De llegendes relacionades amb el mar i pirates n’hi ha moltes i molt diverses però, gairebé totes, tenen en comú tres elements: un tresor, un mapa i una cova. La història que s’explica a continuació no és cap llegenda, sinó que és ben verídica. Els fets varen tenir lloc al llarg dels primers mesos de l’any 1936 i els protagonistes principals d’aquest insòlit episodi foren tres veïns de Palafrugell.
Segons consta en els registres conservats de les actes de les reunions de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el dia 14 de gener del 1936, l’arqueòleg, prehistoriador i cap del servei d’excavacions, Pere Bosch i Gimpera, donà compte d’una petició molt particular.
L’arqueòleg exposà la petició que “algú” (a l’acta no consta el nom d’aquesta persona) li havia fet sobre l’obtenció d’un permís que, sorprenentment, estava relacionat amb un tresor, concretament amb la cerca d’una cabra d’or, oculta a la Cova de l’Avi Company de l’Estartit. Davant d’aquesta atípica demanda, Bosch explica que proposà al sol·licitant que s’adrecés directament a l’alcalde de Torroella de Montgrí, però l’anònim peticionari insistia a obtenir un permís emès per la Generalitat.
D’acord amb el que es desprèn del contingut de l’acta, a la persona que contactà amb en Bosch i Gimpera li urgia el permís. Pel que es veu, no era l’únic interessat a accedir a la cova. Increïblement, la sol·licitud, lluny de quedar “arxivada”, fou atesa i s’acordà que el Sr. Puig i Cadafalch, president de la comissió, intentaria fer alguna gestió.
La “gestió” es va materialitzar en un telegrama que, tres dies més tard, arribà a l’ajuntament de Torroella de Montgrí amb el següent requeriment:
“Tenim noticies de que es fan escabacions coba propera Estartit previnc que segons llei protecció patrimoni artístic, històric nacional sols tenen dret ferne persones legalment autoritzades sota control oficial preguem prengui mesures impedir-ho. Bosch Gimpere. Cap servei escabacions Generalitat”.
Per si el telegrama no havia estat suficient, una setmana més tard, el dia 24 de gener, també arribà al consistori torroellenc un ofici signat pel conseller de cultura de la Generalitat Lluís Duran i Ventosa, redactat en aquests termes:
“M’assabenta la Ponència d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts, del Consell de Cultura, que segons comunicació de l’encarregat del Museu Arqueològic d’Empúries, uns veïns de Palafrugell han descobert un tresor, en terme de Torroella de Montgrí, a una distància de tres a cinc metres del camí que mena a cala Padrosa, a uns tres quilòmetres de l’Estartit.
De conformitat amb les disposicions legals vigents, prego que extremeu tot zel per adoptar les mesures, que calgui per a garantir la seguretat d’aquell tresor i requerir, si cal, l’ajut de la força pública.”
Vist l’ofici anterior, no deixa de causar estranyesa que la conselleria de cultura de la Generalitat demanés que s’adoptessin totes les mesures per garantir la seguretat d’un tresor relacionat amb una cabra d’or. En aquest mateix sentit, també desconcerta que, de les reunions efectuades per la Secció Històrico-Arqueològica entre el mes de gener i maig d’aquell mateix any, fins en quatre ocasions, Bosch i Gimpera inclogués a l’ordre del dia la qüestió relativa al permís del tresor.
Un cop arribat a aquest punt, i de resultes de tot el que s’ha explicat, s’obren alguns interrogants en relació amb tot aquest afer. De quin tresor es parlava en aquestes comissions? Qui eren aquests veïns de Palafrugell? I qui podria estar darrere d’aquesta “insòlita” petició, dirigida directament al cap de la Secció Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans?
La llegenda
Pirates, naufragis, coves, tresors amagats, són elements que formen part de l’imaginari comú. De llegendes relacionades amb la cabra d’or n’hi ha arreu i totes presenten les seves particularitats. Els pirates, que en temps passats desembarcaren a la platja de l’Estartit, sovint foren protagonistes de les històries que asseguren que hi ha tresors ocults al Montgrí.
En aquest cas, segons s’explica, els coralers de l’Estartit anaven sovint a cercar corall a les costes africanes. En una ocasió, un morisc, revelà a un patró d’un llagut coraler que, seguint el primer còrrec de camí a cala Pedrosa, oculta en una cova, trobarien una cabra d’or.
