mestre de poetes joves
“Mestre és aquell que ens allibera.”
Carles Riba
El “mestre” Francesc Garriga, tal com se’l coneixia en els cercles poètics més actius, va ser un dels poetes més respectats per les noves generacions d’escriptors del país, que li reconeixien amb agraïment un mestratge indiscutible. Llicenciat en filologia germànica, va exercir durant molts anys la docència. Nascut a Sabadell l’any 1932, va morir a Sant Cugat del Vallès el 4 de febrer de 2015 als 82 anys d’edat.
La crítica literària el defineix com a irònic, descregut, savi, observador rondinaire i inconformista. L’estil de Francesc Garriga és un dels trets que marquen la identitat de la seva poesia: depura fins al límit uns poemes que queden buits d’artifici, són directes, escrits sense concessions. Esteve Plantada, cap de Cultura del diari Nació Digital, remarca el llenguatge personal inconfusible i propi de Garriga i el defineix com a despullat de tot allò que sobra, essent aquest el gran talent literari dels seus versos, que estan fets amb la severitat de l’inquisidor i, al mateix temps, amb la tendresa i bonhomia del murri a qui li és permès de dir les veritats que altres callaven. Un llenguatge despullat sempre de retòrica, quasi “un esquelet”, segons Marc Romera, un altre autor estudiós de la seva obra.
Romera comenta que la força vertadera d’un mestre consisteix a utilitzar-lo per assolir una veu pròpia, tal com Garriga sempre ensenyà. El seu pòsit inicial de lectures prové fonamentalment de la literatura hispànica, dels clàssics grecs i llatins i de les lletres germàniques.
El poeta defensava sempre el seu llenguatge auster i directe i deia textualment: “Amb els versos vaig a matar, tinc un llenguatge sense filigranes. I el meu amor sempre és un amor que esgarrapa.”
Garriga va arribar a ser un mestre molt estimat entre els nous i joves poetes. Els recordava els seus inicis difícils. El poeta va patir també un oblit injustificable, i una obaga mediàtica injusta on Garriga va ser paradoxalment bandejat per l’stablishment literari imperant.
El temps, però, va posar les coses al seu lloc i, darrerament, la seva “poesia en minúscules” -perquè estava despullada de tot allò que és accessori- va acabar imposant-se i tenint el reconeixement que mereixia. Recentment havia estat premiat amb el premi Carles Riba per Tornar és lluny (2013).
La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions i es una recopilació antològica dels seus poemes. Ens dóna una visió aproximada, però raonable i global de la seva obra.
És ben cert que els nostres poetes “sèniors” se’ns moren. Aquest any 2016 era Carles Hac Mor qui ens deixava. Abans havien estat el mateix Francesc Garriga, i també Gerard Vergés. Una mica més enllà, Montserrat Abelló. La lectura de les seves obres és una bona recomanació, consell i recepta, perquè moltes de les seves poesies –tal com ho diu Narcís Comadira- s’enganxen a l`ànima amb vocació d’eternitat.
Referències bibliogràfiques
- Plantada, Esteve. “Un any sense Francesc Garriga”. A: Nació Digital, 2016 <http://www.naciodigital.cat/noticia/102671/any/sense/francesc/garriga>
- Obiols, Víctor. “Llanceu la brúixola, poetes: l’últim Francesc Garriga”. A: Ara, 14 de març de 2015, pàgina 47.
- Garriga, Francesc. Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014, AdiA Edicions, Col·lecció Ossos de Sol, Mallorca, 2014.
- Garriga, Francesc. Swing, Labreu edicions, Bellaterra, 2015.
- Plantada, Esteve. “Se’ns mor el patrimoni”. A: Nació Digital, 2016
<http://www.naciodigital.cat/opinio/12450/se/mor/patrimoni>
per estimar
no cal saber els camins
per arribar-hi
ni cal saber-ne el tempo.
s’estima i prou,
de cop,
al buit d’una espiral on tots els mites
confonen les paraules.
perquè farcir de lletres
el que és inexplicable?
paral·lel a la mort
l’amor et feia seu.
més crit que no silenci.
més hoste que senyor.
te’l donen i te’l prenen,
calladament, l’amor.
no hi ha fronteres, és camí de lladres.
Francesc Garriga (Swing, 2015)
