He arribat als vuitanta anys amb una sensació ambivalent, com gairebé sempre he experimentat en l’aventura del viure. Per una part, tinc la impressió que tot ha passat amb la rapidesa d’un llampec però, per l’altra, s’apilonen tants esdeveniments i tantes vivències diverses que a vegades penso que vaig néixer fa mil anys. El cert és que vuitanta anys d’una existència humana són els que mesurem com una vida estàndard. Quan algú arriba a la quarantena pot recitar el primer vers de la Divina Comèdia: “A la meitat del camí de la vida”. Dante tenia trenta-cinc anys l’any 1307. La vida, des d’aleshores, s’ha allargat un pèl, però qui arriba als vuitanta pot estar ben content.
A partir dels vuitanta, la vida és una propina, és la torna o, si ho preferiu, és un regal. Si és ben cert que l’ésser humà és extraordinàriament vulnerable d’ençà del seu naixement, és a partir dels vuitanta quan pot passar qualsevol cosa en el moment menys pensat. No obstant això, la vida segueix i podem escollir entre dues actituds: la de la queixa i el lament sense fi, o la d’estar convençuts que el millor encara no ha arribat, que podem iniciar una segona vida. M’explico.
Als vuitanta, hom pot creure que s’ha fet tot el que s’havia de fer i ara toca observar les obres del poble o seure al banc del si no fos. Jo prefereixo viure per fer realitat la idea que després dels vuitanta anys arriba el millor; no em refereixo tant a la categoria del “fer” com a la del “ser”. Res no està tancat mentre hi ha vida. Si m’haguessin dit les vivències personals que em reservava la dècada dels meus setanta, possiblement hauria pensat que em prenien el pèl. Quin temps més intens i profund! Sense cap mena de dubte el millor de la meva vida; malgrat sofriments molt dolorosos, la vida sempre reneix arreu.
Estic convençut que si tenim cura de sembrar, regar, adobar, podar, treure les males herbes del nostre interior, tot procurant que hi penetri la llum de la pau i l’escalfor de la fraternitat, fem passos endavant per aprovar l’assignatura de la vida. És aleshores que, si ens hem humanitzat al llarg del nostre camí, podem morir en pau. Després dels vuitanta, s’incrementa una forta metamorfosi. En detallo algunes possibilitats com un senzill programa del nostre dia a dia:
- És fantàstic passar el ribot a l’ego (recomano fer-ho diàriament).
- És l’hora de prescindir del secundari i centrar-se en l’essencial.
- Queden lluny els temps de les incomprensions. Ara és el moment d’escoltar, dialogar i comprendre.
- Només pot haver-hi acollida, també pels que són ben diferents de nosaltres.
- Cal mantenir ben viu l’entusiasme i la curiositat, i no deixar que el desànim perduri.
- Per contrarestar la violència i la injustícia que ens gela el cor, podem cultivar la vida amb contrapesos eficaços (amistat, contemplació del paisatge, lectura, música, participar en el bé comú, etc.).
- No hi ha espai pel rancor perquè el perdó ho esborra tot.
Animeu-vos a experimentar aquesta joia després dels vuitanta! Si ho aconseguiu abans, us felicito!
