Aquesta tardor, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha arrencat, a comarques gironines, el procés participatiu vinculat al 4t cicle de la planificació hidrològica de les conques internes de Catalunya, que ha de definir les directrius amb les quals els nostres rius i aqüífers seran gestionats durant el període 2028-2033. La primera reunió, oberta a tota la ciutadania i entitats, va voler abordar el debat sobre l’ús de l’aigua al sector primari, i va anar precedida d’una estimulant discussió sobre aigua i canvi climàtic entre persones expertes en la matèria. (vegeu el vídeo al final de l’article) L’eix vertebrador tant de la taula rodona prèvia com de la reunió participativa va ser la pregunta: “Quines mesures serien necessàries per racionalitzar l’ús de l’aigua en el sector agrícola?”.
Aquesta pregunta troncal parteix de la premissa que en l’actualitat s’estaria fent un ús irracional de l’aigua al sector agrícola. És una diagnosi que em sembla equivocada i que pot conduir, per tant, a respostes errònies i fins i tot contraproduents. No soc capaç de percebre, ni en l’agricultura ni en cap altre sector, un ús de l’aigua irracional. Concloïa, taxatiu, a la part final del debat previ l’economista Francesc Reguant: “sense aigua no hi ha aliments”, tot posant l’accent sobre la disparitat de productivitat entre el secà i el regadiu. Ningú pot discutir que és racional voler tenir abundància d’aliments. El regadiu, a més, es promou amb l’esperança que ajudi a alentir el despoblament de certs territoris rurals considerats desafavorits. És ben comprensible fer-ho, donat que la societat demanda uns territoris rurals habitats, actius i pròspers, i el regadiu alimenta aquesta promesa.
Les propostes per tal de limitar el consum d’aigua al sector agrícola a través de polítiques de preus topen amb el rebuig de les organitzacions agràries, que veuen com posarien en perill la seva viabilitat i l’assequibilitat dels aliments per a la població més necessitada. Em sembla un posicionament racional d’autopreservació i altruista alhora. També és lògic que la major part de l’ús de l’aigua al sector agrícola la faci allò que anomenem la gran agroindústria exportadora, que fa una gran contribució tant a les estadístiques de PIB del país com a les d’ocupació laboral o les exportacions, i són les empreses que més permeten rebaixar el preu dels aliments, gràcies a economies d’escala i caràcter integrat. És natural i ben racional que es promogui la seva activitat, per tal que vagi substituint a la ja erosionada malla de petites explotacions familiars, més cares de subvencionar i menys competitives, tot i ser les que solien sostenir les comunitats rurals del país. A la major part de la població, inclosa la de pagès, no ens agrada aquesta fagocitosi, però les crítiques al fet que fruita i carn de porc d’exportació s’enduguin bona part de l’aigua disponible a Catalunya no fan referència a la seva irracionalitat. És la racionalitat del mercat. Es tracta d’un model lloat, clarament beneficiós, que aprofita avantatges competitius existents a Catalunya, no es poden negar. Seria insensat desaprofitar aquest posicionament privilegiat del país en aquest àmbit productiu. És del tot racional seguir apostant per aquelles activitats que tan lucratives han resultat per tancar el balanç de comptes del país en positiu en els últims anys, malgrat la molèstia de les sequeres. És racional no voler posar més bastons a les rodes de la pagesia, ara, amb restriccions i retallades de dotacions d’aigua, que prou problemes té el sector.
Com deia, tampoc aprecio signes d’irracionalitat en cap altre ús actual de l’aigua a Catalunya. A l’àmbit domèstic, és racional voler garantir prioritàriament l’aigua potable a tothom, per poder beure, cuinar, rentar-nos, refrescar-nos, etc. La jardineria i regar les plantes de casa, a més de ser una afició, té demostrats beneficis tant físics com psicològics. Disposar d’una piscina i omplir-la, sigui quin sigui l’escenari de sequera, és racional, sobretot si no hi ha mecanismes de control, per la funció social que té poder convidar-hi a les visites i perquè s’ha convertit en un component essencial del valor d’intercanvi al mercat immobiliari, tan de primera com de segona residència. Per al país, el sector de la piscina diu sostenir 70.000 llocs de treball. Tot i que hi ha campanyes governamentals que promouen retallades voluntàries a l’àmbit de la llar, seria irracional no maximitzar els beneficis individuals i col·lectius derivats de l’ús domèstic de l’aigua.
