Per tancar aquesta sèrie d’escrits sobre la planificació hidrològica dels nostres rius i aqüífers, torno a la primera entrega, la del mes de desembre passat. Allà vaig fer referència a una taula de debat amb persones expertes sobre aigua i agricultura que ara és accessible en línia. La pagesia hi estava representada per l’històric arrossaire de Pals, Albert Grassot. Un dels missatges que ens va deixar era que la seva aspiració de futur no era altra que poder llegar a les futures generacions la terra que ell havia heretat en les mateixes condicions, o millors, de com la va rebre. Tot i que no sempre és així, és habitual sentir que el motiu que impulsa la pagesia a persistir en la seva activitat són sentiments de continuïtat d’un llinatge i una pulsió romàntica per preservar un estil de vida, alimentats per vincles afectius i una forta vocació que brota de les primeres etapes vitals.
Mai, en cap fòrum públic ni conversa privada, he sentit cap pagès o pagesa afirmar que s’hi dedica pels diners, ni cap aspirant a ser-ho somiar amb l’enriquiment personal com a meta. Seria ben ingenu pensar així. El que sí que sento sovint, en canvi, són demandes de seguretat, de garanties, i que l’administració aporti certeses per poder tirar endavant les explotacions amb un horitzó d’estabilitat i sostenibilitat. És sabut, per a qui se l’escolta, que a la pagesia arrelada al territori li preocupen més el relleu generacional al capdavant de l’explotació o el benestar del seu bestiar que no pas que Catalunya encadeni, any rere any, rècords d’activitat econòmica al sector agrari o saber cap on es decanta la balança comercial amb l’exterior. A la pagesia li queda molt lluny la lògica de mercat que racionalitza la sobreexplotació de l’aigua a Catalunya, i que exposava al primer escrit d’aquesta sèrie.
El problema arriba amb alguns discursos interessats, simples però molt efectius, que prediquen des de fa anys que l’única manera perquè el sector pugui aspirar a aquesta estabilitat anhelada és a través de la producció, la productivitat, la competència i el creixement continuat. El que no s’explica, però, és cap on condueix aquesta fal·lera per vendre més i més: a l’enfonsament dels preus, a l’empitjorament de les condicions laborals —tant de persones titulars autoexplotades com de la mà d’obra contractada— i a una concentració de la terra i les explotacions en mans d’empreses (més que no pas de persones, famílies o cooperatives) cada vegada més grans, competitives i orientades a l’exterior més que al territori propi. Si acceptem o abracem aquest marc imposat, sempre és fàcil topar amb algun obstacle o responsabilitzar algun factor extern limitant que impedeix l’acompliment de la profecia segons la qual el creixement portarà la prosperitat: digui’s excés de fauna salvatge, manca d’infraestructures, Europa, preu del combustible, legislació ambiental o de pesticides, drets laborals, tractats internacionals, burocràcia, etc.
Tornant a l’aigua, aquest discurs que respon a les demandes de seguretat del sector amb una recepta de més i més producció com a suposada via per sostenir les rendes s’ha infiltrat i ha segrestat, des de fa anys, les polítiques públiques que regulen els sistemes hidrològics i el regadiu. Aquest gener passat, sense anar més lluny, el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig, proclamava amb vehemència, en el seu afany de presentar-se com a aliat de la pagesia indignada, que la política agrària no s’havia de subordinar a paradigmes ambientals. El poder de la narrativa és tal que, mentre la pagesia demana certeses a l’hora de produir en un escenari d’inseguretat hídrica creixent, els poders polítics prescriuen ampliacions de regadiu, les quals no poden fer altra cosa que augmentar la demanda i reforçar, en lloc de reduir, les crisis, tal com exposava al segon escrit de la sèrie.
Davant l’espectre amenaçador de la sequera, la promesa de l’abundància és una resposta tan ben rebuda i fàcil de capitalitzar políticament com irresponsable envers la pagesia. Segons aquest marc imposat, la prosperitat d’un espai rural només pot arribar a través de regadius moderns i tecnificats, capaços d’esprémer cada gota d’aigua per fer-la rendir al màxim. El problema queda simplificat a un desafiament tècnic: el limitant no és l’aigua, és la inversió. Es construeix un miratge tecnològic en el qual la sequera és fruit d’un dèficit d’infraestructures com ara interconnexions, dessaladores i regeneradores. Ni l’ampliació progressiva del regadiu sembla ser mai la causa de la falta d’aigua, ni la sequera sembla tenir cap relació amb la sobreexplotació dels recursos —que es nega sistemàticament, així com els seus efectes ambientals. Obviar aquestes realitats i apostar cegament per la intensificació tecnificada és una temeritat impulsada per la lògica del benefici, però que va en detriment, precisament, de les demandes de seguretat del sector. No és adaptació, és una fugida cap endavant que té data de caducitat.
Els plans resultants del 4t cicle de la planificació hidrològica de les conques internes de Catalunya, ara en marxa, haurien de ser una oportunitat per abandonar la inèrcia productivista i adonar-nos que els interessos de la pagesia i la salut dels nostres rius i aqüífers no són antagònics, sinó ben al contrari. L’autèntica innovació que pot donar resposta a l’anhel de continuïtat de l’Albert Grassot i de tantes altres persones, implica fer entendre a la classe política que la seguretat no vindrà de consumir més, sinó de necessitar menys. És una equació de risc ben senzilla: com menys exposició tinguis a la disponibilitat d’aigua, més resilient serà la teva explotació.
A escala de país, això ens obliga a trencar tabús i posar sobre la taula conceptes valents com la reversió planificada de regadius a secà. Durant l’última sequera, el Pla Especial de Sequera aprovat, oportunament, l’any 2020 va aportar seguretat, en forma d’ordenació i previsibilitat, a la reducció dels volums d’aigua disponible per als diferents sectors econòmics. Això no obstant, segueix fent falta molt treball en la planificació d’una distribució justa, territorialment i socialment, dels impactes derivats de les restriccions, tal com vaig subratllar al tercer escrit d’aquesta sèrie, en el qual també vaig presentar algunes opcions per ajudar a fer-ho. A l’agricultura, recórrer al secà com a mesura d’adaptació —de manera puntual en algunes zones i permanent en d’altres— no ha de ser vist com una derrota, si s’organitza bé, sinó com una estratègia de supervivència col·lectiva. El reg de suport al secà pot esdevenir una eina clau, a combinar amb mecanismes de compensació robustos per a aquelles explotacions que facin el pas de desintensificar, garantint rendes dignes a canvi de serveis ecosistèmics i seguretat hídrica per a tothom. Imaginem un sistema on l’administració no subvencioni la cursa cap a l’abisme de la intensificació, sinó que financi la seguretat, la tranquil·litat i la resiliència. Satisfaria les demandes de la pagesia del territori i, alhora, contribuiria a la millora de l’estat dels sistemes hidrològics.