L’origen d’aquesta llegenda podria estar relacionada amb una altra que s’explica sobre un mercader barceloní. Pel que sembla, el comerciant, que navegava prop de les Medes, portava amagat entre el carregament joies i una cabra massissa d’or. En veure a la llunyania una embarcació pirata, va amagar el tresor en una cova. Uns anys més tard, quan va tornar a recuperar-lo, la tripulació que l’acompanyava, en veure el tresor, matà el mercader i es repartí el botí. Donat que tenien pressa per marxar, i en no poder dividir la cabra d’or, la varen tornar a ocultar en una cova de la muntanya del Montgrí. Mai la recuperaren ja que, un temps més tard, moriren a mans d’uns corsaris prop de l’illa de Creta .
La cova de l’Avi Company
Agafant el trajecte que va de l’Estartit a l’Escala, es troba el còrrec que condueix a Cala Pedrosa. A uns centenars de metres, abans d’arribar a la petita cala, a mà dreta, just al voral es troba l’accés del que semblaria un petit cau. Aquesta obertura condueix a l’interior de la cavitat que porta el nom de Cova de l’Avi Company. La gruta de petites dimensions, disposada en forma d’angle recte i amb una fondària aproximada d’uns dos metres, deu el seu nom a la persona que difongué el secret que atresorava el seu interior.
El veritable nom de l’avi Company era Silvestre Flaquer Juli. Va néixer a l’Estartit l’any 1810 i, igual que el seu pare, la seva ocupació fou la de mariner. De fet, segons s’explicava fa una colla d’anys a l’Estartit, la cova porta el seu nom donat que va ser a ell a qui fou revelat el secret. D’ençà de la circulació d’aquesta història, moltes han estat les persones que s’han acostat a la cova per furgar en el seu interior a la cerca del preuat tresor.
Els protagonistes
Els principals protagonistes d’aquesta aventura foren tres veïns de Palafrugell: l’Enric Plaja Llandrich de 29 anys, en Josep Marquès Pagès, de 26 i en Joan Suñer Arbonès, de 22. No obstant, tot i que no s’ha pogut verificar la seva identitat, és molt possible que algú més, de forma anònima, participés en aquest “projecte”.
Josep Marqués Pagès (1910-?)
Un dels principals protagonistes d’aquesta història i que, de ben segur, va tenir un paper determinant en tot aquest aferó fou en Josep Marquès Pagès. En Josep va néixer a l’Estartit l’any 1910. El seu pare era conegut com en “Tano” de can Tirau de la família d’en “Bona Sort”. Segons explica en Marcel·lí Audivert, la casa de can Tirau i la de l’avi Company només estaven separades per un estret cadeny, per tant, la família de l’avi Company i la d’en Josep Marquès havien estat veïnes. Aquesta circumstància explicaria que en Josep, des de petit, hagués conegut la història del tresor de la cova de l’Avi Company.
Cap als anys trenta del segle passat, en Josep i la seva família es varen traslladar a viure a Palafrugell. En Josep Marquès treballava a la fàbrica de suro coneguda com a “Can Mario” -també, Miquel, Vincke i Meyer, Armstrong Cork o Manufactures del Suro, segons les èpoques. Quan va esclatar la Guerra Civil anà de voluntari al front. Al gener del 1939 s’exilià a França, on inicià la seva particular odissea.
L’any 1943 fou detingut per col·laboració amb la resistència i deportat, un any més tard, al camp de concentració de Dachau. L’exèrcit americà l’alliberà el dia 27 d’abril de l’any 1945. Es va casar a Lió i, anys més tard, tornà a Catalunya amb la seva esposa i les seves dues filles, Anne Marie i Ània.
Joan Suñer Arbonès (1914-1992)
En Joan va néixer a Palafrugell l’any 1914, fill de Casimir Suñer de Palafrugell i Narcisa Arbonès d’Esclanyà. La família Suñer-Arbonès també estava vinculada a la fàbrica de “Can Mario”. El pare d’en Joan, i posteriorment el mateix Joan, hi treballava de vigilant i regularment feia tasques de manteniment. La família residia en un dels habitatges destinats als treballadors de la fàbrica.
En Joan també anà al front. La seva filla explica que fou presoner en un camp de concentració però no en coneix ben bé els detalls. Un cop acabada la guerra tornà a Palafrugell i es casà amb Teresa Ponsi Nicolau. El matrimoni tingué dos fills, en Narcís i la Josefa. En Joan continuà treballant a la fàbrica de mecànic i també com a vigilant fins al moment de la seva jubilació, i posteriorment compaginà la feina de “Can Mario” amb la d’acomodador al cinema Garbí de Palafrugell.
