Cal recordar-se dels vius.
Erasme de Rotterdam (1466/1467 – 1536) (adagi152)
Li he dit que els llibres no es podien llençar, que llençant els llibres es llençava la vida i la intel·ligència i la història d’allò que som.
Francesc Parcersisas (1944)
La ignorància i la cobdícia enfonsen la barca, com dos remers que no saben conjuntar l’esforç.
Francesc Parcersisas
El contundent relativisme de la nostra societat ens empeny a un hedonisme excloent: “Ande yo caliente y ríase la gente” -que jo m’ho passi el millor possible i els altres ja s’ho faran-. És a dir, a l’exclusió de qualsevol precepte moral.
Francesc Parcersisas
Francesc Parcerisas és un excel·lent poeta. Per mi, el més interessant de l’actual panorama català.
Jordi Llavina (1968)
Francesc Parcerisas (Begues, 1944) és poeta, traductor, assagista i crític literari. Ha estat professor de traducció a la UAB i director i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. És un membre destacat de la “generació literària dels 70”.
Ha publicat molts llibres de poemes i ha rebut nombroses distincions, com el Premi Carles Riba de poesia el 1966. L’any 2015 va rebre el Premi Nacional de Cultura pel conjunt de la seva trajectòria i el 2018, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entre d’altres reconeixements.
Poeta amb un indestructible compromís cívic, en rebre aquest darrer guardó el maig del 2018, va dir: ‘Em sento més que mai al costat dels rapers, dels artistes plàstics, dels CDR, dels joves d’Altsasu, de la noia de Pamplona, dels polítics empresonats o exiliats i de la gent que l’1-O va sortir en defensa dels nostres drets’.
Els especialistes consideren Parcerisas una figura cabdal de la poesia catalana moderna. De la seva obra poètica cal destacar L’edat d’or (1984). El poeta i crític literari Jordi Llavina (1968) diu textualment: “A mi ‘L’edat d’or’ em sembla un dels llibres més importants dels últims 40 anys de la poesia catalana”.
Cal destacar les seves traduccions d’ El Senyor dels Anells i altres obres de J.R.R. Tolkien. Ha traduït també poesia al català, sobretot anglesa.
El poeta, en complir vuitanta anys, ho va celebrar amb l’edició de la seva obra poètica reunida en un únic volum que titulà “Triomf del Present (obra poètica 1965-2000)”, publicat per Quaderns Crema, on també hi afegí obra inèdita, recollint la seva poesia escrita al llarg de trenta-cinc anys. Comprèn des del primer llibre que va publicar, Vint poemes civils, el 1965, fins a Natura morta amb nens, el darrer, de l’any 2000.
En aquest recull poètic, el lector trobarà la seva trajectòria lírica amb poemes provinents de títols que avui són introbables i de volums fonamentals per a comprendre la seva biografia literària.
La poesia de Parcerisas és clara, diàfana, precisa, amb afinitats evidents amb la tradició anglosaxona. Es va iniciar vinculada inicialment al realisme que predominava en bona part de l’escena poètica de la dècada de 1960, per exemple Vint poemes civils i Homes que es banyen. Posteriorment, després d’apropar-se a l’experimentalisme dels anys setanta a Latituds dels cavalls, va començar a escriure una poesia més intimista, amb sobris ressons dels clàssics i revelava profundes inquietuds morals.
El crític Sam Abrams remarca la musicalitat dels seus poemes, la seva “poesia musical”, malgrat el seu volgut “vers-librisme” (utilització exclusiva del vers lliure). “Amb el vers lliure em sento més còmode i més autènticament lligat al que vull dir” reflexiona el poeta.
Poemes que són per llegir en veu alta, amb metàfores a vegades fondes a vegades esclatants, però sempre amb calidesa i temperatura humana. Ja siguin poemes amables o durs de temàtica, s’ha definit la seva poesia com ”una poesia de l’experiència de la quotidianitat”.
Hem d’agrair a Francesc Parcerisas -aquest poeta eminent de la literatura catalana actual, aquest gran i admirable mestre i referent- el regal que ens fa amb aquesta darrera monografia que ens permet tenir, junta i a l’abast, la seva activitat lírica. Una obra que continua deixant estupefactes els qui la llegeixen.
Referències bibliogràfiques
- SERRA, Montserrat. “Francesc Parcersisas: em pregunto de què viu la nostra literatura”. VilaWeb 25.11.2024.
- PARCERISAS, Francesc. Triomf del present (Obra poètica 1965-2000). Quaderns Crema, Barcelona 2024.
- LLAVINA, Jordi. “Francesc Parcerisas. Retrats” número 33. Associació d’Escriptors en Llengua. Catalana. Barcelona 2019.
- PARCERISAS, Francesc. Un estiu. Quaderns Crema, Barcelona, 2018.
- PARCERISAS, Francesc. La tardor em sobta. Quaderns Crema, Barcelona, 2022.
