Vam començar als noranta fent anuncis de compreses preguntant: “a qué huelen las nubes?”, vam seguir pintant cares als Tions per no cremar-los, ja avaluem exactament igual, amb cares verdes somrients i vermelles enfadades, les criatures a l’escola que la neteja dels lavabos als aeroports, i ara ha tocat el rebre a les carreteres. El pitjor dels anys noranta? / la mort de Kurt Cobain, cantaven els Nyandú. No tenim ni idea de què ens espera després de la mort definitiva de Robe Iniesta, però posar un semàfor d’emojis -cares contentes o tristes- a l’entrada d’un poble té tota la mala bava d’infantilitzar, encara més, la població. Estimaràs Disney sobre totes les coses. Al cap i a la fi, som éssers místics.
Tècnicament, l’aparell del que us parlo, és un semàfor per als cotxes del mateix material que la resta, però que en comptes de tres colors, té una pantalla que t’indica la velocitat a la qual vas. Seria del tot útil i racional si no fos perquè et posa una cara trista o enfadada, depenent del municipi, quan superes els 30 o 50 km/h. Quins enginyers, assalariats dels publicistes, han decidit apel·lar a les emocions dels conductors allunyant la tecnologia de la seva missió freda i funcional? I per què? Gilles Lipovetsky, sociòleg francès, assegura que ara, quan un dissenyador fa la seva feina, sap que la funció d’un objecte no es pot reduir a la seva utilitat material, sinó que cal dissenyar-lo pensant en les emocions que despertarà. Aquests dies, tots sabem que un Ferrero Rocher no es pot limitar només al sabor de l’ametlla amb xocolata, és aquell je ne sais quoi. Amb el rebost ple, ja no comprem per satisfer necessitats materials, sinó emocionals, i és evident que la distància més curta entre l’emoció i el gest de compra és un reel que faci pessigolles a la panxa. D’això, en són plenament conscients les grans tecnològiques i també els petits repartidors de paquets a domicili. Vivim una època en què el centre rau en la cursa per excitar les emocions d’individus capritxosament obedients als mercats. I la conclusió és que una civilització basada en desitjar una hamburguesa vegetal i que, a través d’un clic, exigeix que li ho portin immediatament a casa, no pot esperar un futur esperançador.
Per sort, fins i tot dins els circuits capitalistes, les emocions són alguna cosa més profunda i complexa. El filòsof Jean-Paul Sartre, també francès, deia que “tota emoció és una transformació del món” i tenia raó, perquè una de les experiències més bèsties, emocionalment parlant, és la de viure un postpart. El DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) defineix el postpart com a “Període consecutiu al part” i es queda tan ample, però un postpart és la poesia d’escriure’t en un palmell de la mà “no tinc ganes de continuar vivint” i a l’altre “berenar”. L’humorista Ignatius Farray utilitza aquesta imatge per definir la contradicció humana i em sembla lluminosa. Ara bé, sabent que seguir les emocions ens pot dur a llocs molt foscos, la pregunta interessant és: cal que els senyals de trànsit les motivin? Naturalment, la resposta és no. Una cosa bona del postpart és que tot està claríssim, i que si arregléssim allò que hem d’arreglar, tot estaria bé.
Amb la finalitat d’evitar accidents, la carretera ha de ser un lloc serè dominat per la raó. Fa més de dos mil anys, Plató representava l’ànima com un auriga que ha de conduir al mateix temps un cavall negre, representant dels desitjos més baixos, i un cavall blanc, representant dels desitjos més nobles. L’objectiu és mantenir un equilibri entre tots dos perquè el carro avanci. Des de l’òptica platònica, per tant, el conductor ha de ser tan tranquil i calculador com sigui possible. I enmig del solitari asfalt, els senyals de trànsit l’han d’ajudar. El que fa malpensar és que si els de dalt només volguessin que reduíssim la velocitat d’una manera calmada i intel·ligent com l’auriga, amb el canvi de color del número quan sobrepasses el límit de velocitat a vermell, el color d’alerta, n’hi hauria d’haver prou. El resum és que mentre el semàfor direcció l’Estartit, just abans del Lidl, és platònic, el del passeig Vicenç Bou, direcció a l’Enplater, de Torroella de Montgrí s’ha pres massa seriosament les pel·lícules d’Inside Out on Pixar (propietat de Disney) ens vol fer creure que, amb paciència i bona voluntat, hauríem de poder dominar les nostres emocions.
Però el que el semàfor d’emojis no entén del postpart és que una cara enfadada conduint a 32 km/h després de deixar a contracor una criatura de cinc mesos plorant a cor què vols a la llar d’infants sabent que arribaràs deu minuts tard a la feina, com sempre des que tens fills, és d’una violència incontrolable. I ja sabem que el millor de les èpoques dolentes és que vius en un condicional d’acer de remotes possibilitats de destrucció. Contràriament al que ens volen fer creure, infantilitzar-ho tot no ens fa més civilitzats, ans al contrari, t’obliga a estar preparat pel dia que hagis dormit prou i reunit les forces suficients puguis, en plenes energies i facultats, fer el que creguis que has de fer. I és que si les autoritats ens volen vendre emocions dins els semàfors, ha arribat l’hora de sospitar-ne.
El que vull dir és que porto temps intentant exercir un control militar sobre les meves emocions, però qualsevol somni humit és el taló d’Aquil·les d’aquesta teràpia que fa aigües. I és tan excitant tot el que està passant darrerament al Museu del Louvre. Com són, els francesos. Una radial per Nadal, aquest és el meu regal.
