autor de “La Guerra Civil i la Revolució a Torroella de Montgrí (1936-1939)”

*Aquesta entrevista és la versió completa de la publicada a la Revista El Montgrí núm.54 (2025) amb motiu del dossier “90 anys de la Guerra Civil: memòria, dignitat i futur”. 

Nascut a Torroella l’any 1932, en Jaume Bassa és enginyer industrial de professió i historiador autodidacte. Des de la jubilació, ha dedicat part del seu temps a la recerca i la divulgació de la memòria històrica del municipi. L’any 2006 va promoure la recuperació, en format digital, de la revista Emporion i en fou el primer president de la tercera època. És autor del llibre de referència sobre la Guerra Civil a Torroella (2023).

Com es vivia la memòria de la guerra quan eres petit?

Quan va començar la guerra, jo tenia menys de quatre anys, i quan va acabar encara no en tenia set, de manera que la memòria que en tinc és escassa. Recordo els avions voleiant i els vailets, com si fos una aventura, jugàvem a dins dels refugis, que a Torroella n’hi havia dos, un prop de casa meva; després vaig saber que per fer el camp d’aviació republicà havien expropiat un camp del meu pare. També tinc memòria que el Comitè antifeixista perseguia l’església i els capellans i que a casa vam amagar imatges religioses. Recordo molt que sentia parlar d’alguns noms: en Companys, en Negrín, i a Torroella, la gent del Comitè: en Pahí, en Fontàs “el Borni”, l’alcalde Salís. I més enllà d’això, recordo bé l’entrada dels nacionals, que en dèiem els feixistes, l’any 1939. Destaco el record que van tirar llibres de l’Ateneu al corredor del Centro i que jo en vaig agafar un i el vaig portar a casa; la meva mare es va posar les mans al cap.
Pel que fa a memòria familiar, cal dir que el pare era un petit propietari, contrari a la revolució anarquista i les expropiacions de camps, que la meva mare era catòlica practicant, i que tots dos tenien por del Comitè, de fet vam patir registres. Els nostres veïns eren d’idees de signe contrari, i jo, jugant amb els fills, notava que els feia por el que els podia passar si les esquerres perdien la guerra.
Un cop acabada, per a la família va ser un respir: el pare i el meu germà no havien estat mobilitzats, vam recuperar el camp de Canet expropiat, van tornar els oncles de la guerra… Però, en general, a tot Torroella hi havia silenci, es dissimulava, perquè se la jugaven i, per a molta gent, el millor era callar i que no es notés el que pensaven. Als cafès, per exemple, ara tocava parlar de futbol i de música, s’havia acabat completament parlar de política.

Quan et vas adonar que vivies en una dictadura?

Primer, a casa, el pare esperava “l’alliberament” nacional com a superació dels enfrontaments de dretes i esquerres, la justícia social… però aviat es va desenganyar. Un dia va trencar davant meu un retrat d’en Franco, allò em va impressionar molt.
Tot i ser aleshores un nen, recordo bé la propaganda del règim, sobretot quan es va enviar la División Azul a Rússia, amb un exaltat discurs anticomunista i fins i tot contra el poble rus, cosa que jo ja vaig veure que era injusta.
Més endavant visc nous ambients sortint de Torroella, vaig al col·legi dels Fossos de Figueres i després a Barcelona, faig nous amics, tinc accés a lectures clandestines que xoquen amb el relat franquista… Sobretot, conec un ambient catalanista que no m’esperava.

Què et va portar a estudiar la Guerra Civil i la Revolució al nostre poble?

En diverses ocasions aquí a Torroella, en converses o en actes públics, m’adono que conec millor que molta gent, personatges i fets d’aquella època. Després, en edicions del Llibre de la Festa de diversos anys vaig adquirint nova informació que jo no coneixia, d’autors com Jaume Puiggrós, Jaume Surroca, Josep Riera, i altres.
Un dels detonants, però, va tenir lloc en el procés de tornar a impulsar la revista Emporion. En una Assemblea General es va proposar de fer entrevistes a gent gran del poble perquè no es perdés el que sabien. Jo vaig decidir assumir-ho i anar-ho publicant. De totes les persones que entrevistava, allò que destacaven que els havia marcat més era el temps de la guerra. Des d’aleshores vaig veure que era important escriure sobre memòria històrica de gent que un altre dia no hi seria.
També vull destacar el descobriment i lectura de les memòries de guerra d’en Jaume Surroca, d’en Josep Alabau i del mestre Dabau, i el fet d’haver trobat informació molt poc coneguda sobre els falangistes torroellencs i la seva odissea en camps de treball de la República. De mica en mica tot anava encaixant i vaig decidir escriure-ho.

Què és el que més et va sorprendre o emocionar del que vas descobrir?

Em va sorprendre l’encaix dels diferents documents procedents de fonts tan diverses i sobretot la concordança d’històries personals de torroellencs amb els grans llibres d’història de la Guerra Civil. Per exemple, els fronts de Brihuega o d’Aragó on passen batalles importants i persones de Torroella hi participen. De fet, em van emocionar les vivències d’en Surroca i de l’Alabau al front, com presencien morts o afusellaments, l’horror de la guerra. Em va impressionar la vida d’en Vert, en Geli i en Pou als camps de treball republicans: les relacions que s’establien entre els reclusos, les penoses condicions, els càstigs…
També em va emocionar llegir les actes de l’Ajuntament després que en Francesc Salís tornés a ser alcalde el 1937 i tot el que aquest feia per governar Torroella en condicions molt difícils: la gana, els refugiats, els conflictes i enfrontaments entre gent del mateix Ajuntament… és molt destacable.
I per últim, evidentment, les vivències de l’exili de molts torroellencs l’any 1939, famílies senceres que se’n van, separacions, camps de concentració… és molt impactant.