Enric Plaja Llandrich (1907-1957)
L’Enric va néixer a Palafrugell l’any 1907, fill de Narcís Plaja i de Modesta Llandrich. El pare de l’Enric ocupà la plaça de conserge a l’escorxador municipal de Palafrugell i per aquest motiu la família disposà d’habitatge a les mateixes instal·lacions de l’edifici.
El caràcter somiador i emprenedor de l’Enric el va portar, amb només disset anys, a buscar fortuna a Santo Domingo. La sort no l’acompanyà i tornà a Palafrugell. L’any 1930 va contraure matrimoni amb Maria Bruguera Deulofeu, amb quei tindria tres fills: la Rosa, la Pilar i en Josep.
Tot i que feia alguns anys que treballava a l’escorxador, l’any 1932 obtingué en propietat la plaça de matancer. No obstant, l’Enric estava interessat a assolir la direcció de l’escorxador però, en no aconseguir-ho, s’estimà més renunciar a la feina. En aquest moment decidí, juntament amb la seva dona, obrir una carnisseria al carrer de la Font de Palafrugell, feina que compaginà amb el negoci de les assegurances. Morí l’any 1957, a l’edat de cinquanta anys.
Enric Vincke Wischmeyer (1871-1958)
Tot i que aquí ja s’entra de ple en el terreny de l’especulació, certes coincidències fan pensar que l’Enric Vincke podria ser la persona que contactà amb en Pere Bosch i Gimpera per sol·licitar el permís d’excavació a la cova de l’Avi Company.
Enric Vincke arribà a Sant Feliu de Guíxols l’any 1890 procedent de la seva Alemanya natal com a viatjant de taps de suro. L’any 1900, amb en Pau Meyer i en Joan Miquel fundaren l’empresa de producció i exportació d’articles de suro Miquel, Vincke y Meyer. L’any 1925, quan la companyia es convertí en Manufactures de Corcho Armstrong, S.A., Vincke es retirà definitivament de l’empresa.
A més de ser un home de negocis, Vincke també fou un erudit especialitzat en numismàtica. Era posseïdor d’una de les més importants col·leccions de monedes de reconeguda fama internacional. El seu interès per la numismàtica i l’arqueologia el podrien haver portat a participar en dita “empresa”. Possiblement, el focus del seu interès no es centraria tant en la troballa de la cabra d’or, sinó en la possibilitat de trobar monedes amagades a la cova.
La recerca del tresor
En Joan Suñer i en Josep Marquès, en aquella època treballaven a “can Mario”. Gairebé segur que, en les estones d’esbarjo, en Josep hauria referit en més d’una ocasió la llegenda de la cabra d’or que, de petit, havia escoltat explicar a la família de l’avi Company. Per la seva banda, en Joan devia explicar la història a l’Enric quan anava a festejar la seva promesa, la Teresa, veïna de la família Plaja.
L’Enric, de tarannà somiador i aventurer, es devia deixar seduir per aquest relat. L’un per l’altre, s’anaren contagiant l’entusiasme, fins que la idea, inicialment un xic absurda de cercar un tresor, els devia semblar del tot factible.
Potser feia temps que aquesta història els voltava pel cap, però no fou fins a principis de l’any 1936 que posaren fil a l’agulla. Els tres amics ho tenien tot organitzat, fins i tot varen confeccionar el que no pot faltar mai en una aventura com aquesta: un mapa amb la localització del tresor!, mapa que, el net de l’Enric Plaja, ha trobat de forma fortuïta fa unes setmanes. Paral·lelament als preparatius de la recerca, els tràmits administratius seguien el seu curs.
Al mes d’abril arribà a l’ajuntament de Torroella un altre ofici del conseller de Cultura de la Generalitat, en el qual es requeria que mentre es tramités el permís, i vist que s’estava remenant a la dita cova, es prenguessin les mesures oportunes al respecte. També s’informà de la propera visita de l’arqueòleg Bosch i Gimpera, les instruccions del qual, ordenava que “s’haurien d’executar fidelment”.