També és ben racional que l’administració es mostri reticent a aplicar restriccions en l’ús de l’aigua a la indústria del país. La productivitat que obté de l’ús de l’aigua no es pot comparar a la de cap altre sector, ha fet els deures invertint en innovació, i és una peça fonamental de l’economia del país i del seu mercat de treball. No seria gens racional aplicar-hi retallades similars a les que s’apliquen a sectors menys productius o complidors. Malgrat ser racional assenyalar a la indústria turística pel seu gran ús de recursos hídrics davant una opinió pública que té la percepció que en fa un ús menys legítim que altres sectors econòmics, seria irracional amagar que es tracta d’un subsector industrial fonamental per a l’economia catalana, que ha fet grans inversions per estalviar aigua i que la productivitat que n’extreu la protegeix, en gran manera, de restriccions. Per què a tantes persones ens semblen irracionals els camps de golf, amb una gespa pròpia de climes oceànics en un entorn mediterrani? Segurament perquè no se’ns han explicat amb prou transparència els beneficis econòmics que es deriven de les promocions urbanístiques que depenen de tenir l’herba verda tot l’any. Si s’escodrinyen els números, segur que entendrem que no podem prescindir de tenir camps de golf, i encara són més racionals quan ens assabentem que, a més, reguen la gespa amb aigua regenerada, tal com marca la normativa.
Llavors, si tot és tan racional, per què sembla que tenim algun problema amb l’aigua i, sobretot, la manca d’aigua durant les sequeres? La clau és en com definim què és racional i què no, cosa que també marcarà què entenem per “aigua”. Per fer aquestes definicions, hem atorgat la supremacia a un únic criteri: l’econòmic. Sota el paradigma de la productivitat, l’aigua queda reduïda a un recurs que ha de servir per satisfer les demandes d’unes indústries que, transformant-la en béns i serveis de mercat (aliments, tèxtil, piscines, golfistes, etc.), li donaran un valor que fins aquest moment, a la natura, no tenia o no se li reconeixia. Vivim en un sistema que dicta que tenir aigua i no fer-la servir per a augmentar la producció i tots els beneficis que comporta és irracional. Que l’aigua del riu “es perdi” al mar no és òptim, és malgastar-la. Parlar de límits planetaris – i ja no diem d’autolimitació del consum – és una provocació irracional en una lògica dictada per la doctrina del creixement infinit. Hi ha qui diu que aquest creixement perpetu és la base de la nostra prosperitat i, fins i tot, de la nostra felicitat. És racional, i coherent, voler prosperitat i felicitat. Segurament no ho és tant aspirar a un infinit creixement de base material en un món materialment finit.
La por de trencar -o com a mínim qüestionar- aquest paradigma dominant arriba fins al punt que la mateixa ACA dona a entendre que el problema amb l’aigua és d’“irracionalitat” i no d’excessos o extralimitació. A la reunió gironina, però, un lúcid representant de la pagesia va identificar aquesta fal·làcia a l’instant, denunciant l’ús eufemístic del verb “racionalitzar” com a subterfugi a parlar obertament d’una R diferent, la del verb “reduir”. Personalment, em sembla que hi ha un punt intermedi i un munt de matisos entre la “racionalitat” imperant fins a l’actualitat d’anar a màxims d’explotació de cada gota de recurs hídric i la inevitable reducció del consum d’aigua a l’agricultura. És imperant, però, que qualsevol alternativa, per a tenir futur, pivoti sobre els eixos de la sostenibilitat. En parlarem en pròxims escrits.
