Si ens fixem en la commemoració del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, que aquest any se celebra arreu de Catalunya, veurem que es repeteix amb molta freqüència —fins i tot es pot dir que amb insistència— el qualificatiu “geni” per referir-se a l’arquitecte de Reus. Per preparar la conferència que ha donat origen a aquest article, fa uns dies vaig fer una simple cerca a Google de les paraules “Gaudí geni” i em van aparèixer dotzenes de referències: des de la pàgina oficial de l’Any Gaudí 2026 (“el centenari d’un geni arquitectònic universal”), fins a pàgines de la Sagrada Família (“El somni d’un geni”, “Gaudí és un geni i un sant”), de la Casa Batlló (“El despertar d’un geni”) i moltes altres relacionades amb actes i activitats dedicades a l’arquitecte. Fins i tot nombrosos llibres i articles el defineixen com el “geni del modernisme”, “geni universal de l’arquitectura”, “geni visionari” i expressions semblants.
Com és que s’insisteix tant en considerar-lo un geni? A què respon aquesta necessitat? Realment va ser un arquitecte tan excepcional que cal situar-lo en una posició tan superior a la resta? En aquest article proposo revisar el concepte de genialitat aplicat a Gaudí, amb la voluntat de respondre aquestes preguntes i d’entendre millor el paper i la influència real de la seva obra en la història de l’arquitectura a Catalunya i en el conjunt de l’arquitectura moderna.
Revisant l’extensa bibliografia sobre Gaudí, podem veure que el primer llibre monogràfic dedicat a l’arquitecte es va publicar només poques setmanes després de la seva mort, l’any 1926. Portava per títol Antoni Gaudí: la seva vida, les seves obres, la seva mort (Poliglota, 1926) i era una miscel·lània de textos de diferents autors on ja apareixen de manera insistent les paraules geni i genialitat (“el geni arquitectònic de Gaudí”, “el geni i el sant”). Altres capítols el defineixen com “l’arquitecte de Déu” o “el Dant de l’Arquitectura”, i es parla no només del Mestre i del Tità, sinó també dels “devots de l’arquitecte”, de la seva “heroica virtut”, de la seva “exemplaritat com a cristià i com a patriota”, i de la seva “pobresa voluntària”. Per tant, des del mateix moment de la seva mort es va iniciar un procés d’exaltació de la seva figura, afavorit sens dubte per la seva fama de persona devota i pietosa, vista alhora com un bohemi i un místic aparentment desconnectat de la societat, dotat d’una creativitat enorme, d’una originalitat excepcional i d’una extraordinària capacitat de treball, obsessionat a culminar la seva gran obra. A tot això s’hi van afegir les circumstàncies tràgiques de la seva mort.
En Gaudí hi confluïen tots els ingredients per convertir-lo en un personatge extraordinari, fora del comú, tractat amb devoció i amb una manca gairebé absoluta de visió crítica. Som, doncs, davant d’un clar procés de mitificació, ja que el geni no deixa de ser un mite: un ésser considerat superior a la resta, del que no se’n qüestiona la superioritat encara que no estigui plenament demostrada o documentada. El món occidental, abans i ara, ha necessitat mites, fins al punt que aquest procés recorda el dels màrtirs i els sants de la religió catòlica o, en l’actualitat, el que es repeteix amb personatges com Ferran Adrià, Messi, Steve Jobs o Elon Musk, qualificats de genis de la mateixa manera que Leonardo da Vinci, Shakespeare, Einstein o Picasso.
El concepte de geni i els criteris segons els quals una persona és considerada com a tal, tant en l’actualitat com en la modernitat, tenen el seu origen principal en la filosofia de la Il·lustració. Les formulacions de filòsofs com Hume i, sobretot, Kant, i posteriorment les de Schopenhauer i Bertrand Russell, han estat decisives en la configuració d’aquesta noció, sense que, malgrat això, s’hagi arribat a establir una definició científicament precisa del terme. En un sentit general, la genialitat s’ha entès com una qualitat excepcional que no es redueix ni al talent ni a la intel·ligència, sinó que implica una capacitat creadora original capaç de transcendir el marc dels coneixements vigents, d’inaugurar nous criteris de valor i d’establir models o mètodes que orienten el desenvolupament futur d’una disciplina o d’una pràctica artística.
D’aquesta manera, el geni s’associa fonamentalment a una combinació de potència intel·lectual i productivitat creativa, i es caracteritza per la facultat d’aplicar el pensament imaginatiu de manera extraordinàriament fecunda a contextos diversos. En la filosofia de Kant, el geni és definit com la disposició natural mitjançant la qual la natura dóna la regla a l’art: és a dir, la capacitat de produir idees i formes que no poden ser apreses mitjançant l’ensenyament ni derivades de regles prèvies, fet que converteix l’originalitat en el tret essencial de la genialitat. Les obres del geni kantià són, a més, exemplars, en la mesura que esdevenen models imitables i fonamenten nous judicis estètics.
