Un tigre no proclama la seva tigritud. Un tigre salta.
WOLE SOYINKA
I com li va al teu fill? Ara fa temps que no me’n dius res. Ara pla, s’ha enamorat? Quina notícia! Així ja poc que tornarà pas de Xile. Els fills, un cop troben l’amor, tururut violes les mares! Sí o no? Ens hem fet veies, Remei. I en aquest món de pa xucat amb oli, les veies no hi pintem res de res. I encara menys pels fills, eh? Mira el meu, i això que en Jordi viu aquí. Si com a mínim haguéssim tingut filles… ¡otro gallo cantaría!, que deia la meva sogra quan encara ens parlàvem. Em té entravessada des del primer dia, esperava que el seu fill tornés a Extremadura i es casés amb una veïna que coneixien de tota la vida, i jo vaig ser una afegida massa catalana, un pecat. Val més que canviem de tema que se m’inflen les varius. Jo pènsut que és una sort que vingui gent de fora enaquí. De Colòmbia, és la meva jove, i ben trempada que sembla. Sí que va a classes, sí, i sospítut que va ser una estratègia per seduir el meu fill, la mala bèstia. Afectuosament li dic, esclar. Fa riure com parla, no sé pas què els hi ensenyen, però quan va a mercat séntut que diu “un tomàquet” i “quin fred!”. I jo càllut perquè soc l’àvia i ja se sap, vull que em deixi veure el nét, emperò per dins pènsut: pots fer el fotut favor de parlar bé el català? No, no és pas del meu fill, el nen, però com si ho fos perquè de ben petit que li fa de pare, i jo d’àvia. Sempre m’ha agradat molt la mainada, ja ho saps, i no me’n puc estar, tan tendre i vulnerable com és, i jo amb tant de temps per ensenyar-li les coses ben fetes. I li ensenyo “goita, veus? Això és una tu-ma-ta”, i li dic “Ui! QUINA fred, pos-te el gec!” que no me’l confonguin ara, pobret, o els del poble se n’enriuran.
El meu home, quan va arribar d’Alagón del Río, amb tretze anys, de seguida el va aprendre, el català, sense cursos ni mandangues, i ja per sempre, això li he de reconèixere. Ens-e vam ben enamorar. Jo li ensenyava a pronunciar llet i lluç, i moll i poll, i ell em deia que desenganxés la llengua del paladar, que semblava que hi tingués un xiclet. I jo tossuda, li feia repetir la enya a final de paraula dient: juny-lluny-puny-i-cony, tot seguit. I llavors tot ens-e feia gràcia i rèiem com bojos. Si n’era de bàsic, el meu Marcelinu-pan-i-vinu. Dona, amb carinyo li deia sempre. Quan va néixere en Jordi, vam decidir que li parlaríem català tots dos, que vivíem a Catalunya, i que amb la seua família ja aprendria el castellà. Amb el caparronet de la canalla s’ha d’anar amb cuidado i no embolicar-los massa o acaben dient “no tinc ninguna gana” i ja els hi queda per sempre, i això no ho volíem pas, ni ell ni jo. Quan el renyava el seu pare, perquè en Jordi era un nen tranquil però de tant en tant en fumia alguna de grossa, sí que se li escapava algun ¡La vín, el malafollá! o ¡Menudo cipollo! perquè la seu mare era de Granada i els renecs li sortien d’allà, però jo ja ho entenia perquè són moments puntuals que surt el que surt, i mai li vaig retreure. Déu me’n guard!, amb aquells ulls de foc que se li encenien…
Un dia, quan ja era al llit a punt d’anar-se’n al canyet pel maleït càncer -quina mala sort, eh?-, em va dir en to de confessió que, quan va arribar a Catalunya, es va passar setmanes i mesos, -un fotimer, va dir!-, odiant amb totes les seves forces el meu pare i el català. Amb totes les seves forces, Remei! Devia ser cosa de la medicació, tan forta, el feia exagerar. Tu creus que m’havia de dir això abans de morir-se? Aquesta sí que no me l’esperava del meu Marcelinu-pan-i-vinu. No havia tingut temps amb tres anys de festeig i curanta de casats? Verge santa, com passa el temps! Sí dona, no te n’enrecordes de les novatades que feien el meu pare i el teu als espanyols que venien a treballar al restaurant als anys 70? Els enviaven a comprar trumfes a la ferreteria sense dir-los, evidentment, què era una trumfa. I en Tomàs de la ferreteria, que ja els esperava, es feia un fart de riure i els hi deia que els havien enganyat, que les trumfes es compraven a la farmàcia i au, tots cap allà! Perdien les formes, és veritat, però la fi no era pas endimoniada. De seguida entenien que aprendre la nostra llengua era imprescindible. És ara que els hi donem tot rosegat i ni així tenen la intenció d’aprendre’l. A vegades, la fi justifica els mitjans, la meva humil opinió, i supòsut que la comparteixes. Sí, val més que calli, però amb algú m’he de desfogar, no? Ja m’entens. Al final, el vaig incinerar perquè no li va marxar l’odi dels ulls i a la vetlla em perseguien. La meva sogra podia dir missa, però jo no aguantaria que m’enterressin al mateix nínxol i trobar-me aquells ulls.
