Malgrat els rius de tinta que ja ha fet córrer, m’atreviré a exposar unes breus reflexions sobre el cas Jordi Pujol, fetes sense cap intenció d’afegir més llenya al foc o burxar a la ferida.
Tampoc es centraran en el delicte d’haver amagat diners a l’estranger durant 34 anys; malauradament són noticies que sobretot quan provenen de certs àmbits polítics, per repetitives, ja no són cap novetat.
La meva reflexió anirà sobre el personatge i com ens ho ha volgut explicar.
Jordi Pujol era molt més que un expresident, Jordi Pujol era “el President” per antonomàsia. No podem oblidar que Pujol, junt amb poques persones més, és el pare de la nova Catalunya i el creador de les estructures d’estat sobre les quals s’ha construït el model de societat catalana encara vigent. Un pare que molt sovint ens solia alliçonar a tots els catalans amb un discurs ètic, moralitzant i patriòtic que anava lligat a un compromís d’estima i fer país.
Hem de reconèixer que Jordi Pujol, sigui quin sigui el grau de sintonia que es pugui tenir amb les seves idees o amb el seu projecte polític i malgrat les llums i ombres que tota acció de govern comporta, ha estat per moltíssima gent un referent ètic, moral i polític. No endebades durant tots el seus llargs mandats, va procurar amb molt interès sembrar la llavor que propiciava que se’l considerés l’encarnació vivent de Catalunya, i un personatge on es podien identificar totes les virtuts de les gents i del poble català, que són moltes i bones; segurament pretenia que qualsevol atac a la seva persona fos considerat també com un atac directe a les més altes institucions i a la mateixa Catalunya.
Però un bon dia del passat mes de juliol, desprès de llegir amb incredulitat el seu comunicat-confessió, vèiem com aquet gegant idolatrat per tanta gent s’ensorrava perquè en realitat tenia els peus de fang. Pres segurament per la pròpia cobdícia i la de les persones més properes a ell, creient que la seva persona estava per damunt del bé i del mal, va ensopegar i caure en les mateixes temptacions, abusos i errors que uns quants personatges del mateix ofici, que lamentablement són coneguts arreu pel seus delictes. Tot plegat lamentable, lamentable i molt decebedor.
Tot això fa molt mal, fa mal al país però sobretot a aquelles persones que durant tants d’anys han cregut en la honestedat i responsabilitat del que fou el President de tots els catalans, del seu mestratge i del seu missatge; aquestes persones, desencantades i decebudes, han pogut comprovar com, per pròpia confessió, aquell mite que havien fet també el seu líder, predicava uns valors que ell no respectava. I això fa mal, molt mal, perquè els diners es poden rescabalar, però la decepció, la desconfiança i el dany moral són irreparables.
Ha decebut també la manera com ens ho ha explicat en el seu comunicat, un comunicat barroer i poc meditat; si llegim atentament el primer paràgraf de la seva confessió” Davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics, em veig en l’obligació de posar de manifest…”A les paraules del Sr. Pujol s’hi endevina clarament que ha fet aquesta confessió sense cap mena de penediment, ho ha fet forçat per algú que havia descobert el delicte i s’ha volgut avançar a ell, simulant un fals i espontani penediment. Segurament si el frau no s’hagués descobert, l’engany hauria continuat en repòs i silenci pel segles del segles…
És també un insult a la intel·ligència dir que “Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per regularitzar aquesta herència..” Quan la resta de mortals rebem una herència, se’ns diu que tenim sis mesos per trobar el moment adient que ell no ha trobat en 34 any; i estic completament convençut que sabia perfectament quines eren les seves obligacions.
Molt em temo que això no ha fet més que començar, crec que pot esdevenir un serial on en el primer episodi se’ns ha donat només una petita mostra de quins poden ser els protagonistes i l’argument. La trama s’ anirà desgranant en els propers episodis.
És una llàstima que un home que podia haver entrat a la història de Catalunya per la porta més gran, ara ho hagi de fer amb la taca i el tuf que deixen a les mans els diners bruts.
Tots aquest fets i les persones que hi estan involucrades, em porten finalment a fer-me una senzilla i penosa pregunta: De la classe política, en qui es pot confiar?
La resposta a la pregunta no la sé, l’haureu d’esbrinar vosaltres mateixos. Que tingueu sort!
