En “Pepe de la Fonda”
Al carrer Major, núm. 41, amb façana al carrer de Pi i Margall fins al carrer del doctor Valentí, hi ha la casa Hospital, una de les més destacades de Torroella. Al segle XVII havia estat propietat d’un notari, la filla del qual es casà amb Jaume Hospital, procedent de Sant Pere Pescador, i ha estat de la mateixa família fins als nostres dies. Abans de la guerra civil hi vivia Josep Hospital Sabaté, un senyor respectable, seriós, molt bona persona, que per necessitat econòmica va decidir de convertir la casa pairal en fonda, sense entendre res de res d’hostalatge. Per sort l’esposa, de família més senzilla, era molt bona cuinera, i els seus guisats van emplenar de clients l’antic casal.
Li van posar de nom Fonda España, que a molts viatjants no agradava, però s’hi trobaven bé i hi tornaven. “Era la millor fonda de la vila”, escrivia més endavant el seu fill en uns records. “Hi van passar eclesiàstics, generals, governadors, diputats, barons i baronesses, marquesos, militars, rics i pobres, en especial viatjants de comerç, enginyers i fins gitanos tractants de bestiar, i treballadors dispesers de tota mena.” Un mosso cec, recollit de petit, de nom Ciset, que duia gorra de plat amb visera i les lletres Fonda España, anava a l’arribada dels autocars a la plaça d’Espanya, i cridava: “Senyors, vinguin amb mi, els acompanyaré a la millor fonda.” Portava un carret que ell mateix tirava, carregava maletes i caixes, i es guiava pels carrers fent fregar la roda del carret amb el bordó de la vorera. (Això encara passava després de la guerra, els que tenim 80 anys ens en recordem bé ─ J. B.)
Al fill, també de nom Josep, tothom li deia “en Pepe de la Fonda”. El seu pare el volia fer estudiar peritatge tèxtil a Terrassa, el va matricular, li va comprar els llibres… però en Pepe només pensava en bicicletes, motos i cotxes, i a fer el boig. Va anar a treballar en un taller, on cobrava molt poc, i feia tants disbarats que els hi descomptaven del sou i quasi no li’n quedava res. Va plegar i va anar a un altre taller sense cobrar. Finalment, el pare el va posar a servir les taules, i amb les propines va començar d’anar llarg de calés. Ell explica: “Vaig canviar de feina, però no vaig plegar de fer disbarats. Aviat vaig capitanejar la colla dels més gamberros de Torroella. El meu nom era aristocràtic, tenia el De i el La, tothom em coneixia per en Pepe de la Fonda, com un tatuatge perpetu que va conèixer tot l’Empordà.”
Es va fer molt amic d’en Martí Serraclara de Parlavà, i en feien de totes: un dia van posar cendra a la pica de l’aigua beneita de l’església, i en senyar-se tothom es tacava la cara; l’any 1930 van pujar amb una gran moto a la Festa de Santa Caterina, i van causar sensació; un hivern de neu van anar a menjar paella a ca la Marcelina de València en un cotxe sense calefacció. “Hi vàrem anar amb en Comas Pixapianos, sort que teníem pa, vi, pernil i conyac, i esclops amb palla”, diu. (No sé qui era aquest Pixapianos ─ J. B.)
Acabada la guerra, amb en Serraclara i un mecànic vingut de Figueres que posava a can Mitjà, que li deien “el Caballo Blanco”, varen formar un trio que tothom coneixia. En Pepe de la Fonda i en Serraclara tenien diners, l’altre s’hi avenia, i tots tres feien tronar i ploure. Anaven per tot l’Empordà amb cotxe, s’arribaven als llocs més cèntrics de les poblacions i, en aturar-se, baixava el Caballo Blanco, amb bata blanca i barret de copa, obria diligent la porta, feia una reverència, i sortien els altres dos com si fossin ministres. Després tots tres cap a ballar, a beure, a passar-ho bé…
Es diu que amb motiu d’un daltabaix que per culpa seva hi va haver en una casa de senyores de la Bisbal, que es veu que va ser sonat, tement que els agafés la Guàrdia Civil, es varen amagar a les Medes fins que passés l’escàndol. En Pepe ho rememora, sota una foto antiga de l’Estartit: “Recordo perfectament aquesta panoràmica. L’entrada del Mas Pobre, els arbres, la font, els salancs, la torre del senyor Salieti (la primera), la del senyor Boada (segona), la riba, la musclera, l’embarcadero, Rocamaura, i per excel·lència les Medes, recull dels perduts. Els vuit dies més feliços de la meva vida van donar-me’ls les Medes, junt amb l’amic Martí Serraclara i el nostre xofer el Caballo Blanco, a part de les visites nocturnes que teníem constantment. Diuen que la felicitat és mitja vida. Allí vam tenir vida entera sense fer cap mal fet a ningú i sense diners –rellotge– màquina d’afaitar ni roba, només tapa-rabos i unes espardenyes, i volen treure’m l’Estartit de casa meva quatre tipus que no saben viure honestament i amb honradesa?” (Final enigmàtic, certament; es refereix a l’intent de separar l’Estartit de Torroella ─ J. B.)
Per acabar, diu que una vegada el Caballo Blanco estava malalt de grip a la seva habitació de can Mitjà, i els altres dos l’anaren a veure. Ell es queixava, tot li feia mal, el cap li rodava… els altres l’asserenaven: “No serà res, home, tranquil, que aviat et passarà…” S’acomiadaren, sortiren deixant la porta una mica oberta, i en ser fora, en veu baixa però que l’altre els sentís, deien: “Noi, ho tenim negre, aquesta vegada la palma.” “Com ho farem per baixar el bagul? Una escala tan empinada, un passadís tan estret, tindrem treballs…” I tan tranquils varen marxar, deixant terroritzat el Caballo Blanco, amb els seus dolors i rodaments de cap.
L’any 1946, als 37 anys, en Pepe de la Fonda es va casar, i va anar a viure a Tordera. Va morir no fa pas gaires anys, lluny d’una Torroella que sempre va portar al cor.
