“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
La millor setmana de la nostra infantesa era quan, al setembre, venien els oncles-]avis de França, Alfons i Gabriela, amb la seva filla Maria Clara. Era festa major, sobretot per als nens de la casa, un servidor, la meva germana Clara i el meu cosí Joan. Amb els oncles anàvem tota la setmana amunt i avall, a la platja a l’Estartit, a les Medes d’excursió, a les ruïnes d’Empúries… Era un punt i final esplendorós al nostre estiu, uns dies abans de tornar a escola i, sobretot, perquè eren uns convidats que ens acomboiaven de valent.
La tia Gabriela era la germana petita de la meva àvia Pepita Feliu Muriscot, nascudes a Campdorà en una família de masovers que, anys més tard, s’establiren a Serra de Daró. Eren en Benet Feliu Ferrando i la Clara Muriscot Aupí, que van tenir sis fills, dos nois, en Pepito i en Jaumet, i quatre noies, la Maria, la Francisqueta, la Pepita i la Gabriela.
Davant la impossibilitat de criar tota la mainada, a l’àvia Pepita la van acollir, amb només cinc anys, uns oncles de Torroella sense fills, en Josep Fuster i la seva dona Maria Muriscot. “Emporteu-vos la que vulgueu”, s’explica que va dir la besàvia Clara a la seva germana Maria. I la Pepita fou l’escollida. A Torroella la van criar com si fos filla pròpia i, en morir, li van deixar algunes vessanes de terreny agrícola i una casa al carrer de Figueres.
En memòria de la seva mare Clara, tant l’àvia Pepita com la tia Gabriela no van menystenir l’oportunitat d’homenatjar-la posant-li el mateix nom a la seva fillola i a la seva filla.
Tot i viure lluny dels seus cinc germans, l’àvia Pepita mai no va perdre-hi el contacte, sobretot amb la Francisqueta, que vivia a Girona, i a qui anàvem a veure sempre per amb en Jaumet, que vivia a Serra i que venia cada dilluns a mercat amb el carro des del poble veí, i amb la Gabriela, que va seguir a l’exili, pocs després d’acabada la guerra, el seu estimat Alfons.
L’Alfons Darna Vila, nascut i criat a Fornells de la Selva l’any 1909, havia treballat de jove a la bòbila de Can Margall d’aquesta població, on apareix en una esplèndida fotografia amb només vint anys, i també feia de paleta. Quan esclata la guerra, no dubta a mobilitzar-se, forma part del comitè de Fornells, però ben aviat marxa voluntari al front, on s’integra en un regiment motoritzat. Amb la derrota republicana, com tants d’altres, opta per exiliar-se. Ho fa a Santa Màxima, en plena Costa Blava, a la Provença. En documents oficials de l’any 1958, quan demana poder tornar a l’estat espanyol, se’l qualifica d’”elemento de izquierdas”.de qui “no se conocen delitos” i també s’afirma “que los hechos cometidos por él fueron debido a lo avanzado de sus ideales”. Malgrat aquestes consideracions, que just acabada la guerra a alguns altres els va costar la vida, va poder tornar, sense problemes, a partir dels primers seixanta.
Amb l’oncle Alfons i la tia Gabriela, a qui no només vam tractar en les visites anuals a casa sinó també en un parell d’estades, ja amb vint anys fets, a Santa Màxima, mai vam parlar d’aquells anys de la guerra i, en aquest sentit, sempre ens recarà molt no haver-ho fet. Segur que tenien un munt de coses per explicar, però la llosa del silenci sobre aquells anys difícils pesava també sobre nosaltres, que no hauríem d’haver tingut por ni ànsia de preguntar res a aquells que van viure la dura experiència de la guerra i la postguerra a l’exili. L’expressió “abans de la guerra” era el límit, la barrera mental que ens imposava la paràlisi mental que ara tant lamentem.
En tot cas, l’oncle tenia sempre un humor de primera i l’estada de la seva família sempre portava joia, encara que només fos per uns dies, a una casa com la nostra, on el treball agrícola, el bestiar i la venda de llet no deixaven espai per a massa alegries. Les coses li havien anat bé a França i la prova n’eren un magnífic cotxe familiar i les dues setmanes de vacances a veure la família gironina.
Del seu compromís polític a l’exili no en sabem massa res, només que, de la mà d’un cosí de Josep Tarradellas, els oncles havien visitat, en alguna ocasió, el president de la Generalitat al seu exili de Saint-Martin-le-Beau. En tot cas, en les estades a Can Riera, de política no se’n parlava o, almenys, els nens no ho sentíem, però pel tarannà conservador de l’avi Salvi Riera, gairebé podríem assegurar que aquestes qüestions no s’abordaven.
L’arribada dels oncles suposava per als tres nens de casa que, durant una setmana, tindríem una companya més de jocs, perquè, tot i que l’Afons i la Gabriela eren de la generació dels avis, la seva filla Maria Clara era només una mica més gran que nosaltres. En un català perfecte, malgrat els anys passats, la cosina Maria Clara diu recordar aquelles estades a Torroella amb la mateixa alegria viscuda que nosaltres, uns dies fantàstics amunt i avall, aprofitant les darreres jornades de l’estiu abans de la tornada a la rutina escolar habitual.
Anàvem a l’Estartit i ens banyàvem a la platja que llavors encara hi havia davant per davant de la Fonda Montserrat, una aigua quieta i soma, ideal per a la mainada. En acabat, l’oncle ens convidava a un gelat al carrer Santa Anna. També sovint, a unes patates de “xurrero”, que la cosina Maria Clara encara recorda amb deler. Llavors fèiem una passejada i cap a casa. Satisfacció màxima perquè allò d’anar cada dia a mar i en cotxe propi era l’excepció per a nosaltres que, com a molt, hi fèiem cap el diumenge i amb el cotxe de línia.
Els oncles es van anar fent grans i els avis de casa també, fins que un dia van deixar de venir. Llei de vida, naturalment, però ho vam sentir amb recança, malgrat que ja érem adolescents i ja no depeníem d’altri per anar cap aquí o cap allà. Això sí, el contacte familiar no s’ha perdut mai. Per telèfon majorment, sobretot amb la meva tia Maria Riera, però també amb visites esporàdiques aquí i allà i, és clar, també en les grans celebracions com casaments i, evidentment, els funerals, per dir adéu a aquells que ens van fer feliços i que ja no tornaran mai més.
Com aquelles setmanes de primers de setembre en què gaudíem de l’últim sol de l’estiu, ens banyàvem a la platja enyorada de l’Estartit, menjàvem patates de “xurrero” acabades de fer i degustàvem un gelat, mentre passejàvem enmig dels darrers turistes pel carrer Santa Anna.
