Davant una racionalitat en l’ús de l’aigua marcada per la persecució del benefici econòmic, tal com subratllava al final de l’escrit que iniciava aquesta sèrie, cal contemplar una racionalitat més àmplia, basada en la sostenibilitat i que englobi, també, aspectes d’economia ambiental.
Encara que sigui a través d’una lògica econòmica, la nostra societat ha anat entenent que té sentit cuidar el medi ambient: els costos de malmetre’l o sobreexplotar-lo superen, amb escreix, els beneficis que aporta invertir per assegurar-ne un bon estat. Ningú discuteix, per exemple, que els rius, per aportar-nos beneficis ambientals, han de tenir vegetació de ribera, peixos i altres espècies. Aquest estat només serà possible si hi passa aigua en suficient qualitat i quantitat. Hem fet grans inversions per oferir aquestes garanties.
Quan es parla dels usos de l’aigua, però, hi ha una escassa comprensió respecte dels processos naturals que condueixen a un estat desitjable. Així, en la majoria de processos de planificació, el que s’intenta fer, d’entrada, és descomptar quin és el mínim volum d’aigua (sempre és un mínim, per algun motiu), necessari per preservar unes condicions ambientals adequades (mai òptimes, per algun motiu), de tal manera que la resta del volum pugui destinar-se a l’explotació. La variable a maximitzar, per defecte, segons aquesta lògica explotadora, sempre és l’ús humà i productiu de l’aigua. El problema i el perill d’aquesta aproximació que porta l’explotació dels recursos al límit és que no internalitza propietats inherents del món on vivim com són la incertesa i la irregularitat.
El funcionament dels sistemes naturals és d’allò més complex. Malgrat els esforços de les ciències i les enginyeries per interpretar el medi ambient mitjançant la seva reducció a números (longitud del riu, superfície de la conca, precipitació per quilòmetre quadrat, índex d’escolament superficial, cabal circulant, volum infiltrat, volum evaporat i flux a la desembocadura) i models, la comprensió sempre limitada de les interaccions entre sistemes, espècies i processos dona com a resultat incerteses enormes sobre quines serien les decisions de gestió necessàries per obtenir determinada resposta ambiental. Hi ha massa variables sobre el funcionament dels ecosistemes que seguim desconeixent, i moltes altres que són imponderables. Igualment, la irregularitat és una característica intrínseca del clima mediterrani. De forma difícil de predir, sabem que s’hi alternen anys “normals” amb períodes de sequera i episodis d’inundacions. Sabem, també, que el canvi climàtic fa i farà encara més intensos i impredictibles aquests extrems. Tant les incerteses com la creixent irregularitat del temps casen molt malament amb una activitat agrària que, cada cop més, vol assemblar-se a una indústria. Una fàbrica necessita un influx regular i garantit de matèries primeres, que seran processades sota condicions controlades per obtenir un bé determinat, que complirà una sèrie de paràmetres preestablerts. És la mateixa lògica aspiracional, sigui dit de passada, que fa que els ocells molestin a alguns grupuscles que es manifesten en contra de zones de protecció de les aus autòctones. Al camp, amb l’aigua, a casa nostra, aquesta concepció reduccionista de les relacions agroambientals és un autèntic perill, com s’ha demostrat amb la sequera més recent: no deixa marge de seguretat ni capacitat de reacció davant qualsevol alteració de la cadena productiva.
