Es que Cataluña, no es un país!
Això m’ho va dir una voluntària de Greenpeace, quan vaig comentar-li la meva estranyesa i el meu malestar pel fet que aquest grup ecologista no fa servir mai el català (ni cap altre llengua, fora del castellà ) en les seves comunicacions amb els socis. Va ser fa un parell d’anys, durant una enquesta telefònica que em van fer, com a soci d’aquest grup. Davant de la meva observació, la voluntària, que probablement trucava des de la seu de “Greenpeace España”, a Madrid, es va ofendre. Amb evident malestar, va dir-me que allò no depenia d’ells (de qui, si no?), i que era massa car fer diferents versions de les cartes i butlletins per a cada idioma de l’Estat,
( a la qual cosa jo li vaig respondre que Creu Roja, Amnistia Internacional, i altres entitats bé que ho fan ), per acabar la conversa amb aquest estirabot.
Em vaig fer soci de l’organització ecologista Greenpeace el 1988, i vaig ser-ho durant més de vint-i-dos anys. Al principi, davant del seu mono-lingüisme en castellà, jo prenia paciència. En aquella època, el president de Greenpeace a l’estat espanyol era el mallorquí Xavier Pastor, que, davant de preguntes incòmodes sobre la relació de la seva entitat amb la llengua i la nació catalana, fugia d’estudi. Recordo una entrevista a Catalunya Ràdio, en la que el gran periodista Ramon Barnils li va dir; ”si esteu, com dieu, en contra de la divisió del món en estats, per què heu creat, “Greenpeace España”?”. En efecte, per què no Greenpeace Catalunya, o Península ibèrica, o Mediterrània? aquesta pregunta va quedar sense resposta.
Després de la meva “cordial” conversa amb l’enquestadora, vaig escriure a Greenpeace demanant-los per quan començarien a usar el català. No em van respondre, i jo vaig començar a sentir-me francament molest. Vaig sospesar llargament l’opció d’abandonar el grup, però, després de tants anys, em dolia. Finalment, ho vaig fer.
En la meva carta de comiat, ras i curt, els vaig dir que no podia entendre que una entitat com la seva fes un menyspreu així als milers de socis que teníem el català, basc, gallec o bable com a llengua materna. Que pensava que les diferents cultures del món han crescut unides a paisatges i ecosistemes, amb els quals estan íntimament lligats. l’UNESCO, fa temps que avisa que més de cinc mil d’idiomes poden desaparèixer a tot el món al llarg del present segle, i només una dotzena escassa de grans llengües sobreviuran. Això, sens dubte, tindrà un greu impacte sobre les nostres relacions amb la natura, entre moltes altres coses. Vaig acabar dient-los que, si a Greenpeace creien que tot això és irrellevant, i que el meu idioma no mereix ser conservat, amb mi que no hi comptessin més. Tot plegat deixant ben clar que continuaria sent ecologista, rebutjant els transgènics, l’energia nuclear, fent compostatge, estalviant aigua i energia, desplaçant-me sempre que pugues amb bicicleta o amb transports públics… i sent soci d’altres grups ecologistes que sí tracten amb respecte la meva cultura, com el Grup de Defensa del Ter i Depana, sense anar més lluny.
Ja sabem que, en determinats ambients, queda molt “progre” defensar amb entusiasme les cultures amazòniques o la dels inuits d’Alaska, mentre que reivindicar la cultura catalana, basca o bretona, sembla que fa pudor de carca i de provincià. Ho hem vist fa poc en una part del moviment dels “Indignats”: més d’un va d’internacionalista cosmopolita i alhora s’embolica en la bandera espanyola, però sent fàstic per tot el que faci olor de catalanitat.
Vaig arribar a la conclusió que Greenpeace també pensa així. Amb tot, encara penso que fan una gran feina, eficaç i honesta. Si mai canvien d’actitud, ens podrem retrobar. Aquell dia, però, els vaig dir adéu.
Pel que fa a la voluntària que em va fer l’enquesta, ben mirat, potser tenia raó; el problema és que no som un país, i per això no ens respecten. Haurem de posar-hi remei. Per molts motius, i també per ecologisme.
