“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Una nit, de matinada, el pare em va fer cridar per la mare. Em necessitaven a la cort de les vaques, on hi havia problemes amb una que estava de part. L’animal, amb la panxa ben gran, estava assegut a terra. Mig adormit, més que veure’l, el vaig intuir. La bombeta de 60 vats del llum de l’estança, on hi havia vuit vaques més, escampava ombres, en comptes d’il·luminar.
Quan vaig arribar, ja hi era el veterinari, el senyor Marull, un home alt i prim, amb un bigoti i una veu poderosa, a qui havien anat a buscar. També l’oncle Mero, que vivia a prop. La vaca rebufava per l’esforç del part i ja havia aconseguit que el vedell tragués les cames, però el petit no acabava de sortir. El pare va lligar una corda a les potes de l’animal i va demanar que tots estiréssim. No era la primera vegada que assistia al naixement d’un vedell, però sempre m’impressionava l’escena. Aquest cop, a més, el part no semblava fàcil i això em feia patir. Sobretot perquè veia al pare una mica intranquil. El veterinari, en canvi, es mantenia impassible.
Vam començar a estirar tots, talment com si juguéssim a estirar corda. Fèiem, però, una força controlada. Estiràvem una mica i ens aturàvem. Al principi semblava que el vedell no es movia de lloc, però, lentament, vam aconseguir que anés sortint. Amb l’última estrebada gairebé que caiem tots de cul. El vedellet ja era nat. Tenia el pèl negre i blanc ben xop de l’aigua de la placenta. El veterinari va tallar el cordó umbilical i va deixar que el pare agafés la palla que tenia preparada i el netegés. Llavors el va aixecar del terra amb els braços i el va portar a una petita cort sota l’escala que duia a la païssa. Lentament el va deixar al terra, on el vedellet va començar a moure’s, fent intents maldestres per aixecar-se. Al cap d’una estona ho va aconseguir i es va mantenir dret de manera maldestre. Em vaig quedar una estona contemplant-lo, admirant la força d’aquell animal just acabat de néixer i com de febles érem els humans en el mateix inici de la vida.
Llavors vaig dir adéu al veterinari, que em va obsequiar amb un caramel dels que sempre duia a la butxaca, bona nit al pare i a l’oncle i vaig pujar cap al llit. Aquella nit ja no vaig dormir més. Em vaig quedar estirat sota els llençols i la flassada pensant en el petit miracle de la vida al qual acabava d’assistir.
Al matí, havent esmorzat i abans d’anar a l’escola, vaig anar fins la petita quadra sota l’escala. El vedell era allà, bevent d’una galleda amb llet que li havia portat la mare. Es mantenia dret perfectament, com si ja fes una eternitat que hagués arribat al món.
