Al nostre país i a la nostra vila hi ha actualment un elevat nivell econòmic i feina per a gairebé tothom, fins al punt que estem en condicions d’acollir mà d’obra procedent d’arreu del món. Tanmateix, arrosseguem grans dèficits polítics i estructurals, i hem de ser conscients que la continuïtat del benestar econòmic i social només es mantindrà, si la nostra gent compensa les deficiències actuals amb un esforç perseverant. És a dir, si en tots els camps ?polític, econòmic, social, cultural, artístic…- la nostra gent treballa, treballa i treballa.
Un vers que vaig aprendre de petit, i que sovint he repetit, ho diu amb aquestes paraules:
No hi ha una passa sense una aresta
ni sense noses passa un segon,
però digueu-me, va bé aquest món?,
doncs fins que hi vagi no es pot fer festa.
Ja vaig dir en una reflexió anterior que l?esperit del treball ferm i de qualitat es basa en uns valors que amb el pas del temps han vist molt rebaixada a casa nostra la seva abans elevada consideració. I citava, com a exemples, els valors de la lleialtat i de la il·lusió per la feina ben feta.
Avui parlaré d’un enemic dels qui posen en la seva feina imaginació i fermesa.
Aquí i arreu, en un món de treballadors il·lusionats, sempre hi haurà una espècie nefasta, la del crític universal, aquell personatge il·lustrat que ho sap tot, incapaç de treballar de debò, incapaç sobretot d’innovar, però que, a cada pas, està en condicions de trobar els defectes i rebaixar els mèrits a l’esforç que hagin pogut fer els altres.
- Aquest mestre no sap ensenyar, li falta experiència.
- Amb aquest entrenador, que no té autoritat, el nostre equip perdrà sempre.
- L’estratègia d?aquell polític va fallar perquè la negociació estava mal plantejada.
- L’empresa va malament perquè el director no sap trobar bons tècnics.
- El nou producte ha fracassat perquè el cap de vendes no coneix el mercat.
- L’obra de teatre va ser un fiasco perquè l’autor no va saber trobar el ritme precís.
- Aquesta revista no la llegeix ningú perquè el seu contingut està mal enfocat.
Ell no ha fet mai de mestre, ni ha jugat a futbol. Ni és polític, ni ha corregut cap risc com a empresari, ni ha venut mai res. Evidentment que no ha escrit mai teatre ni ha dirigit cap revista. Ell és mestre a saber en què s?equivoquen els altres.
Per dir-ho d’alguna manera, aquesta mena de gent és incapaç de construir un pont, però, una vegada tu n?hagis fet un, en sabran dir a tothom que els vulgui escoltar, amb pèls i senyals, tots els defectes que vulguis: que fa massa pendent (o massa poca), que es veu molt pesat (o massa feble), que deu haver sortit molt car (o que s?hi ha escatimat de tot), que les peces metàl·liques aviat s?oxidaran (o aviam per què s’hi ha esmerçat tanta pintura),…
D’aquesta mena de gent un amic meu en diu enginyers d’obra feta.
