[bs-quote quote=”Vaig intuir que després de la pandèmia, viuríem un estiu molt diferent” style=”style-17″ align=”center”][/bs-quote]
El juny del 2020, després d’haver estat tres mesos confinats, l’arribada de l’estiu va suposar l’arribada d’un període de flexibilització en les restriccions i relaxament comú. Tot i això, l’experiència del punt àlgid de la pandèmia era molt recent i molts afrontaven aquesta nova etapa amb recel. L’ombra de la pandèmia i la gestió per part del govern creaven una situació de desconcert que Àngel Quintana ha intentat plasmar en les pàgines del seu últim llibre. Amb un to més literari, de la mà de Montaigne i amb cançons de tots els temps, Quintana s’ha qüestionat les incoherències de l’Estiu del Desconcert.
Comentes que tot va començar amb unes publicacions al Facebook. Ja tenies la intenció d’acabar-ho publicant?
Al Facebook sempre he intentat explicar coses. El dia 12 de març, a l’inici del confinament, vaig pensar que com que estaríem tancats a casa podia posar músiques i reflexionar una mica sobre el que passava. I ho vaig fer fins que vaig arribar a 100, que va coincidir amb el començament de l’estiu. Llavors ja em sentia atrapat en tot això i vaig decidir fer-ho més elaborat. Aleshores, en aquell moment, estava llegint Montaigne que m’ha acompanyat tot el confinament i a més, és un llibre que parla de tot. Encara que sigui del s. XVI, parla de les pors, de la tristor, de l’educació, de la malaltia, etc. Molts temes de la seva època que es poden traslladar al present. I a partir de Montaigne vaig anar fent aquest joc amb les reflexions i les cançons. Però jo ho feia per mi, sense pensar que d’aquí en sortiria un llibre.
I com va fer el salt a l’edició impresa?
El 15 d’agost va venir a casa l’editor de l’Avenç i xerrant, xerrant, vaig llegir-li un parell de coses. I em va dir: per què no m’ho envies? Jo en aquell moment no en tenia ni idea de si volia recuperar-ho tot o fer el llibre només d’això de l’estiu. Però vaig veure que això últim tenia una coherència perquè havia fet el joc amb Montaigne que vaig acabar el 21 de setembre. Després vaig començar amb la Tardor de la Paciència, en què agafava com a pretext només cançons de Bob Dylan. I ara estic amb l’Hivern del Desànim i agafo una mica de tot.
Els títols d’on surten?
Els vaig posar de seguida. Vaig intuir que després de la pandèmia, viuríem un estiu diferent, molt desconcertant perquè tot es va obrir i es va relaxar. I a partir d’aquí hi va haver dues formes d’acceptar la realitat: la gent que tenia ganes de sortir i s’apuntava a tot i la gent que continuava amb por de sortir. Era un moment en què hi havia molts recels i els problemes no eren només de salut física, molts eren mentals, de com acceptar tots aquests canvis en les restriccions que sovint no eren coherents. Vivíem sota una normativa que alguns havien interioritzat molt i que d’altres relativitzaven, i això ens creava una mica de desconcert sobre el que estava passant. I a més, també passaven coses estranyes que no entendré mai: hi havia rebrots a les zones d’interior en què hi havia menys turistes i en canvi a la costa on les carreteres estaven plenes no n’hi havia. El títol de la Tardor de la Paciència també el tenia molt clar. Sabia que hauríem de tenir paciència perquè les notícies encara serien més contradictòries i ens sentiríem més cansats.
[bs-quote quote=”Vivíem sota una normativa que alguns havien interioritzat molt i d’altres relativitzaven” style=”style-17″ align=”center”][/bs-quote]
El llibre és una crítica a la gestió de la pandèmia?
El vaig escriure amb aquest to de distanciar-me una mica del que estava passant per veure que davant d’aquestes normes i informacions que ens portaven cap a una cosa més catastròfica, potser havíem de pensar críticament. En cap moment soc complaent amb el govern d’aquí o el de Madrid, però tampoc he volgut ser un negacionista. Hi ha un capítol dedicat a la manifestació dels negacionistes a Madrid, i dic que no hi estic a favor. Però sí que el dia que ens van fer portar la mascareta vaig dubtar: això servirà per a alguna cosa? Probablement ha servit i serveix si estàs en un entorn amb altra gent, però si vaig caminant sol pel carrer a Ullà, possiblement no té cap sentit que la porti. A partir de Montaigne he intentat anar reflexionant críticament sobre tot això.
Les cites de Montaigne mostren que hi ha temes que sempre perduren.
Montaigne és un clàssic, llegir-lo t’ajuda a entendre moltes coses. Hi ha moltes cites que tot i ser del s. XVI són de molta actualitat, perquè hi ha uns temes que es van repetint. A l’època de Montaigne passava el mateix que ara: hi havia pandèmies i el debat ideològic era molt bèstia, era l’època de la guerra de religions. Perquè una cosa és l’actualitat i una altra la condició humana, i constantment caiem als mateixos abismes malgrat que hagin passat cinc segles. Una de les coses que m’agrada de Montaigne és el dubte. Al llibre jo no parteixo de certeses, no tinc una superioritat moral per sobre els altres. En un capítol parlo de la superioritat moral: hi havia gent que deia jo no surto i ho faig pels altres. Però quina superioritat moral tens tu respecte als que surten? I quina superioritat moral tinc jo, que surto, sobre els que no surten? Això em generava constantment dubtes.
