La meva reflexió d’avui gira al voltant del fet que una quantitat elevadíssima dels matemàtics i científics que varen estudiar i explicar les lleis que regeixen la física o la química fins al final de la Segona Guerra Mundial procedien d’Alemanya, i l’explicació és l’esforç realitzat per aquest país en el camp de l’ensenyament durant els dos últims segles. I amb aquest esforç no solament la ciència va anar endavant, sinó també la indústria, la qualitat, la productivitat, l’economia.
Resumiré algunes dades històriques explicatives tretes d’un d’aquests llibres. I ho faig no tant per parlar del cas alemany com per avisar que només una actitud semblant ens pot fer avançar a nosaltres.
Ara farà dos-cents anys, després de la derrota de Napoleó, varen tornar al poder les velles monarquies i aristocràcies, es varen bandejar les idees progressistes que havia escampat la Revolució Francesa i Europa va recuperar un equilibri precari. A diferència dels altres països unificats, a Alemanya es va constituir una Federació de trenta-cinc estats sobirans i quatre ciutats lliures. En aquell moment, Alemanya anava per darrere de Gran Bretanya, de França i d’Espanya en gairebé tots els aspectes, estava dividida, i ningú amb dos dits de front no hauria previst que aviat Berlin o qualsevol altra ciutat alemanya rivalitzaria amb París com a centre científic.
Però les derrotes sofertes en la lluita contra Napoleó havien ajudat a fer autocrítica. Els prínceps alemanys varen ser conscients que calia desenvolupar un sistema educatiu encaminat a proporcionar una bona educació de totes les classes socials. La desunió i la rivalitat entre els estats federats varen ser un incentiu, no pas un inconvenient, perquè les universitats progresessin. Cada príncep donava suport a la seva universitat, i totes elles competien per fitxar els millors professors. La Universitat de Berlin va obrir les seves portes l’any 1810 (fa exactament dos-cents anys) amb l’objectiu declarat d’esdevenir la millor del món.
El resultat va ser esplèndid. Hi va haver connexió de joventut i experiència, de recerca i docència, i els joves inconformistes i imaginatius es varen incorporar a l’ensenyament. I així, mentre a França les places eren vitalícies i sovint un científic ocupava un càrrec de professor quan ja havia depassat els seus anys més imaginatius, a Alemanya es podia ser professor titular a una edat relativament jove. A Berlin, per exemple, es va donar un clar suport moral i financer a joves matemàtics, però va haver de competir amb altres universitats, com Gotinga, que va aconseguir retenir talents de primera fila.
Els resultats d’aquesta política de suport a l’ensenyament i a la ciència aviat varen ser evidents. Al cap de cinquanta anys les universitats alemanyes no tenien rival en la profunditat i qualitat de les seves matemàtiques, de la seva recerca i dels seus coneixements, i varen servir de model a les grans universitats actuals de tot el món, que han estat un factor clau en l’explosió científica de la nostra època. No és gens estrany que darrere la petjada dels grans professors alemanys, els grans matemàtics, els grans físics i químics, teòrics i pràctics, seguissin els enginyers, els tècnics, les grans empreses.
Us asseguro que la lectura de les pàgines que us he resumit fan néixer una considerable enveja.