Mira que en Jordi ha estat sempre un bon fill. No tinc gairebé res a retreure-li, excepte aquell voluntariat que es va entestar a fer un istiu a Ghana. Com vaig patir! Amb el tifus o la malària me tornarà. Tot el juliol amb l’ai al cor per si es moria i em moria jo també. És tossut i no m’ho admetrà mai, però segur que se’n va desdir només d’arribar allà. Tota la vida que l’he cuidat i ensenyat tot el que sé. De petit, nàvem a buscar curculles a la plaja a l’hivern, i a l’istiu menjàvem gelats de xaculata als vespres asseguts a la terrassa aquella que tenia els tamborets alts com un campanar amb forma de cucurutxo. A fequis quwe els juneis se me’n ressentien de pujar-hi, però a ell li agradaven tant que feia l’esforç sense cap retret. A vegades, s’hi apuntava el teu Jaume i jugaven un rato molt bé fins que reien massa i la cosa acabava amb plors. Com disfrutaven d’un món fet a mida! De valors, també n’hi vaig ensenyar i cada any fèiem el donatiu de La Marató plegats. A ell li agradava trucar i preguntar “ets famós?” i un dia s’hi va posar un del Club Súper 3 i es va passar anys explicant-ho. He sigut una bona mare, sí o no? I estic segura que a la seua dona li parla meravelles de la meva escudella i del meu platillo amb bolets, emperò això no treu el que em va fer l’altre dia. Hi pènsut i me tòrnut a quedar gelada, blanca com el paper vaig quedar. Encara no m’he refet del mal tràngol i per això te trúcut. Érem a casa tots tres, en Jordi, el nen i jo quan va arribar la seua dona i, de totes les paraules carinyoses que amb tant d’esforç li he ensenyat, i que ademés, tu ho saps, li va sentir dir al seu pare per rebre’m cada dia de la seva comfortable infància: nena, reina, trempada, ulls d’àngel, maca, estimada, bonica… ell va, i rep a la dona cridant “BEBESITAAA!”. Tal com ho sents, Remei. Si em punxen no’m troben sang. I jo mirant-lo dissimulant l’esglai, esperant una rectificació. I ell -a sobre!- ho repeteix davant meu, com desautoritzant-me, el malparit.
Espera, que agafo un mocador… No ho entenc, Remei. No m’ho merèixut! És un irresponsable, un immadur mimat. No sap com plantar cara a una desgraciada i no se n’adona. Pensava que l’havia educat bé, i al final acabarà amb els ulls carregats de vereno i un peu al cementiri abans d’hora com el seu pare. Que no exagero, Remei! Res de collonades! M’ho va dir un dia la meva sogra amb el dit índex aixecat com si fos una amenaça: que la llengua materna, si la negues un sol dia, t’acabes consumint i morint abans d’hora. I això no ho vull pas pel meu Jordi, entén-me.
