A la part final de l’últim escrit s’apuntava com, per racionalitzar l’ús de l’aigua a l’agricultura, podria ser convenient adoptar mecanismes per tal que la pagesia pagués per l’aigua. Hi afegia que aquestes mesures representarien una situació de justícia econòmica llargament reivindicada des del sector agrari. La veritat, però, és que crec poc en aquest tipus de “solucions”. Amb diners pel mig, és fàcil predir com la distribució dels drets de l’aigua acabaria de manera encara menys equitativa i desitjable que l’actual: tindria accés a més aigua qui pogués pagar-la, és a dir, les grans empreses que gaudeixen d’economies d’escala i optimització de costos per vies no sempre socialment edificants. Des del meu punt de vista, és primordial reemplaçar la centralitat de la mirada econòmica tant en la definició del que és o no és racional com en la caixa d’eines que es podrien fer servir per aconseguir una distribució més adequada de l’aigua. La mirada econòmica ha de ser substituïda per una mirada que aspiri a la justícia ambiental a través de la justícia social. Aquesta última ha de considerar la justícia econòmica, però no ser-ne l’únic referent, com fins ara.
Pels motius exposats als dos escrits anteriors d’aquesta sèrie, i d’altres que he omès, són moltes les persones que, sota aquest filtre de la justícia ambiental i social, trobem inacceptables moltes de les decisions fonamentades en la racionalitat de caràcter productivista que han estat dictant, en els últims anys, les polítiques tant agràries com hidrològiques del país, així com la seva convergència. No sembla racional (ni ètic), des dels eixos ambiental i social de la sostenibilitat, continuar protegint i promovent un model de ramaderia industrial intensiva, que converteix un recurs limitat com la nostra aigua en carn barata per a l’exportació mentre deixa com a llegat uns aqüífers contaminats per nitrats; persistir en la planificació de projectes urbanístics com camps de golf o complexos recreatius massius que exigeixen uns cabals propis de latituds tropicals en un paisatge mediterrani; o seguir promovent la transformació de cultius tradicionals de secà cap a nous regadius, sota la premissa d’una eficiència tecnològica que sovint només serveix per augmentar la superfície regada i el consum total, ignorant les projeccions climàtiques que ens alerten, tossudament, que l’oferta d’aigua minva mentre la demanda la seguim inflant artificialment.
Fa uns mesos, en el context d’un grup de debat per abordar, precisament, solucions per a la gestió de l’aigua, vaig sentir-hi una intervenció que em va impactar. No per la proposta que feia en si mateixa, sinó pel fet que provenia d’un pagès, representant històric de les organitzacions agràries del país. A la taula s’hi havien escoltat, abans de la seva aportació, intervencions que defensaven, sota l’òptica de sempre, que el país necessita construir més canonades i fer més transvasaments per reduir els impactes puntuals de la sequera en qualsevol punt del país. Aquest representant de la pagesia va admetre que era probable que aquest model conduís a una distribució òptima de l’aigua disponible, maximitzant l’eficiència, però observant, alhora, que tot transvasament comporta l’existència d’un territori que s’aprofita dels recursos d’un altre territori. Això provocarà un desequilibri que serà percebut, inevitablement, com una injustícia des de la conca cedent, com havia passat amb els transvasaments del passat. Per aquest motiu, per preservar l’equilibri territorial i la cohesió entre pagesos i pageses de les diferents conques, ell s’oposava al plantejament de les canonades i els transvasaments. Fixem-nos com aquest discurs posa la racionalitat en termes de justícia i equitat social i territorial per davant de la racionalitat purament econòmica que havien defensat altres col·lectius menys connectats amb el territori. Cal reconèixer la valentia d’aquest representant per defensar, en aquests termes, uns postulats habitualment ignorats (o directament atacats) des de moltes esferes polítiques i sectors productius del país, inclòs el primari.
