Sempre m’han captivat els relats que tenen com a protagonista el meu besavi, Feliu Bret Falgarona. Potser és un lligam familiar que m’hi atrau, malgrat que no vaig arribar a conèixer-lo. M’havien explicat que era un home senzill, autoritari i emprenedor; un pagès com tants d’altres de la seva època, que va exercir durant molts anys com a masover en diversos masos -curiosament la majoria amb torre-, fins que, finalment, va accedir a la propietat comprant la Torre Bagura, un altre mas amb torre. Al llarg de la seva vida va haver de fer front a diverses situacions compromeses, que van posar a prova el seu caràcter i determinació.
Va néixer l’any 1873 a Avinyonet de Puigventós, on els seus pares, Miquel Bret Moner i Maria Falgarona Olivas, exercien de masovers al Mas la Torre, també conegut com la Torre d’Avinyonet (Figura 1). Essent el més gran de varis germans va seguir la tradició familiar i es va dedicar a l’ofici de pagès. Al llarg de la seva vida, va treballar com a masover en diversos masos de prestigi, com el mas Bell-lloc de Cantallops i, més endavant, Can Fages de Marenyà, situat dins el municipi de la Tallada d’Empordà. Amb el temps va arribar a adquirir la Torre Bagura, mantenint-se sempre vinculat a l’activitat agrària i al medi rural, fidel a les seves arrels pageses.
El mas Bell-lloc de Cantallops és una gran finca amb una masia que destaca per les seves finestres neogòtiques i els merlets, elements que li confereixen un caràcter singular. Un dels trets més remarcables de l’edifici es la imponent torre circular adossada a un dels seus costats. El mas va ser reformat a cavall dels segles XIX i XX, incorporant elements d’influència modernista, un estil molt habitual entre la burgesia catalana de l’època (Figures 2 i 3). Està situat a la dreta de la riera de Torrelles, envoltat de conreus i bosc. Antigament, prop de la casa hi havia hagut un monestir de canongesses augustinianes: Sant Bartomeu de Bell-lloc. Quan hi feia de masover, la propietària era Maria Teresa de Pallejà i de Bassa, vídua de Lluís de Gomis i casada en segones núpcies amb Josep Parellada Faura, advocat de Barcelona. En aquest hi va néixer, l’any 1910, la meva àvia Maria Bret Pujades. El 1913, un conflicte va marcar un punt d’inflexió: un gos va espantar una euga, que va avortar, i el procurador en va responsabilitzar al masover. Davant la situació decideix deixar el mas. Va trobar ràpidament una nova destinació: Can Fages de Marenyà, propietat de la família Fages de Figueres. Quan ja tenia el tracte fet, la propietària del mas Bell-lloc li va demanar que es quedés; però ell es va mantenir ferm en la seva decisió, responent amb contundència “De cara només en tenia una i de paraula també”. I així, va marxar.
Estava casat amb Teresa Pujadas Dalmau, originària de Vilarnadal (Masarac), amb la que va tenir quatre filles: Maria, Consol, Caterina i Joaquima (Figura 4). L’any 1920 va quedar vidu, quan la seva esposa va morir d’apendicitis a l’edat de 37 anys. Aquest va suposar un cop molt dur per a la família. La filla gran, Maria, tot just amb deu anys, es va veure obligada a assumir les feines de la casa i a tenir cura de les seves germanes més petites. Va ésser un canvi brusc i prematur en la seva infantesa, que marcaria profundament el seu caràcter i la seva vida.
Can Fages era una gran explotació agrícola i ramadera. La casa estava situada prop de l’església de Sant Esteve de Marenyà, coneguda per les seves valuoses pintures murals romàniques. La finca comptava amb una gran extensió de terreny on es conreaven cereals, farratges, oliveres i vinya, a més d’una àmplia zona de bosc. Pel que fa a la ramaderia, disposava d’una dotzena de vaques, un centenar d’ovelles i també porcs. Per mantenir aquesta activitat, hi treballaven habitualment dos mossos -treballadors agrícoles- i un noi jove que feia de bover, encarregant-se especialment del bestiar boví. Durant el temps que van viure a la casa, la meva àvia, Maria Bret Pujadas, es va casar amb Joan Serra Solés. Al cap de poc temps, l’any 1933, hi va néixer el meu pare Feliu Serra Bret.
L’any 1932, la finca de Can Fages es va posar a la venda. En Feliu Bret, que havia estat molt vinculat a la casa i al seu entorn, va mostrar un gran interès per adquirir-la. Va arribar fins i tot a un acord amb els propietaris, però finalment aquests la van vendre a uns tercers que n’oferien un preu lleugerament més alt. Davant aquest gir inesperat, va dir a la seva família amb determinació “No passarà gaire temps que siguem propietaris d’un mas”.
Llavors va ser quan es va interessar pels masos que Joaquim de Robert i de Carles, comte de Torroella de Montgrí, posava a la venda en aquell municipi. Va poder triar entre diversos: el Mas Boixò, que disposava de terres fèrtils, i la Torre Bagura, amb proporció més gran de terrenys d’aspre. Inicialment es decantava pel primer; però un dia, mentre observava des de la finestra de la sala de la Torre Bagura les inundacions provocades pel desbordament del riu Ter, es va decidir per aquest darrer. La casa i les terres del Mas Boixò van quedar negades per l’aigua, mentre que la casa i bona part de les terres de la Torre Bagura van restar fora de perill. Va dir a la seva filla: “És cert que les terres del Mas Boixò són més bones; però on hem de passar més estona és a la casa. Tant per tant, que la casa sigui segura”. La torre, fins aleshores, no tenia cap valor.
El 15 d’abril de 1933 va comprar la Torre Bagura (Figura 5) per 50.000 pessetes; en va pagar 17.000 al comptat i la resta amb una lletra. Per fer front al pagament, va haver de vendre el ramat i demanar diners prestats. No va poder anar a residir-hi fins al dia de Sant Genís de 1939, un cop acabada la Guerra Civil, quan els masovers, Lluís Mont i Pepita Mercader Marca, van poder anar a viure al Mas Cassà.
Poc després d’haver-se traslladat a la Torre Bagura, el 4 de juliol de 1941, a l’edat de seixanta-vuit anys, va morir a causa de les ferides que es va fer en clavar-se l’estepa de l’arada mentre treballava l’antiga vinya del mas. Després de seixanta-set anys fent de masover, només va viure poc més d’un any al mas que havia comprat amb tant esforç (Figura 6). El mas va passar a mans de la seva filla gran, Maria Bret Pujadas, la meva àvia.
