seu record perduren les estones dedicades a recollir flors durant el dia i a contemplar les estrelles durant la nit. Els seus pares continuen vivint-t’hi més temps, però en fer-se grans decideixen traslladar-se al nucli urbà de Torroella de Montgrí, prop de la seva filla. Tot i això, en Josep segueix anant-t’hi gairebé cada dia, al principi en cotxe i, en els darrers anys, en bicicleta. Avui dia, el mas es troba deshabitat, però la seva aportació al medi rural resta intacta per a sempre.
Agraïments
Matilde Galló Solés i Francesc Batlle Lloret.