En aquesta línia, i en un territori també molt afectat per la sequera recent com és Andalusia, s’hi ha dut a terme, en els últims anys, una iniciativa autènticament innovadora per repensar com es distribueix l’aigua agrícola, en temps d’escassetat, d’una forma més justa. Hi han convergit, amb suport econòmic europeu, els principals sindicats agraris andalusos, entitats acadèmiques i grups conservacionistes, amb l’objectiu de definir com s’ha d’implantar, a la pràctica, una transició hídrica justa en el sector. Com a resultat d’aquest esforç, el projecte anomenat TranAgro ha aconseguit consensuar una bateria de 4 criteris i 9 indicadors per prioritzar els usos de l’aigua en temps de restriccions. Es privilegien, per exemple, les petites i mitjanes explotacions, sovint de caràcter familiar o cooperatiu, que donen feina estable malgrat tenir uns marges de benefici inferiors. També es privilegien els conreus més frugals pel que fa a necessitats de reg, així com els models d’explotació integrats i ecològics. A escala territorial es prioritza l’aigua dels territoris més vulnerables i, dins d’ells, les persones titulars d’explotacions que hi estan empadronades, per maximitzar l’impacte positiu local. En definitiva, un model que busca assegurar la pau social planificant, a partir de l’establiment de consensos socialment justos i mecanismes no econòmics, com afrontar una crisi hídrica. A Catalunya podríem prendre’n nota.
Un altre àmbit prioritari en el qual tenim, a casa nostra, un potencial enorme per avançar cap a la transició hídrica justa és en la relació entre agricultura i turisme. Si ens cenyíssim a criteris de base econòmica, és evident que el conreu de regadiu no pot competir, ni de lluny, amb la productivitat que obté la indústria turística per a cada metre cúbic d’aigua: el sector agrari aporta al voltant de l’1% del PIB de Catalunya, el turístic més del 12%. I mentre que el regadiu agrícola demanda entre un 30% i un 35% de l’aigua consumida a les conques internes de Catalunya, s’estima que el sector turístic és responsable d’entre el 2% i el 5% del consum. Per aquest motiu, precisament, des del sector agrari s’ha recorregut, al llarg dels anys de sequera, a arguments com els que reivindico, fonamentats en la justícia social i territorial, per criticar l’ús de l’aigua que es fa al sector turístic. Amb els números exposats, però, què passaria si, en lloc de defensar els interessos a través d’atacs i retrets, els dos sectors es posessin a dialogar? Serien negociacions complexes, sens dubte, però hi ha un marge d’oportunitat enorme per tal que el sector agrari, amb un petit sacrifici en anys de crisi hídrica al país, es convertís en la línia de salvació del sector turístic, garantint-li l’aigua. Aquest podria afrontar, sense cap problema, unes compensacions que per a la pagesia podrien suposar un guany respecte a la dificultat i incertesa de dur a bon port una collita en època de sequera. Totes les parts hi guanyarien. La política del govern, però, ha estat la fugida endavant més fàcil i alhora més cara per al conjunt de la ciutadania, i la més ambientalment impactant: prometem dessaladores per al consum humà i que l’estalvi hídric teòric repercuteixi en l’agricultura. No tindrà més aigua, però almenys així el sector es quedarà satisfet, creient que ha guanyat alguna cosa. Solucions a cop de talonari (firmat per l’erari públic), basades en infraestructures, fe en la tecnologia i consum d’energia, sense cap voluntat constructiva d’establir vies de diàleg per arribar a consensos que facin la transició hídrica més justa i ambientalment sostenible.
Amb el record ben viu a la memòria de les angoixes passades durant la sequera de 2021 a 2025, i aprofitant que no teníem els embassaments tan plens des del temporal Gloria de 2020, ara sembla un moment auspiciós per tal que en el marc del disseny del quart cicle reflexionem sobre què entenem per transició hídrica a Catalunya, aprendre de les experiències reeixides en altres territoris, i construir un model més ajustat a la realitat ambiental i social que ens toca afrontar.