- LLAVINA, Jordi. “Francesc Parcerisas, poeta que acaba de publicar ‘Triomf del present (Obra poètica 1965-2000)’ El Punt Avui 25 de març de 2025. https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2518696-la-reescriptura-d-un-poema-en-desvirtua-l-emocio-original.html
- Sam Abrams entrevista a Francesc Parcerisas. https://www.3cat.cat/3cat/sam-abrams-entrevista-a-francesc-parcerisas/audio/725755/
- PARCERISAS, Francesc. A: “Poeteca”. Fundació Mallorca Literària. https://poeteca.cat/ca/autor/84
- PARCERISAS, Francesc, A; “Poetàrium”. Institut Ramon Llull. https://poetarium.llull.cat/poetarium/detall.cfm/ID/26838/CAT/francesc-parcerisas.html
- El poeta Francesc Parcerisas guanya el Premi Jaume Fuster. VilaWeb, 27.04.2018, https://www.vilaweb.cat/noticies/el-poeta-francesc-parcerisas-guanya-el-xviii-premi-jaume-fuster-3/
Vull la pluja
als geranis dels teus ulls…
Francesc Parcerisas (1944)
SILENCI
El meu fill ha preguntat
si encara em preocupa el sistema autoritari.
Havíem baixat a pescar a les roques
i jo callava. Fred bufava el vent.
Ha començat a estudiar i encara
respecta els meus silencis.
Sé que em caldrà parlar-li aviat
amb la desesperança d’un amic.
Explicar per què he callat,
per què no he trencat
els cristalls glaçats de la por,
per què he abandonat amics
que menjaven a la nostra casa
mentre brindàvem amb la sang
de tots els monstres del món.
Em caldrà explicar per què,
encara, de vegades, em reservo
les darreres paraules.
El meu fill ha preguntat
i jo callava, fosc xisclava el vent.
Potser demà mateix em miraré als ulls
i jo baixaré a les roques a pescar tot sol.
Francesc Parcerisas (1944)
PAISATGE
Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l’orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
que s’esllavissen entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l’ombra,
el pescador assegut amb mig meló d’or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d’aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d’una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s’empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.
Francesc Parcerisas (1944)
EPÍSTOLA PER A UNES NOCES
Aquesta carta, que haurà d’ésser llegida,
no és de debò per ara, que és per més tard,
per al dia incert quan despertem a l’alba
perquè el son i el somni que descansa el cos
no pot seguir descansant-nos de la vida.
Vull que llavors recordem, dolç per l’enyor,
l’encontre -juguesca oculta del destí-,
els dubtes, la perplexitat, la sorpresa,
el voler i l’atzar que ens han dut aquí.
Vull que llavors recordem, amb un somrís,
les petiteses on la felicitat
s’atarda com un gat dròpol a la falda:
la tendresa en els menjars i els alcohols,
els llibres, amics, espectacles que no
sempre és fàcil d’estimar i de compartir.
Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en uns temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oreig
càlid del repte amable de viure junts.
Francesc Parcerisas
L’EMPERADOR ADRIÀ
MEDITA SOBRE L’EDAT D’OR
(“D’APRÈS M. YOURCENAR”)
Som teixidors que sargim robes d’un vell ordre.
No hi ha res més i, en el costum, imitem
les arts i els llibres dels antics mestres.
Però ho sabem: avui no hi ha ningú
comparable a Praxíteles, Aristòtil o Arquímedes.
A l’àgora s’apleguen, bruts i espellifats,
els soldats que paguem perquè fingeixin lluitar
contra un enemic desconegut, que els és idèntic.
Allò que ens ensenyaren s’acaba i la memòria ens pesa.
Consolem-nos: aquests que han de destrossar-nos
atiats per falsos profetes, en referir-se a nosaltres
parlaran d’una edat d’or pretèrita.
Francesc Parcerisas
AFAITAT
Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
–hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.
Francesc Parcerisas
TAXIDERMISTA
Vés fins al fons del tapís de palmeres,
fins a aquest aparador obagós de somnis
on el temps ha despullat els seus costums
en un carnestoltes de bèsties dissecades.
Quants de records t’assalten en veure
la canalla amb el nas aixafat al vidre!
Tira una moneda, ulls clucs, i veuràs
com les bèsties abandonen el badall d’avorriment
i comenten amb xiscles vermells, brutals,
entre ullals corcats i pells arnades,
que malament envellim els homes
bellugant com belluguem, frisosos de neguit,
calbs, quequejants, comatosos,
dins la nostra mesquina gàbia de vidre.
Francesc Parcerisas
INSOMNI
(DE LUIS ALBERTO DE CUENCA)
La vida sempre dura massa poc.
No dona temps a res. No hi ha manera
de reunir dies suficients
per aprendre alguna cosa. T’aixeques,
abraces la teva noia, esmorzes,
treballes, menges, dorms, vas al cinema,
i ni tan sols et queda un moment lliure
per llegir Sèneca i poder creure
que tot pot arreglar-se en aquest món.
La vida és un instant. I no m’explico
com és que aquesta nit mai no s’acaba.
De Poesia 1970–1989
Francesc Parcerisas