Per a Schopenhauer, en canvi, el geni es caracteritza per la primacia de l’intel·lecte sobre la voluntat, cosa que li permet una contemplació desinteressada de la realitat i l’accés privilegiat a les idees. Aquesta superioritat intel·lectual explica també la seva singularitat existencial i la seva dificultat d’adaptació a les convencions i als interessos pràctics que regeixen la vida ordinària. Finalment, l’atribució de la genialitat a una font transcendent o divina, present ja en la tradició clàssica, ha contribuït a la persistència d’una lectura quasi sacralitzada del geni, la qual permet entendre que figures com Antoni Gaudí puguin ser interpretades simultàniament com a genis creadors i com a subjectes dotats d’una dimensió espiritual excepcional.
Cal veure, però, per què aquest fenomen no només es va produir immediatament després de la seva mort, sinó per què ha perdurat fins avui, cent anys després. En primer lloc, convé situar-nos en les circumstàncies històriques del moment en què es va produir la mort de Gaudí. El juny de 1926, les forces polítiques i socials de Catalunya patien des del setembre de 1923 la repressió de la dictadura del general Primo de Rivera, especialment dura contra les institucions d’autogovern, com la Mancomunitat, però també mitjançant l’empresonament arbitrari de centenars de persones amb càrrecs polítics i la persecució de la cultura popular i de l’associacionisme. Un dels conflictes més greus als quals es va haver d’enfrontar Primo de Rivera va ser amb el clergat català, ja que els arquebisbes de Tarragona i Barcelona es van negar a ordenar als bisbes i sacerdots que deixessin de predicar en català. En aquest context, la figura de Gaudí resultava enormement útil tant per a l’Església com per al catalanisme conservador, ja que era conegut pel seu nacionalisme i per la seva profunda devoció catòlica, i personificava com ningú l’arquetip del geni solitari dedicat exclusivament, des de feia anys, a la construcció d’un enorme i original temple expiatori dels pecats dels catalans.
A partir d’aquell moment, els diferents biògrafs de Gaudí van insistir en un relat que no feia sinó engrandir una narració mítica fonamentada en els ingredients essencials que, durant la modernitat, han definit la figura de l’artista: el talent innat des de la infància, el rebuig de l’ensenyament acadèmic, l’enfrontament amb mestres i clients, la solitud i la incomprensió, el difícil encaix en les convencions socials, la llibertat creativa, l’artista visionari i la mort tràgica. Aquests elements es van anar encaixant en una biografia gairebé llegendària, sovint basada en mitges veritats, tradició oral, especulacions i fets no documentats. Tanmateix, durant la República i la Guerra Civil, i posteriorment durant el franquisme, la figura de Gaudí, sense desaparèixer del tot, va quedar reduïda en l’imaginari popular a la d’un arquitecte excèntric que havia deixat una arquitectura estrafolària i un gran temple inacabat. No és estrany que un dels pocs personatges que el va reivindicar durant aquest període fos Salvador Dalí, que també treballava activament per construir la seva pròpia imatge de geni excèntric, amb barretina, catòlic, i amic del règim.
Durant els darrers quaranta anys, en canvi, amb la recuperació del govern autonòmic i, sobretot, amb l’arribada del turisme de masses a Barcelona, hem vist com un país petit, una nació sense estat com Catalunya, ha necessitat dotar-se de figures emblemàtiques, de genis utilitzats com a representants d’una suposada identitat col·lectiva i de determinades aspiracions simbòliques. Des de la Barcelona olímpica, Gaudí ha tornat a centrar totes les mirades i ha estat instrumentalitzat tant amb finalitats polítiques com econòmiques, especialment des del moment en què el sector turístic s’ha convertit en un dels principals motors econòmics del país. Això explica que ja s’hagin celebrat no un, sinó dos Anys Gaudí: el 2002, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, i el 2026, amb motiu del centenari de la seva mort.
Si fem l’esforç de deixar de banda aquesta mitificació i ens aproximem a Gaudí amb una certa distància crítica, centrant-nos no tant en el personatge com en la seva obra, potser podrem entendre millor el seu paper i el seu significat en el context de la història de l’arquitectura moderna. L’arquitectura de Gaudí forma part d’un moviment més ampli i heterogeni que a Catalunya coneixem com a Modernisme i que, fora d’aquí, s’identifica principalment amb el nom d’Art Nouveau. Quin lloc ocupa, doncs, l’arquitectura de Gaudí dins l’Art Nouveau? És realment tan excepcional com sovint s’afirma? Per respondre a aquestes preguntes cal situar la seva obra en el context de les profundes transformacions que va viure l’arquitectura europea durant l’últim quart del segle XIX, tenint present que Gaudí va acabar els estudis d’arquitectura l’any 1878.
(Aquest article, que es publica a Emporion en dues parts, parteix de la xerrada que vaig fer a la Capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí el 14 de febrer de 2026, en el marc de l’exposició Homenatge a Gaudí de l’associació Foto Torroella i dins el cicle Filosofia a l’Àgora organitzat per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament).
Jordi Falgàs és doctor en història de l’art i director de la Fundació Rafael Masó.
