Ser un mateix s’ha convertit en una feina inacabable. Inabastable. Una inversió constant. No són paraules meves, sinó del filòsof Eudald Espluga. I és que, si ens ho mirem bé, avui ho podem mesurar (gairebé) tot. És a dir, podem convertir la vida en paràmetres i dades que després guardem i analitzem. Això, tampoc ho dic jo. Ho recorda la periodista Marta Peirano. Per tant, si sumem la feinada de ser un mateix amb la recopilació d’informació, sempre tenim a l’abast eines i dades per poder ser més eficients. Més productius. Per ser, en definitiva, una versió millor de nosaltres mateixos. Si comptem les calories, en podem ingerir unes quantes menys. Si comptem les passes, en podem fer unes quantes més. La tasca mai s’acaba. Podem fer més cursos, llegir més llibres, veure més pel·lícules o enviar més correus. Podem fer més minuts en fase REM, visitar més ciutats, tenir més seguidors, més lectors, tenir menys petjada de carboni -un terme, sigui dit de pas, inventat per una de les petrolieres més contaminants, amb l’objectiu de traspassar la responsabilitat al consumidor. Podem menjar en més i millors restaurants, córrer més quilòmetres, superar la nostra marca personal, passar menys temps a les xarxes, fer més matxs, més teràpia o, per què no, meditar més i millor. Treure la nostra millor versió, ara és més possible que mai. Si bé, tan impossible com sempre. Al final, com diu un dels meus personatges -ja em perdonareu l’auto-cita-, «de què em serveix a mi la meva millor versió?».
Una amiga, recent mare, em va dir mentre alletava la seva criatura, escarxofada còmodament al sofà: «Daniel, sento molta impotència. Em sento totalment improductiva». I a mi, no se m’acut res més productiu que entregar el cos a la vida. A ella, tampoc, és clar. Però, tant és, la ferida ja està instal·lada, la nostra cita amb la culpa és ineludible. Parem un moment, ens desviem -perquè sí, perquè ens dona la gana- del nostre camí espiritual a l’excel·lència productiva/laboral/marca personal i la culpa ens ofega. I així, anem vivint en una insatisfacció constant, perquè sempre tenim la certesa estadística, clínica, cínica, objectiva, escrutadora, que podem fer més i aprofitar millor el temps. Almenys, una miqueta més. I és que si un mite ens empelta el voraviu del nostre estómac, aquest és el mite del progrés. A pensar que tot pot ser millor, més eficient, més excel·lent. Fins i tot, nosaltres mateixos. Cèl·lules d’alt rendiment. I aquesta és la raó per la qual, gràcies a l’extracció de dades, cada racó de la nostra existència s’ha tornat susceptible de ser més eficient, més excel·lent. Des del control d’aigües potables, la separació de residus, la rapidesa del repartidor, l’experiència de visitar un museu i, fins i tot, les relacions. «Quantes abraçades s’han de rebre al dia per ser feliç.». Això ho he llegit en un digital. N’hi ha que no compten abraçades, sinó orgasmes. Una bona mitjana allunya les crisis de parella, diuen. De fet, com sosté el mateix Espluga, relacionar-se s’ha tornat una extensió productiva més. No perquè ens valorem en funció de matxs o likes. No. Això seria massa superficial. Ho fem perquè hem reconvertit l’abisme perillós d’acostar-nos a l’alteritat en una simple transacció comercial. Fem llistats de green flags i red flags dels nostres amics, parelles, familiars… O parlem d’una inversió de temps i energia, quan descrivim una relació. I ens plantegem, és clar, si tenim un retorn suficient. En definitiva, els afectes han caigut en la lògica de mercat. I nosaltres ho hem comprat, és clar [joc de paraules]. De fet, que estiguem individualitzant les cures o afectes, ja ens parla d’una certa derrota. L’afecte, que hauria de ser la manera de viure -és a dir, viure cuidant-, s’ha extret de la vida per convertir-se en un paràmetre més. Quantificable. En hores, en tasques, en objectius, en orgasmes i abraçades. I si no arribem a la quantitat desitjada, sempre podem rescindir el contracte. El vincle, perdó. Alguns, més fatxendes, per curar-se en salut, diuen que ofereixen un «temps de qualitat». Hi ha gent que es creu un producte de luxe, suposo. La lògica de mercat ho inunda tot. Si, fins i tot, quan agafo el cotxe, de vacances, el GPS em calcula -vulgui o no-, la ruta més ràpida, eficient, ecològica i barata. I, per què em serveix, la ruta més ràpida, si el que vull és evadir-me?
El filòsof Juan Evaristo Valls Boix ens ofereix una solució per escapar d’aquesta lògica: no fer res. (Pausa escènica). Ja. Ja ho sé. Us esperàveu un altre tipus de resposta, però és el que hi ha. D’acord. Ho elaboro més: la inacció, la horitzontalitat, la vaga, el viscoelàstic, la peresa. L’absoluta contemplació dels correus electrònics de feina acumulant-se sense ni la més mínima intenció de llegir-los. En parar, vaja. I, jo, ja em perdonarà en Juan Evaristo, afegiria una cosa. La descoberta. Perquè la descoberta és passiva. No s’origina de la finalitat. La troballa és, inevitablement, inesperada, i prové, com diu Rebecca Solnit, de l’art de perdre’s. En les carreteres, en les persones, en els destins. És a dir, en desviar-se del camí, de l’objectiu, si és que n’hi ha algun. Submergir-se en l’ignot. En agafar el camí menys ràpid. Menys eficient. Menys barat. Menys ecològic, potser. Per exemple, tota escriptura és un desviament constant. Almenys jo, encara avui no he escrit mai allò que tenia planificat. L’escriptura sorprèn i acaba esdevenint una rebel·lió a la tirania de la producció. Per això, quan necessito evadir-me’n, com avui, obro el processador de textos. O, simplement, apago el meu GPS i em desvio en la primera carretera secundària. M’hi submergeixo. I mentrestant, navego inconscient per la ruta menys ràpida, menys eficient, menys barata i menys ecològica, reivindico, en silenci, el meu dret de perdre’m. O, com diria Virgina Woolf, en una de les seves caminades pel bosc, a deixar de sostenir, per un moment, aquest algú que dic ser. Deixar de sostenir l’imperatiu de ser algú, constantment millor, més eficient, més productiu. A no ser res, en absolut. I, potser, en aquell moment, trobar-ho tot.
