Després de la consulta feta a Arenys de Munt, he llegit a la premsa dos articles: un sobre els ajuntaments de les comarques gironines, vint-i-quatre fins aquell moment(entre els primers el de Torroella de Montgrí), que havien aprovat la celebració de consultes populars, i l’altre sobre «L’enviament dels tancs?» en què l’autor comentava el que havia publicat el GEES (Grup d’Estudis Estratègics aznarista), i en què esmentava l’article 8.1 de la Constitució, que indica: «L’exèrcit espanyol és el que ha de garantir la unitat nacional.»
Ressorgia el problema català? Vaig sentir curiositat per saber quantes i quines eren les respostes que trobava a Google sobre aquest tema i el resultat ha estat aquest: 7.640.000 enllaços, i començant per ordre alfabètic a, b, c… fins a un enllaç pràcticament per cada habitant de Catalunya.
Sóc nat el 4 d’abril de 1930, i consultant l’hemeroteca de La Vanguardia, d’aquesta data vaig trobar-hi ja fa cert temps un article firmat per Baldomero Argente, publicista i sociòleg nascut a Granada el 1877, amic de Romanones, ministre d’Abastaments i acadèmic de Jurisprudència i de Ciències Morals i Polítiques, que morí a Madrid el 1965. Extrec i tradueixo al català l’article per ell publicat, que poden consultar a la citada hemeroteca.
«La política liberal. El “problema” català». Baldomero Argente
«Alguns dels més significats intel·lectuals visitants de Barcelona han dit, als eu retorn, que no existia “problema” català. L’afirmació ens ha sorprès a molts, sobretot als qui durant molts anys hem sostingut, contra els centralistes, la “realitat” del problema català […]
»Haurem estat veient visions? És impossible que persones de bona fe i de generós propòsit, com els que ara neguen l’existència d’aquest problema, i molts dels que hem afirmat constantment la seva realitat, discrepem tan diametralment […]
»“Problema” és? ens referim al problema de govern? per als qui afirmem l’existència del català, tota necessitat pública que troba dificultats o resistències en la seva satisfacció. I entès així el mot, com dubtar que les aspiracions, sentimentsi conveniències de Catalunya, en oposició amb les tendències, criteris i actituds d’altres sectors de l’opinió pública, constitueixen a Espanya, i l’han constituït des de fa molts anys ? segles?? un veritable problema de govern? […]
»Cal encarar-se amb ell i donar-li una solució, la que correspon a la justícia i a la conveniència pública en el moment actual […]
»Negar-ho no és resoldre-ho, abans al contrari: és dificultar-ne la solució […]
»Les efusions sentimentals són utilíssimes perquè creen l’ambient propici per a la concòrdia. Però la solució no pot ser lírica, sinó jurídica i política […]
»El plet català és tan sols una manifestació concreta, i ja secular, de la batalla que es barallen en l’àmbit espanyol, des del començament de l’edat moderna, l’esperit centralista fatalment assimilador, com tots els centralismes? i la realitat nacional, de la qual emanen, amb ímpetu incessantment renovat i invicte, malgrat totes les imposicions despòtiques i dictatorials, les tendències autonomistes i federatives […]
»És innegable que, durant quatre segles, ha predominat en aquesta contesa la tendència assimilista. És la que portarem a Portugal i va desfer la unitat ibèrica, convertint en dues nacions incompletes, de frustrat destinació, la nació millor traçada potser pel medi geogràfi centre totes les del món […]
»La que va personificar el comteduc d’Olivares, l’esperit no ha mort, per desgràcia […]
»Aquesta guerra no està liquidada, diguin el que vulguin els intel·lectuals optimistes […]
»Ni tampoc és problema de monarquia o de república. A Espanya, aquesta contesa estaria plantejada en iguals termes amb qualsevol forma de govern […]
»“Cal o no reconèixer l’autonomia de Catalunya?” Aquesta és la qüestió i no una altra […]
»Una política liberal organitza l’Estat, políticament i administrativa, per al servei dels ciutadans, no sotmet els ciutadans a la concepció arbitrària i a la suposada conveniència de l’Estat. L’uniformisme és la superstició central de tots els autoritaris […]
»La facultat de cada individu o de cada col·lectivitat, constituïda històricament o per la lliure voluntat d’aquells, per donar-se la norma i regir els seus propis interessos en la seva esfera d’acció peculiar, és l’essència del liberalisme. Per això s’ha dit amb raó que el problema de Catalunya és un problema de llibertat.
»Sobre la dinàmica d’aquestes forces poden influir poderosament i favorable els intel·lectuals castellans, no pel que han fet fins ara, sinó pel que han de fer en endavant. Ho faran?
»Esperem que sí. Però cal veure-ho.»
Desgraciadament la guerra civil, que començà sis anys més tard, va trencar tota possibilitat d’una Catalunya federal, independent, ni de bon tros d’una nació.
I em preguntava: què pensa l’Església? Tota l’Església? He llegit un llibre que m’ha fet rumiar:
El problema català. Reflexionsper al diàleg. De Ramon Masnou i Boixeda, publicat per Edicions de l’Abadia de Montserrat. Bisbe, retirat per l’edat, nat a Santa Eugènia de Berga l’any 1907, va publicar també altres llibres com La carta sobre els nacionalismes, en castellà i dirigida als catòlics immigrants. Extrec ireprodueixo seguidament alguns dels paràgrafs del llibre:
«De què es tracta? El tema de Catalunya és dels que apassionen, sobretot quan es toquen certes tecles, com és ara la del problema català […] Desitjo avinença, unió i pau. Menys es tracta de posar foc on no n’hi ha o d’afegir llenya allà on la cosa ja crema […] Voldria que el problema de Catalunya, com a poble, fos vist d’una manera realista, serena i sense por dels uns ni dels altres […]
»No es pot prescindir de ser valent per a dir coses que sovint no es gosen dir […] també per a escoltar allò que potser, per raons diverses, no estava gaire avesat asentir o disposat a escoltar […] Estem com a poble malalt d’una malaltia vella que no està pas guarida, que necessitaremeis adequats […]
i tenir en compte l’aspecte ètic i cristià, almenys de banda dels cristians.
»[…]interpretacions del problema català que no són justes […]i que a més a més fan mal a la convivència […]
»Problema català? Que n’hi ha, la història ho diu ben clar. Hi ha història de fets ingrats que no hi serien si no hi hagués hagut “problema”, més latent o més vistós, segons els moments. No ha pas faltat abundor de malentesos, antipaties, incomprensions, sospites, injustícies, autoritarismes i subversions.
»Hi ha hagut guerres calentes i guerres fredes. La mateixa guerra i postguerra de l’any 36 no va pas estar exempta de l’influx del “problema” català. És cosa normal que en qualsevol circumstànciaes trobi el “fet diferencial” de llengua, cultura, costums, dret, etc. Els elements constitutius d’aquesta realitat que en diem Catalunya són semblants,ni més ni menys, als de qualsevol altra nacionalitat que és considerada i admesa com a tal en la història i en la política.
»Aquest fet diferencial passà la seva crisi, com a efecte de circumstàncies adverses i d’acció externa astuta que maldava per fer-lo desaparèixer; però la vida dels pobles és llarga i pot fer que els arbres escapçats per l’esporgada, per forta que sigui, revisquin i floreixin. El fet diferencial hi és, i penso que no tindria pas la informació gaire bona qui jutgés que l’afirmació de l’existència del fet diferencial és una falsedat arbitrària o una ofensa insidiosa. Les coses són com són en la seva naturalesa i no es transformen fàcilment per les voluntats dels qui les voldrien d’altra manera.»