Esperes que el llibre susciti aquests dubtes també al lector?
Sí, busco una certa complicitat amb el lector, de dir: comencem a preguntar-nos coses. Potser m’ha sortit així perquè estic molt fart dels discursos televisius: són molt propagandístics i molt alarmistes. Hi ha dies que el telenotícies és un anunci de la conselleria de sanitat. Et diuen: fes bondat i no facis això perquè pot passar allò. Pronostiquen coses sobre un futur quan en realitat no saben què passarà. I això ens atordeix. I la culpa sempre és nostra, encara que ho fem tot bé, i mai és de la gestió política. No hi ha un sentiment de reflexió política, ni es fan autocrítica. I em frustra veure com gent que considero d’esquerres i no està al govern no té un discurs crític sobre la gestió que s’està fent. Sembla que aquestes normes siguin sagrades i que ara que estem en campanya electoral, evitin ser dissidents per no perdre vots. Però una de les obligacions de la política és procurar per les llibertats individuals i aquí s’han creuat línies vermelles i això és molt greu.
[bs-quote quote=”Una de les obligacions de la política és procurar per les llibertats individuals i aquí s’han creuat línies vermelles” style=”style-17″ align=”center”][/bs-quote]
Estan vulnerant les nostres llibertats?
Mai havíem viscut en un entorn en el qual no teníem llibertat de moviment. Al principi quan volia sortir aquí a Ullà, mirava a la cantonada a veure si hi havia els mossos. Ens han dit: com a individu no et pots moure, no pots veure els altres, no pots abraçar, etc. Els vells estan tancats a les residències sense poder sortir. Què és això? Això ens planteja uns problemes ètics. El virus és greu, però hi ha d’haver un nivell ètic, i el fet de no assimilar prou aquestes condicions ètiques per part del govern i els partits polítics em trasbalsa i em preocupa. Jo crec que és un moment prou greu per pensar en el respecte cap a la llibertat individual. I ara no tenim aquestes llibertats perquè ens han tractat com a nens, i nosaltres som adults responsables. Han creat una paranoia a la societat terrible, comença amb no abracis i no et moguis, però després ja és: a casa teva no sigueu massa a la taula. I això ens passarà factura perquè en aquest país ha costat molt conquerir certes llibertats i ara estem assimilant coses que faran que les perdem.
La pandèmia ens canviarà com a societat?
Jo crec que sí. Anem cap a una cultura del treball basada en el distanciament: el teletreball. A la universitat en fem i a mi em cansa molt i m’empipa. Quan van tornar a confinar les universitats a l’octubre ho van fer perquè no tenen el mateix cost social que les escoles, però les facultats són tan segures com les escoles. El que passa és que no se la volen jugar, el mateix Argimon ha reconegut que no s’han ocupat prou de les universitats. Estan creant una generació a qui tot això passarà factura perquè d’una carrera de quatre anys se’n perdran un i mig anant bé. També hem assimilat que la nit ja no existeix. Tenim tan assumit que a les deu de la nit hem de ser a casa que quan ens deixin sortir, els bars ja no aguantaran fins a les dues de la matinada oberts. S’ha estigmatitzat qualsevol forma d’oci i en canvi s’han potenciat totes les formes de treball buscant alternatives perquè poguéssim treballar. I per als joves els espais d’oci són fonamentals, són experiències que també formen part de l’aprenentatge. Hem cuidat els vells, però hem abandonat els joves. I una societat que no cuida els joves no està plantejant el relleu generacional que cal. I per acabar, amb tot el tema de la vacuna s’estan creant uns monstres econòmics brutals, ara el poder és de les farmacèutiques. El sector turístic, del qual vivíem, ha rebut la gran patacada i s’han accentuat les desigualtats econòmiques. Superarem la malaltia i tornarem a una certa normalitat, però la gestió ens farà mal.
[bs-quote quote=”Hem abandonat els joves, i una societat que no cuida els joves no està plantejant el relleu generacional que cal” style=”style-17″ align=”center”][/bs-quote]
Però en traurem alguna cosa bona?
Haver-nos trobat amb nosaltres mateixos: la introspecció, parar, estimar més les coses properes, veure que amb les petites coses podem viure sentint-nos a gust. El problema és quan aquesta introspecció et porta a la paranoia. A mi també em sorprèn molt que va arribar un moment en què tothom s’ho creia tot, i au, sortíem tots al balcó a aplaudir els metges perquè estaven fent la seva feina i la feien molt bé. Però ens oblidàvem que aquest sector havia estat perjudicat per unes retallades molt bèsties. I que a l’educació ha passat igual. Probablement una cosa positiva que haurem après és que hi ha coses essencials que no s’han de retallar com la sanitat i l’educació. I que les polítiques d’austeritat és el pitjor que pots fer en una crisi. També haurem d’aprendre a improvisar. Abans ho teníem tot organitzat i la presència de l’imprevist ens alterava, i ara d’imprevistos n’hi haurà molts. Jo encara tinc el biaix optimista, tot i que a la televisió l’estan estigmatitzant: sembla que els optimistes ens pensem que el mal els passarà als altres i mai a nosaltres. Però és que no hem de ser pessimistes, un excés de realisme ens fa mal. Hem de pensar en utopies també.
