La sequera més greu que ha viscut Catalunya en aquest segle ha remès. No obstant, aquest mes de juliol mateix, un estudi del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) ja ens advertia que la freqüència i intensitat d’aquest fenomen al nostre país han empitjorat al llarg dels últims 100 anys, alhora que anticipava que en vindran més i de pitjors. Com en tants altres àmbits afectats pel canvi en les condicions climàtiques, cal planificar com farem la gestió de l’aigua durant els decennis vinents. Arran dels incendis d’aquest estiu, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, avançava que s’esmerçaria a fer que “l’adaptació al canvi climàtic, la resiliència climàtica” sigui “la gran prioritat nacional”.
Per sort, a Catalunya, ja tenim experiència en això de gestionar un recurs limitat i sobreexplotat com l’aigua, que ho és encara més en períodes de sequera. I anem perfeccionant les nostres respostes. Des de l’aprovació, l’any 2000, de la Directiva Marc de l’Aigua europea, ja hem entès que la solució a la falta d’aigua no és la promesa de generar més recursos (cosa que acaba comportant encara més demanda i que, quan hi ha una sequera, els efectes siguin encara més devastadors), sinó que passa, sobretot, per l’estalvi, l’ús responsable, la gestió de la demanda. Totes les campanyes de conscienciació dels últims anys han anat en aquesta direcció, continua el treball de les administracions en la millora de les xarxes de distribució que presenten pèrdues i usos no prioritaris com ara les piscines han estat limitats mentre d’altres, com les dutxes a les platges, han estat eliminats a molts municipis.
L’àmbit on aquests esforços han tingut més repercussió, ho he subratllat en més d’una ocasió a l’Emporion, ha estat el domèstic. Mentre que les dades de l’ACA indiquen que, entre els anys 2007 i 2021, l’augment de població catalana ha estat del 8%, el consum absolut d’aigua consumida a la llar s’ha reduït un 5%. Som més i consumim, cada any, uns 30 milions de metres cúbics d’aigua menys que fa un parell de dècades. Les tecnologies i els comportaments de la població han ajudat a assolir aquest èxit.
Des de l’any 2008, empreses, consultores, laboratoris i centres de coneixement vinculats a l’ús de l’aigua en el sector, sobretot, industrial, estan agrupades sota el paraigua del “Clúster de l’ús sostenible de l’aigua” (Catalan Water Partnership, CWP), amb seu a Girona. Aquesta associació té per objectiu promoure projectes i col·laboracions per aconseguir solucions innovadores a les necessitats d’aigua de qualitat en qualsevol lloc del món. En el marc d’unes jornades sobre aigua i sequera, fa poc es preguntava al director del CWP, Xavier Amores, si creia que era possible augmentar la producció industrial amb un menor consum d’aigua. La seva resposta va ser assertiva, potser imprudent: “Sí, sens dubte”. Aconseguir-ho, no només fa el sector més resilient davant futures escassetats, sinó que és una millora en competitivitat.
De millorar la competitivitat a través de millores en eficiència hídrica també en sap molt la indústria turística, tan important a la Costa Brava. Diversos treballs acadèmics fets a la Universitat de Girona, per exemple, han documentat els esforços i inversions que aquest sector ha fet, els últims anys, per introduir sistemes d’estalvi d’aigua, conscienciar la clientela i obtenir certificacions que verifiquen les passes fetes cap a la sostenibilitat. Fa poques setmanes, un excel·lent treball de final de grau d’un estudiant del grau en turisme mostrava fins a quin punt el sector s’ha tecnificat i professionalitzat per gestionar els recursos de manera responsable. Malgrat tot, el gremi és conscient que encara té marge de millora, i a través de l’adhesió al Compromís Nacional per un Turisme Responsable, multitud d’empreses, entitats i representants del sector, a més d’ajuntaments, es comprometien, l’any 2023, a equiparar els consums d’aigua i energia de cada turista als de la població resident, encara més frugal.
Fins i tot un àmbit com el de l’agricultura està fent grans inversions en tecnologies de modernització dels regadius i millores en l’eficiència hídrica. Si, com estableix la llei, els estalvis d’aigua obtinguts es destinessin a la millora ambiental i no a l’ampliació de regadius (+8% de superfície prevista al pla de regadius 2008-2020) ni al creixement sostingut de la demanda d’aigua (+2,3% previst al mateix pla), la contribució del sector agrari seria decisiva per garantir la resiliència climàtica del país a través de l’eficiència.
Malgrat tots aquests bons exemples, compromisos i potencial per preparar-nos davant les inevitables sequeres futures, hi ha sectors de la nostra societat que remen en una altra direcció, potser perquè els convé més. L’estratègia “Catalunya 2050. Bases per a la Transició Hídrica” promoguda des de diversos col·legis d’enginyers n’és, potser, l’exemple més revelador i decebedor.
En mirar aquest document, el desengany comença amb les projeccions de demanda i disponibilitat d’aigua. En essència, es projecta que la població del país augmentarà un 25% de cara a l’any 2050, des dels 8 milions d’habitants actuals a 10 milions. Com a conseqüència, diu, la demanda d’aigua també ha de pujar el mateix 25%, des dels 3.200 hm3 als 4.000 hm3. Per ser un treball promogut des de les enginyeries, no es pot pas dir que s’hi hagin esmerçat gaire amb els càlculs. Aquest tipus d’inelasticitat que diu que si la població augmenta un 25% la demanda d’aigua també ho ha de fer un 25% ignora els principis de gestió de la demanda de la Directiva Marc de l’Aigua, la tendència de consum registrada a l’àmbit domèstic en els últims 20 anys, els esforços que estan fent les indústries per fomentar la circularitat de l’aigua i guanyar competitivitat, les tecnologies i compromisos adoptats pel sector turístic del país i fins i tot les transformacions del sector agrari i les regulacions que en limiten l’augment del consum. En un moment en què la societat catalana aposta fermament per les solucions tècniques i tecnològiques per fer front a les sequeres i reforçar la resiliència climàtica de la qual parlava el president Rull, genera perplexitat i molta inseguretat que siguin, precisament, els col·legis d’enginyers del país els que assumeixin que tot augment de població ha de comportar un augment equivalent de les demandes hídriques. No podem augmentar l’eficiència -venen a dir- aquesta via està esgotada. Quina poca confiança en les pròpies capacitats de donar solucions!
Aquest tipus de projeccions tan simplistes com errònies semblen preparar el terreny per a les propostes que, al mateix document, els col·legis d’enginyers proposen: inversions massives en tubs i màquines per poder satisfer aquesta demanda imaginada generant nous recursos i no havent de fer cap canvi o millora en els nostres patrons de consum. No cal que ens esforcem a estalviar aigua, amb prou inversió (de diners públics, s’entén) assegurarem els recursos. És un discurs, en el fons, negacionista de l’emergència climàtica, que soscava tots els esforços, polítiques, mèrits i èxits aconseguits per la ciutadania i els sectors productius en matèria d’eficiència hídrica, repassats a la primera part d’aquest escrit.
Tot i que és molt lloable que les institucions del país vulguin promoure la resiliència climàtica, cal anar molt en compte de no confondre la resiliència amb la resistència i reproducció d’uns hàbits i models caducs, contraris a l’adaptació i transició que realment necessitem si volem garantir un futur amb aigua.