Les desmesurades expectatives i exigències sobre el medi natural expliquen, en part, les demandes poc realistes del sector agrícola de saber, amb antelació, als plans, el volum de recursos hídrics màxim que podrà usar en cada campanya de rec i, fins i tot, encara avui dia, per estudiar la viabilitat de nous projectes d’ampliació de regadius. Expliquen, també, la metodologia de càlcul que s’esmentava anteriorment i que pretén descomptar l’ús ambiental de l’aigua d’un volum total que és imaginat, erròniament, com a estable i commensurable. Aquestes lògiques i expectatives poc realistes s’han encomanat, històricament, a les administracions presumptament responsables de la gestió de l’aigua i de l’activitat agrària, fins al punt de prometre un volum d’aigua de rec a través de concessions d’explotació de rius i aqüífers que superen, de llarg, la disponibilitat d’aigua de molts territoris, fins i tot en anys amb una pluviometria i règim d’explotació “normals”. Aquest excés d’optimisme per part de l’administració es tradueix en un sentiment de frustració i una sensació d’engany quan la pagesia descobreix que els números que se’ls havien promès sobre paper i les expectatives generades xoquen, cada cop amb més freqüència, amb una realitat climàtica i ambiental incerta, irregular i amb límits que es revelen dolorosament afilats.
Tornant a la pregunta que va llançar el procés participatiu del 4t cicle de la planificació hidrològica de les conques internes de Catalunya a comarques gironines: com fomentar un ús més “racional” de l’aigua al sector agrícola? La resposta més ambiciosa seria promoure una cultura de l’aigua que assumís les incerteses, irregularitats i limitacions inherents al cicle natural de l’aigua. Es derivaria, d’aquest canvi cultural, una voluntat de fer una planificació hidrològica més enfocada en la seguretat hídrica que en la productivitat, en la resiliència més que en el rendiment monetari i en la precaució més que en l’optimisme i la fe.
Però si aquest trencament amb els principis del paradigma de l’economia de mercat en el qual vivim instal·lats resulta, per a moltes persones, inconcebible i abominable, cal exigir, per coherència, que les seves regles de joc s’apliquin també a l’àmbit de la sostenibilitat ambiental de l’aigua. En altres sectors productius, els impostos i cànons associats a l’extracció d’aigua o a la seva contaminació serveixen com un incentiu per moderar el seu ús, excloure activitats poc eficients i finançar els equips i infraestructures necessàries per tenir garantia de servei i qualitat. En contrast, el regadiu, a casa nostra, se sosté sobre els pilars de quotes simbòliques i infraestructures fortament subvencionades. Els senyals econòmics que arriben a la pagesia la porten, de manera natural i sense tenir-hi cap culpa ni mala fe, a maximitzar l’ús d’aquest bé comú que se li cedeix sense cost, per a benefici, si pot extreure’l, privat. Aquesta “racionalitat” és un problema, perquè encara que la pagesia no pagui per l’aigua, el cost ambiental de l’extracció no deixa d’existir. Quedem a deure, si fem el balanç econòmic. Per racionalitzar, des d’un punt de vista integral, l’ús de l’aigua tenint en consideració la sostenibilitat del model a llarg termini i d’acord amb la doctrina econòmica imperant, caldria internalitzar els costos ambientals que suposa l’extracció i ús d’aigua de les nostres conques internes, també al sector agrícola. Es tracta d’una mesura que faria caure la demanda per part dels usos agrícoles menys eficients i alliberaria un volum molt necessari per a la qualitat ambiental dels nostres rius.
A més d’un benefici ambiental, que la pagesia pagués per l’aigua legitimaria enormement el sector a l’hora de defensar algunes de les seves demandes històriques. Des del 2021, davant la sequera, hem tornat a sentir a fonts del sector reivindicar un tracte igualitari en l’aplicació de les restriccions. Aquestes restriccions s’apliquen, en l’actual regulació i en termes relatius, d’una manera molt més severa al sector primari que a qualsevol altre. Durant les seves peticions d’un tracte igualitari el sector ometia, és clar, que fora de les fases d’alerta i emergència previstes al pla de sequera la comunitat regant tampoc rep un tracte igualitari, sinó privilegiat respecte d’altres sectors productius dependents de l’aigua. Un tracte igualitari en el moment de pagar per l’aigua faria molt més forta la reivindicació d’un tracte igualitari en el moment d’aplicar retallades al seu ús. S’hauria assolit una situació de justícia econòmica.