A principis de maig del 1936, es donà compte a Bosch i Gimpera de la recepció d’una instància tramesa per la Ponència d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts sol·licitant informe per donar estat legal a una excavació que volien emprendre els dits veïns de Palafrugell a l’esmentada cova. El dia 13 de maig, Bosch informa a la comissió que la cova no ha estat mai habitada per l’home prehistòric i en conseqüència, considera que es pot concedir el permís sol·licitat.
Finalment, la concessió de la llicència es va publicar el dia 23 de juny de 1936 al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya,
“… que sigui atorgat als senyors Enric Plaja, Josep Marquès, Joan Suñer i Miquel Vinker i Meyer, veïns de Palafrugell, el permís que han sol·licitat per realitzar excavacions a la Cova de l’ “Avi Company”, radicat al terme municipal de Torroella de Montgrí…”
Curiosament, a la resolució, a banda del nom dels tres veïns de Palafrugell, hi consta el nom d’un quart, “Miquel Vinker i Meyer” que, de fet, no correspon al nom de cap persona sinó que és el nom de la fàbrica de suro, que com ja s’ha vist, fundaren els industrials Joan Miquel, Enric Vincke i Pau Meyer, i que l’any 1936 ja feia temps que havia canviat de nom.
Aquesta confusió és la que dirigeix el focus d’atenció cap a l’Enric Vincke. El seu interès per l’arqueologia i la numismàtica, així com la seva relació amb la fàbrica de “Can Mario”, element comú que vincula els protagonistes, fonamenten aquesta teoria. Ben mirat, és poc probable que els tres veïns de Palafrugell tinguessin l’oportunitat de contactar directament amb en Pere Bosch i Gimpera. En aquest sentit, és més factible que algú, amb més possibilitats, com seria el cas del reconegut col·leccionista, actués com a intermediari.
En l’esmentada resolució s’especificava que qualsevol troballa de caràcter arqueològic, s’hauria de dipositar en un museu públic. No obstant, afegia que qualsevol altre objecte de valor material no arqueològic que poguessin trobar els concessionaris, seria de la seva propietat. El dia 24 de juny també es publicà una breu noticia al diari La Publicitat donant compte d’aquest permís.
Pel que fa a l’excavació, les famílies expliquen que tenen constància que, almenys una vegada, excavaren a la cova. D’aquest fet en dona testimoni una fotografia que immortalitzà el moment. Malauradament, en aquella ocasió no trobaren la cabra d’or. Per desgràcia, unes setmanes més tard, esclatà la Guerra Civil i les tasques de recerca quedaren posposades definitivament.
La guerra conduí els tres amics per diferents camins. L’Enric i en Josep serien els únics que no es tornarien a veure. Quan, l’any 1957, en Josep Marqués obtingué el permís per entrar al país com a exiliat polític, l’Enric Plaja feia poc més d’un mes que havia mort.
No obstant, malgrat el pas dels anys i l’oblit que el temps imposa, les famílies han mantingut viu el record d’aquesta història. L’episodi és recordat com una anècdota divertida que, de tant en tant, encara es rememora en reunions familiars. En realitat, la seva sorpresa ha estat comprovar que l’afer anà molt més enllà d’una simple aventura i que, darrere del que semblaria una fantasia sense fonament, l’assumpte arribà a les més altes instàncies de l’arqueologia catalana.
I no podria acabar aquest article sense agrair la implicació i professionalitat de Paqui Téllez de l’Arxiu Municipal de Palafrugell, així com la col·laboració i ajuda de la Josefa Suñer Ponsi i de la Marta Peral Suñer, filla i neta d’en Joan Suñer i també d’en Jordi Solés Plaja, net de l’Enric Plaja, donat que sense les seves aportacions aquest article no hagués estat possible.
Arxius
- ADG – Arxiu Diocesà de Girona
- AMP – Arxiu Municipal de Palafrugell
- AMTDM – Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí
- SHA.IEC- Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans
Bibliografia
- Audivert, M. (1971). L’Estartit i les Medes. Biografia d’un poble de la Costa Brava. Museu del Montgrí i del Baix Ter.
- Audivert, M. (1981). Cases i Gent de l’Estartit. Editorial Montblanc- Martín.
- Carbonell, N. (2013). Les escriptures populars, una font per a la història de la llengua: el cas de Ramir Bruguera de Palafrugell. Estudis del Baix Empordà, 32, p. 359-379.
- Medir, R, Sapena, A. (1988). Palamós. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona.
- Prats, J. (2016). Llegendes de pescadors. Edicions B.