Destacaries alguna història o persona del poble que creus que mereix ser recordada?

Una de les coses que sempre destaco és la “revolta de les dones”. Va ser un fet molt singular. La lluita entre anarquistes i comunistes, a Torroella no es va produir, perquè hi va haver una revolta de dones. A Barcelona l’enfrontament va costar centenars de morts i ferits, a Torroella el Comitè va caure a causa d’una manifestació encapçalada per dones senzilles, com la de can Viola i la de can Nazari. El Comitè va marxar i va ser elegit alcalde en Salís. La revolta va evitar enfrontaments, potser fins i tot morts o ferits.

Creus que els conflictes que van generar la Guerra Civil continuen presents avui a la nostra societat?

Jo crec que els mateixos no. El món ha canviat, la Xina, l’Índia, els poders
econòmics s’han globalitzat. El nivell econòmic ha pujat arreu, però amb enormes diferències i grans problemes, això sí: desnutrició, emigracions, falta d’habitatge, etc.
Els problemes no són els mateixos, però el nostre món actual també en té de molt greus. Continua havent-hi els grans rics i els grans pobres, això no s’arregla. A la nostra societat hi ha pobresa, atur, però ja no són conseqüència d’una guerra.
Tanmateix, penso que a Espanya es va perdre l’oportunitat de resoldre molts problemes en no haver-se fet una autèntica transició cap a la democràcia.
Molts conflictes territorials, econòmics i socials continuen pendents de solució. El mateix encaix de Catalunya dins l’Estat es va obviar pel sistema d’autonomia per a tots, el “café para todos”.

Creus que, amb els anys, hem après prou del que va passar?

Jo crec que hi ha una gran desmemòria. Hi ha molta gent que no sap el que van
patir els seus avis. No s’ha format a la gent des de dalt, començant per les escoles.
Potser, igual com el meu pare, que va quedar desenganyat amb l’arribada d’en Franco, ara jo he estat desenganyat amb l’arribada de la transició. La solució pactada va permetre la perpetuació d’estructures franquistes, un exemple el trobem en el sistema judicial. De tota manera, fins i tot on es va fer un tomb radical, com a Alemanya o a Itàlia, també reapareix l’extrema dreta. Per tant, la memòria és molt important, però és curta i deformable.

Què en penses dels projectes de memòria històrica actuals (jornades, homenatges, publicacions, arxius, recuperació de fosses…)?

T’ho resumeixo molt: tots els mitjans de recuperació de la memòria són encomiables. Cal mantenir-los i fomentar-los, cal informar la gent, que ho sàpiga, que ho vegi. Per exemple, el museu que hi ha a la Jonquera sobre l’exili és molt important. Les Jornades que tenim a Torroella també ho són. Ja t’ho he dit, la memòria és curta i deformable, però la pots prolongar, la pots mantenir, hi has de posar recursos.

Creus que les generacions actuals valoren el llegat de les generacions passades?

Jo crec que no. Penso en persones que saben que els seus avis van patir o van
lluitar molt, però ells no estan per aquestes coses. Com si els quedés molt lluny i fos una cosa de llegenda. Veig preocupant, com a conseqüència, la possibilitat de tornar als mateixos errors, als populismes, a les simplificacions… Que la gent no s’aturi a pensar.
Com s’arregla això? No ho sé, és clar, però caldria fer arribar a tothom, o al màxim nombre de persones possible, la memòria històrica, que no sempre fossin les mateixes persones les que anessin a les jornades. Cal lluitar contra la desinformació. Que la gent tingui ocasió de conèixer, de reflexionar.

Què esperes que el poble recordi d’aquell temps?

M’agradaria que tothom sabés que es va patir molt. Que hi va haver morts, ferits, presos, exiliats, pel sol fet d’haver nascut a la terra dels vençuts. Tothom hauria de saber que això va passar. Saber que ni els cops d’estat, ni les guerres, ni l’autoritarisme resolen els problemes complexos de la pobresa, l’atur, la falta d’habitatge, les diferències socials… És a dir, estic advocant contra un populisme molt estès i poderós, que proposa resoldre, amb missatges fàcils, problemes molt complexos.

Què creus que manca o recomanaries fer a Torroella per no oblidar i aprendre’n de la guerra civil i la dictadura?

Torroella està fent un gran servei amb les Jornades de Memòria Històrica. Si a cada poble es fes el que es fa a Torroella, potser no hi hauria tant d’oblit. Què falta? Com ja he dit, aconseguir que, a la nostra vila, tothom tingui informació sobre la celebració de les jornades, que no hi vagin sempre les mateixes persones. I vincular-hi les escoles i l’Institut. Cal una acció didàctica a tots nivells.
Aplaudeixo que es fes un racó commemoratiu a les víctimes de la guerra i la dictadura al passeig Vicenç Bou. Potser m’hauria agradat que fos més visible.
Per últim, de tot el que s’ha dit i fet a les jornades potser se’n podria fer un recull escrit per assegurar-ne la divulgació. Per la meva part, és possible que, coincidint amb el 90 aniversari de la Guerra Civil, es faci una edició del llibre que vaig escriure fa dos anys, que està descatalogat i exhaurit. Llibres, jornades o aquesta entrevista que estem fent són importants.