Santa Maria del Mar, o dels Masos, és una les masies més emblemàtiques per als habitants del medi rural del municipi de Torroella de Montgrí i l’Estartit. Està situada sobre un petit turó, entre el peu del Tossal Gros i l’extrem del vessant sud-occidental de les Maures. Un dels trets que li confereix més notorietat és l’ermita dedicada a Santa Maria, patrona dels masos, adossada a la casa. Per aquest motiu, en el seu entorn se celebra cada any, pels volts del 8 de setembre, la tradicional Festa dels Masos.
El conjunt està edificat sobre les restes d’una vil·la romana i té els seus orígens en una antiga cel·la benedictina documentada des de l’any 844, que durant molt temps va estar vinculada al monestir de Santa Maria d’Amer. L’heretat va passar a mans de la família Mascort el març de 1843, arran de la desamortització de Mendizábal, i encara avui en manté la propietat. Des de la inauguració del Càmping Castell Montgrí, l’any 1973, el mas i la capella estan inclosos dins del seu recinte.
Durant molts anys, Santa Maria del Mar va funcionar com una explotació agrícola. Els darrers masovers van ser el matrimoni format per Joaquim Busquets Muriscot i Maria Coll Salleras, que se’n van fer càrrec durant un període de vint-i-tres anys, entre el 1939 i el 1962. Van assumir la gestió del mas poc després de la fi de la Guerra Civil, després que els masovers anteriors, Narcís Gusó Coll i Francesca Corominas Deulofeu, es traslladessin amb la seva família al Mas Figueres. En Joaquim era un pagès originari del carrer del Carme, al nucli urbà de Torroella de Montgrí, mentre que la Maria, nascuda l’any 1913 al Mas d’en Puig, era descendent d’una nissaga de masovers -la família Coll- que havien menat diversos masos, alguns dels quals propietat de la família Mascort. Els seus tres fills -Maria Teresa, Clara i Josep- van néixer al mas.
En aquell moment el propietari de la finca era Ramon Mascort Galibern, casat amb Maria Amigó Puig, residents a Barcelona, tot i que estiuejaven i venien sovint a Torroella de Montgrí. Els propietaris hi arribaven amb cotxe i tocaven la botzina perquè els masovers baixessin a rebre’ls. La relació contractual era de masoveria a mitges.
Treballaven les terres de l’entorn immediat de la masia i també algunes de més allunyades, situades a la plana. Els cultius més importants eren els cereals d’hivern -blat, ordi i civada-, els farratges, principalment la userda, i, en els terrenys de regadiu, també el blat de moro. Aquest darrer el collien manualment i l’espellofaven, tot i que no disposaven d’assecador per a les panotxes. A més tenien un olivar i una vinya.
A la part baixa de la finca, al costat d’un pou que proporcionava l’aigua per al reg, hi havia l’hort, on cultivaven tota mena d’hortalisses. Per al consum propi també sembraven patates, cigrons i fesols, entre altres productes. Les patates les guardaven en dos nius de metralladores construïts durant la Guerra Civil, situats en un marge del camí que pujava al mas.
El primer tractor que van tenir va ésser un Leader, compartit amb Dàmaso Pujadas Salleras, germanastre de la Maria -aleshores masover del Mas d’en Puig- i amb Joan Paguina Portolés, del Mas Palé. L’era estava situada al costat nord-est de la masia, on avui es ballen les sardanes durant la Festa dels Masos. Un any, poc abans de recollir el blat, una tempesta va malmetre greument una part de la collita: un llamp va caure al transformador situat a la vora d’un dels camps; es va produir una deflagració que va encendre els fils elèctrics i, aquests, el sembrat, que es va perdre gairebé completament.
La ramaderia també tenia un paper destacat a l’explotació. Hi havia tres eugues, una desena de vaques, porcs, així com una nombrosa petita ramaderia formada per gallines, conills, ànecs i oques. Un dia de tramuntana, les oques van travessar la carretera per anar a les closes de la Casa Nova. El fill petit, en Josep, les va fer tornar amb una canya americana, però en va matar unes tres parelles, que van haver de consumir els dies següents entre la família i els veïns.
Les condicions d’habitabilitat de la masia estaven molt allunyades dels estàndards actuals. El portal i la porta d’entrada a la casa no es tancaven mai amb clau. Havien de tapar algunes obertures amb mantes per evitar l’entrada del fred, i per resguardar-se’n a l’interior feien foc a la llar. Al vespre escalfaven rajols al caliu, els embolicaven amb paper i els feien servir per combatre la fredor quan eren al llit. Fins cap als anys cinquanta, amb la instal·lació d’un transformador en una parcel·la de la part més baixa de la finca, no van disposar de llum elèctrica. Al principi, tampoc no tenien aigua corrent i s’havien de rentar amb galledes. La casa disposava de diverses habitacions, incloses les del mosso i la minyona. Els infants dormien en una mateixa estança: les noies, la Maria Teresa i la Clara, compartien un llit de matrimoni.
A l’ermita només s’hi deia missa per la Festa dels Masos i quan s’hi celebrava algun casament. Abans de cada acte calia condicionar-la: es netejava i se’n retiraven les teranyines amb una canya americana molt llarga. Al mas hi havia una porta que permetia accedir directament al recinte a través del cor.
Abans que els Busquets Coll es fessin càrrec de la masoveria, el juliol de 1936, la capella va ser saquejada i se’n va cremar l’altar barroc. Gràcies a l’actuació dels masovers d’aquell moment es van poder salvar la talla de la Mare de Déu, un calze i una patena. Durant els anys de la postguerra es va reprendre la festa i la missa en honor de la patrona, i les sardanes es van continuar tocant i ballant a Santa Maria del Mar. La Maria aprofitava el dia de la festa per vendre refrescos, que oferia dins un cossi amb gel. L’any 1961, la Maria Teresa, quan tenia 21 anys, s’hi va casar amb Francesc Frigola Olivés, tal com també ho havien fet els seus pares.
En Joaquim i la Maria van haver de deixar el mas l’any 1962, després que el propietari els ho demanés. Es van traslladar a viure a la casa que la família tenia al nucli urbà de Torroella de Montgrí. Tot i que durant uns anys va estar habitat per Pío Díaz i la seva família, que treballava de pastor a la Torre Ponsa, la finca es va anar transformant progressivament en un càmping. Actualment, el mas està condicionat com habitatge per als treballadors temporers. En Joaquim va continuar vinculat a l’activitat agrària i va construir una granja de porcs al costat de l’actual Mas Paguina. S’hi desplaçava la majoria dels dies amb el seu cotxe de la marca Citroën.
Agraïments: Maria Teresa i Josep Busquets Coll, Joan Puig Vilà i Marta Paguina Calvelo i la Fundació Mascort.
