Quasi totes les regions del món ja encadenen tres anys i mig de valors rècord de temperatures altes. Com s’observa al gràfic que segueix, Catalunya s’alinea bé amb l’estadística global: els últims tres anys han estat els més càlids des que hi ha registres, i és probable que el 2025 també disputi un lloc al podi. De totes les províncies espanyoles, la de Girona és la que aquest any està registrant una anomalia més gran, amb una temperatura 3,5ºC superior a la seva mitjana històrica. Si mirem els últims 10 anys, la desviació és de 2ºC per sobre la mitjana, i només la província de Granada (+2,3ºC) ha experimentant una evolució més preocupant que la gironina.
Mentre que l’augment de les temperatures en estacions fredes o fresques altera el ritme de la natura i afecta les activitats econòmiques que en depenen, costa de percebre físicament, a través dels nostres cossos. En canvi, a l’estiu, és perceptible per quasi tothom que tingui certa trajectòria vital i una mica de memòria que, tal i com evidencien els registres científics, tenim unes onades de calor cada vegada més freqüents, llargues i intenses. A molts observatoris catalans, el nombre de jornades en què se superen els 30ºC al llarg de l’any s’ha triplicat des que es comencen a tenir registres fiables, ara fa cosa de 100 anys. De cara a finals de segle, segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), el nombre de dies amb temperatures extremes es duplicarà (en un escenari optimista) o es triplicarà (en un de pessimista). Aquest augment de temperatures tan accelerat té efectes, ja ara evidents, sobre la natura i l’economia, que a més s’entrellacen i reforcen amb crisis com la dels incendis forestals, la sequera i la salut. Segons dades d’un estudi recent encarregat pel Ministeri de Sanitat, una de cada quatre persones declaren haver patit els efectes de l’augment de temperatures sobre la pròpia salut o la d’algú del seu entorn. Fins al 4 d’agost d’enguany, Catalunya havia registrat més de 300 morts atribuïbles a la calor, 82 més que tot el 2024.
Davant aquestes dades alarmants, quines accions promouen les institucions encarregades de vetllar per la salut pública i el benestar? Campanyes de sensibilització i autoprotecció. La campanya “Un verano de cuidado” del govern espanyol ordena “Hidrata’t, refresca’t, protegeix-te, recorda’ls-ho” i recomana beure aigua encara que no es tingui set i no sortir a fer caminades durant les hores de més insolació. La campanya de la Generalitat inculca “L’ABC de la calor”, que respon a les sigles de Aire, Beure i Casa. Ens recomana buscar l’ombra, fer servir un ventall, beure aigua encara que no tinguem set i abaixar les persianes durant el dia. En una i altra campanya, no són els consells de tota la vida? Els consells per afrontar el rigor d’un estiu mediterrani que, de fet, ja és cosa del passat. Només se n’hi afegeixen dos de nous, en el cas català: l’espot de CatSalut recomana instal·lar aire condicionat i aconsella cercar refugis climàtics.
Fer bondat i seguir amb èxit cadascuna d’aquestes dues noves indicacions presenta la seva complexitat i contradiccions. En alguns casos perquè horaris i responsabilitats familiars o laborals poden impedir reduir l’exposició al sol i la calor de moltes persones. Tampoc l’adquisició d’aparells d’aire condicionat és igualment accessible per a tota la població. Generalment és la més vulnerable la que, d’una banda, ocupa habitatges amb pitjors aïllaments en espais urbanitzats més densos i menys verds (que s’escalfen més) i, de l’altra, té menys facilitats per instal·lar aparells eficients (més cars) i fer-los funcionar amb efectivitat (més consum i cost a causa dels pobres aïllaments). El biaix de renda és més que evident en les condicions de confort habitacional als nostres barris. En conjunt, un 55% de les llars a Espanya poden refrigerar l’aire de les estances. Potser perquè es tracta d’una injustícia social que avergonyeix, la campanya espanyola ni esmenta aquesta mesura tan popular, i a la de la Generalitat se li dona poca visibilitat en els seus pamflets. Se segueix prioritzant accions democràticament gratuïtes i teòricament més sostenibles, però d’efectivitat limitada en les condicions actuals de multiplicació de les nits tòrrides, per exemple, com la ventilació creuada o l’ús del ventilador.
Com en tants altres àmbits de l’adaptació de les nostres societats al nou règim climàtic -més extrem i extremant-se- caldrà un procés d’aprenentatge. Sembla ja obsolet seguir repetint, cada estiu, els consells de tota la vida, i dir a la població que es posi a l’ombra. L’estratègia de fer recaure la responsabilitat sobre cada individu no és vàlida, ja no cola. Tampoc n’hi ha prou en declarar una biblioteca que té aire condicionat com a refugi climàtic i esperar que la gent hi vagi a matar cada cop més hores de la seva vida, o obrir només en dies de calor extrema les piscines d’ús col·lectiu a la gent major de 65 anys, com fan alguns municipis. És indignant que només es promoguin regulacions que protegeixin a persones treballadores quan els cops de calor comencen a sovintejar. També ho és que sempre es destaqui que la majoria de les víctimes mortals per causes relacionades amb la calor són persones amb patologies prèvies i, sobretot, grans. És el “se iban a morir igual” de certa presidenta madrilenya per justificar la inacció del seu govern a les residències de gent gran durant l’esclat de la pandèmia per covid-19.
La solució adaptativa no passa per més sensibilització individual ni per solucions puntuals d’emergència, sinó per mesures estructurals, duradores, justes i de més calat. Es tracta de garantir unes condicions de temperatura adequades tant a l’espai compartit com a l’àmbit domèstic per a tothom. I això passa per fer una revolució en el disseny i reforma de l’espai públic, de la mobilitat, dels materials i del verd urbà. També per una reorganització de calendaris, horaris i drets escolars i laborals. Refugi climàtic ho ha de ser tot edifici obert al públic, ja sigui una oficina de l’administració, la piscina d’un club o un centre comercial, per exemple. Espais per seure al costat de la secció de congelats del supermercat, ja!*. És moment d’assumir que, sense climatització, hi ha llars que ja s’han de considerar inhabitables i, a partir d’aquesta premissa, vetllar pels drets i dignitat de les persones que, malgrat tot, hi estan residint. Aïllament i climatització, no hi ha alternativa. El mateix principi ha d’imperar a llocs de treball, servei i aprenentatge. Gran part de la població en un país tan ric i avançat com el nostre ja té accés, bona part del temps, a aquestes adaptacions climàtiques; ara cal fer-les arribar a tothom, arreu i de manera permanent.
*Sense compra mínima
