L’Associació Emporion expressa el seu més sentit condol per la mort d’en Miquel Graells, amic i col·laborador d’Emporion, persona d’una generositat excepcional i profundament compromesa amb la memòria col·lectiva del nostre territori.
Al llarg de més de mig segle, en Miquel va dedicar la seva mirada, el seu temps i el seu talent a preservar i compartir la història visual de l’Estartit, Torroella i el seu entorn. Amb una tasca tenaç, discreta i desinteressada, va saber aplegar imatges, relats i veus que avui formen part d’un patrimoni comú imprescindible per entendre qui som i d’on venim.
El passat dia 12 se li va concedir la Medalla d’Honor de l’Estartit 2025, un reconeixement públic i col·lectiu a una trajectòria marcada pel compromís cívic, l’estima pel poble i la voluntat constant de compartir la memòria com a bé comú.
Des d’Emporion, li agraïm sincerament la seva dedicació i la seva amistat, i fem arribar tot l’escalf a la seva família i a les persones que el van estimar.
Associació Emporion
A continuació, publiquem l’escrit de lloança llegit en l’acte d’entrega de la Medalla d’Honor de l’Estartit 2025, com a testimoni del reconeixement i l’agraïment del poble a la seva figura i a la seva obra:
Cantava el poeta que “qui perd els orígens per la identitat” i, precisament, Miquel Graells ha contribuït a retornar-nos la nostra història col·lectiva, la memòria d’aquest poble que és l’Estartit. Aquesta Medalla d’Honor de l’Estartit no és més que el reconeixement a la tasca que al llarg dels anys ha fet en Miquel per a preservar l’ànima de l’Estartit a través de les imatges que l’han recollida. És el reconeixement a més de mig segle d’una feina tenaç, generosa i absolutament imprescindible.
Quan parlem d’en Miquel, parlem d’un home que ha viscut sempre amb un llapis, una càmera o un tros de paper a la mà. Delineant, dibuixant, dissenyador, ninotaire: totes aquestes facetes conformen un perfil inquiet, d’aquells que no poden evitar mirar el món amb curiositat i voler-lo explicar als altres. Des dels seus inicis com a fotògraf el 1967, recorrent l’Estartit, Torroella i altres indrets, fins a les dècades dedicades a la pintura, les caricatures a peu de carrer o les col·laboracions en tota mena de projectes culturals, la seva trajectòria és, en si mateixa, un relat d’empenta, d’aprenentatge i d’estima profunda pel territori on ha viscut.
Però si avui som aquí, és sobretot perquè en Miquel ha estat el guardià de la memòria visual de l’Estartit.
A partir de 1994 —com explica ell mateix—, el que va començar sent una simple curiositat va esdevenir una autèntica missió. Va començar a buscar arreu fotografies antigues del poble: en arxius familiars, en calaixos oblidats, en col·leccions particulars, en mercats, en capses que algú havia estat a punt de llençar. Trucant portes, demanant confiances i obtenint complicitats. I així imatge a imatge, va anar construint un arxiu extraordinari, que avui supera els tres mil documents gràfics digitalitzats, una col·lecció que abasta més d’un segle d’història i que explica qui som i d’on venim, qui és aquesta “vila oberta” que deia Josep Pla.
Aquest arxiu no és només una suma de fotografies. És un patrimoni emocional. Perquè en Miquel no conserva només imatges: conserva relats, conserva veus, conserva els noms i els gestos de la gent, allò que el temps tendeix a esborrar si ningú no ho guarda. La seva és una feina cívica, de país, i també —permeteu-m’ho dir— una feina d’amor. Amor per l’Estartit, per la seva gent i per la memòria col·lectiva.
I aquest amor no l’ha practicat mai sol. L’ha compartit. Amb exposicions, amb projeccions, amb xerrades, amb enregistraments de persones que han deixat una empremta en el poble. Ho ha fet sempre de manera voluntària, mogut únicament per la convicció que la història és un bé comú i que cal posar-la a l’abast de tothom.
Les seves col·laboracions amb el Museu de la Mediterrània, les còpies del seu fons cedides a institucions públiques, el projecte de L’Estartit al segle XX, les exposicions multitudinàries i l’acompanyament en projectes de memòria audiovisual són testimoni d’aquesta generositat.
En Miquel ha treballat cinquanta anys —i encara avui ho fa— sense reclamar protagonisme, fidel a una idea simple i profunda: la memòria d’un poble és de tots, i només es manté viva si es comparteix.
