Ja hem entrat a l’hivern: fa dies que les nits són molt llargues i que els dies curtegen, i a la tarda de seguida es fa fosc. Per aquest motiu, les nostres passejades diàries les fem al pic del dia, a les dotze, si pot ser. Per aprofitar el sol i resguardar-nos una mica de la tramuntana els dies que ens visita, que és molt sovint, solem fer les nostres caminades al passeig d’en Vicenç Bou. Aquest passeig és molt llarg, arriba fins al parc de Santa Clara, i a aquesta hora del dia s’hi està molt bé. Amb la freqüència que hi anem, hem pogut retenir a la memòria tot el camí d’aquest indret. Després de passar els blocs de pisos, tots nous, ve un rest de cases, una mica més grans, boniques, que semblen fetes amb força qualitat, totes elles envoltades d’un petit jardí. Però quina pena! Totes les han envoltat amb tanques de xiprers o amb altes tanques de fusta, metàl·liques, de bruc, o de plàstic.
De les cases, només es veuen les finestres del pis de dalt i les teulades, “TOT TANCAT”. Fa la sensació que et passeges en un barri bonic, però amagat. Abans de fer les tanques, els jardins, els havíem pogut veure amb aquell trosset de terra al davant de la casa, tots arreglats amb un tros d’empedrat o de gespa, plantes de jardí, arbres, testos amb boniques flors, bancs, piscina, cadires… Des de darrere les finestres amb reeixits cortinatges, els seus propietaris podien contemplar boniques i espectaculars postes de sol i relaxants dies de fina pluja. La transparència de les reixes oferia un aspecte de més amplitud al conjunt. Allí s’hi notava vida.
Però més tard s’hi van plantar xiprers, molt ben cuidats, certament, els quals cada any són una mica més alts, i per tant es veuen menys les cases… Sense adonar-nos-en, cada vegada ens anem tancant una mica més. Ja no cal parlar només de les cases foranes; dins la vila mateix, cada dia s’hi veuen més reixes, unes per protegir les portes, i altres, les finestres… Hem agafat por que ens entrin a casa, que ens robin, que ens maltractin… És molt lamentable però és la veritat, no hi veig altra explicació.
Els que ja tenim una certa edat podem recordar com, anys enrere, la gent no havia de tenir tanta protecció, i les portes de les cases, tant les de la vila com les de fora, les trobàvem obertes, i hi entràvem lliurement, només havíem de demanar per qui hi vivia. Podíem ser més confiats, no teníem tan males experiències, i si succeïa alguna cosa no en teníem notícia tan ràpidament com ara.
La modernitat, el progrés, les tecnologies, el benestar… ens han portat un altre món, una altra manera de viure, segurament molt millor. És molt el que s’ha aconseguit, gairebé la majoria de gent té de tot, d’altres, el necessari, d’altres, ni això… (sempre parlo només dels nostres pobles, no em fico en cap aspecte de la situació mundial). Però això té un preu: més inseguretat, més desconfiança i, en conseqüència, més protecció. Saber que altres no en tenen prou ens angoixa, ens entristeix.
Em qüestiono si realment ens adonem que cada vegada ens anem tancant més, i que cada vegada necessitem més protecció. Però tant de bo que sigui només tancar-nos a casa, que no sigui, també, tancar-nos com a persones. Això no ha de passar!
